27 d’agost del 2010

Llenguatge i relacions humanes

Durant molts anys m’he anat trobant amb què, malgrat el meu coneixement superficial d’aquests, els filòsofs i lingüistes han intentat relacionar el “món de la realitat” amb el del llenguatge.

Quina relació existent hi ha entre els dos? Com és?

Que la realitat (o en el seu defecte, la nostra percepció d’ella) condiciona el llenguatge, això ho podria tenir tothom clar. És el llenguatge, doncs, una manera d’universalitzar les percepcions individualitzades de la realitat per tal de garantir la comunicació entre les persones?

A primera vista sembla que aquesta definició o qualsevol (probablement més ben feta) que exposés el mateix concepte seria bastant acceptada.

Ara bé, és solament això el llenguatge? És unidireccional la relació entre la realitat i el llenguatge sent, REALITAT --> LLENGUATGE?

Escriptors i filòsofs s’han qüestionat aquesta unidireccionalitat. Des de Nietzsche fins a Wittgenstein, que va escriure: “Los limites de mi lenguaje son los limites de mi conocimiento” (frase que poso en castellà perquè la vaig descobrir per casualitat en una tassa de llet/tè que volta per casa!) han plantejat un dubte que intentaré exemplificar:

Els inuit tenen set tipus de “color blanc”, set paraules o conceptes que defineixen les diferents tonalitats del blanc. Nosaltres, sense concretar massa, només en tenim un.
Pot fer que l’apreciació de la realitat sigui més precisa per a un inuit quan es tracta de percebre alguna cosa de color blanc?

La veritat és que no en sé el grau d'influència, però jo estic d’acord amb l’afirmació de Wittgenstein. Crec fermament que ens costa molt més comprendre les coses que percebem i per les quals no ens han ensenyat cap paraula concreta.

És com si quant més ens costés de definir una cosa via llenguatge, més difícil fos estructurar-la i comprendre-la en la nostra ment.

Potser el llenguatge no és només una eina de comunicació interpersonal, sinó un estri vital que necessita el nostre cervell per a organitzar i processar d’una manera eficient la informació que ens arriba, que captem. És, aleshores, vital que tinguem un alt coneixement del llenguatge i els seus matisos. Que llegim, que coneguem diverses llengües i que ens esforcem a poder definir d’una manera clara i concisa el que pensem.
...

Després d’aquesta (llarga) introducció, arribem al punt crític que porta temps fent-me reflexionar: Què passa amb els sentiments? Què passa amb les relacions?
És espectacular l’inabastable nombre de paraules que usem per a definir conceptes i coses, i l’increïblement limitada llista que tenim alhora de definir les relacions entre persones i la base d’aquestes, els sentiments.

Amistat, amor, odi, admiració... Em sorprèn que per a una cosa tant i tant complexa i difícil com les sentiments, tinguem tantes poques paraules, conceptes bàsics, planers, massa purs, res a veure amb l'infinitat de matissos que es donen a la vida real.

Amistat? Amistat és un terme tant exageradament ampli que pràcticament ja no defineix una relació. En el meu cas, al menys, defineixo com a amics persones amb les que comparteixo quasi tot, per a qui faria gairebé tot, i també uso “amics” per a referir-me a coneguts amb els quals simpatitzo per caràcter, per exemple. Relacions totes elles, i conjunt de sentiments implicats, molt i molt diferents!

Fins i tot entre els meus “grans” amics, amb cada un estableixo uns vincles diferents, amb cada un tinc una relació motivada per una mescla de sentiments que no tenen perquè coincidir massa!
Penseu en els vostres amics, la combinació de sentiments compartits... Què us fan sentir? Què us aporten? Cada relació és un món, un univers totalment diferent i especial. Si ni tant sols ens posem a parlar del fet de que, amb un mateix amic, la relació i els sentiments puguin canviar al llarg del temps!

Aleshores ens quedem tant tranquils definint-los a tots com “amics”?
Pot ser. Crec que el fet de que estigui acceptat que una persona tingui molts amics ajuda a que aquests errors conceptuals (o aquesta generalització excessiva) no comportin gaires problemes.

Però... parlem de l’amor? De les relacions de parella? Dels “rollos”? Dels “fuckfriends”? Dels “grocs” (en referència al llibre d’Eduard Espinosa –El món groc-)?

Aquí tot és complica. Es complica perquè socialment i a falta d’un coneixement molt més profund de les relacions, tractem l’amistat i l’amor com un salt. Jo crec que, en canvi, és quelcom totalment gradual. No és l’amistat, d’alguna manera, un altre tipus d’amor? Quina diferència hi ha entre una persona que t’agradi molt (no parlo de l’enamorament màxim) i un amic? Tant sols l’atracció sexual?

La manca de conceptes per “afinar” relacions ens perjudica perquè ens obliga a posar al mateix sac els sentiments que et provocava aquella persona que t’agradava a l’ESO, amb els de la primera parella “sèria”, amb els del gran amor de la teva vida o amb els d’aquella persona coneguda llunyana que sempre t’havia fet sentir quelcom especial.

I òbviament que entre tots aquests exemples hi ha semblances. Però no creieu que és una part vital comprendre que cada relació que heu tingut, es classifiqui com es classifiqui, és tot un món diferent?

Jo crec que és vital entendre-ho per a poder comprendre aspectes de la vida en parella. També crec que és un treball molt important i no gens fàcil acceptar que les relacions no són d’un sol color (i per tant, fàcilment definibles o classificables) sinó que són una mescla infinita de colors i textures on es barregen un munt de sentiments diversos de diferents intensitats.

Què és la gelosia si no la por al conjunt de sentiments que algú pugui despertar en la teva parella? I, davant la impossibilitat de comprendre-ho ja que cada relació és un món. Davant la impossibilitat de canalitzar i tractar correctament els sentiments generats, siguin els que siguin, no és el més sensat esperar i confiar en el criteri de la teva parella per a “lidiar” amb ells, per a gestionar aquells sentiments, és a dir, aquella relació?

Crec que tot és molt més difícil de comprendre (les relacions, la mescla d’atracció i amistat, els antics amors, etc) si tenim el cap estructurat en conceptes tan basics, separats i poc resolutius i realistes com AMISTAT, AMOR, etc.

I vull fer-me entendre dient que aquest no és una reflexió sobre les relacions de parella, és una reflexió sobre les relacions humanes, ja que passa amb la parella, però també amb els pares, amb la família, amb els grups d’amics, amb els fills (suposo)...

Sincerament, crec que cal que tots madurem i hi pensem. Potser no cal posar-nos a definir relacions mitjançant nous noms, com els inuit amb el blanc. Potser tan sols fa falta pensar-hi, tenir-ho present, ser més flexibles i sobretot més humils com per comprendre quant de complexes i úniques són les relacions entre les persones.

I, així, potser puguem centrar-nos més en gaudir de les nostres relacions amb els altres. Les NOSTRES. Relacions especials, diferents i úniques que tan sols esperen que les portem al següent nivell de comprensió, qualitat i bellesa.

Oriol Talló Parra (Començat durant el vol BCN-Edimburg del 4-08-2010; 21:04 i acabat durant el vol Edimburg-BCN del 11-08-2010; 24:16. Escrit en la seva totalitat durant els dos vols)