23 de gener del 2011

... i van ser feliços per sempre més...

… y vivieron felices y comieron perdices…
… y fueron felices hasta el fin de sus días…
... i s'acaba amb un final feliç...

Des de petits ens venen la felicitat com un objectiu el qual, un cop assolit, un ja no s’hi ha de preocupar mai més. És com si un cop fessis el que cal fer per a ser feliç (trobar l’amor, autorealitzar-se, madurar, valorar el que tens...) ja superessis la selectivitat de la vida i entressis al món de la felicitat constant i involuntària.

Ens expliquen la felicitat com un estat en el que, un cop hi arribes, ja no en tornes a sortir. Com si se’t obris la porta a un banquet infinit.

Em considero jove (vintitresanyetsquasivintiquatre), però em sento suficientment capacitat com per a assegurar que he conegut la felicitat, i fins i tot el tipus de felicitat serena i tranquila, aquella que et fa poder generalitzar i definir una situació, un viatge, una època, una vida, com a feliç.

Jo crec que la felicitat no és una porta oberta a un banquet infinit. La felicitat s’assembla molt més a anar a buscar bolets. Has de treballar-t’ho, has de buscar i, malgrat en trobis, has de seguir buscant, dia rere dia, moment rere moment. Has de saber què fer-ne, com cuinar-los per a treure’n el màxim profit. Has de tractar bé tot allò que fa propens el creixement d’aquests. Has de vigilar amb els que fan bona pinta, potser fins i tot són boníssims, però que a mig-llarg termini són verinosos.

I és curiós perquè tots els contes, pel·lícules i anuncis ens “eduquen” o “ensenyen” certa moral, certs aspectes de l’enamorament, de les relacions, de l’amistat... però mai (o quasi) se centren en el manteniment d’aquestes. En el dia a dia post esclat. En la ressaca emocional. En l’endemà.

T’ho ensenyen tot fresc i, indirectament, t’acaben fent creure que el menjar sempre es manté en el mateix estat.

Perquè? Doncs perquè jo crec que és molt més difícil. Crec que la clau de la felicitat rau en la capacitat de mantenir la qualitat de les teves relacions humanes (amor, amics, família...) a mesura que passa el temps i, per exemple, així com enamorar-se ho pot fer tothom sense esforç, mantenir una relació màgica al llarg dels temps necessita de molta intel·ligència, esforç i voluntat.
Quanta gent veieu infeliç perquè és incapaç de cuidar una amistat, una relació? Quantes parelles perfectes s’hauran trencat pel simple fet de no saber que el que tenien s’havia de regar?

Potser és culpa de que des de petits ens ensenyen una visió plana de l’amor, però fins i tot amb aquesta estereotipada visió, no ens diuen que s’ha de cuidar i treballar.
Potser perquè no és habitual que la gent es plantegi quines són les causes de la seva felicitat i què pot fer per a mantenir-les, millorar-les, actualitzar-les o adaptar-les als canvis.
Potser perquè és més difícil arreglar que canviar. Restaurar que construir. Adaptar que comprar.

És com si, emocionalment, fóssim mal inversors. Ens ensenyen a muntar empreses però no a mantenir-les competents.

Finalment i tornant al símil del menjar fresc, em sento obligat a comentar que, en el meu cas, els menjars elaborats, cuinats i tot i que certament amb material fresc com a base, però que necessiten de temps de preparació i molts elements, són els que més m’agraden, però això, com la majoria de coses a la vida, ja és qüestió de gustos.


Oriol Talló Parra (24/01/2011; 00:06)