La importància de saber conviure amb la incertesa

La certesa és la rotunda seguretat d’alguna cosa, d’un pensament. Sovint, i el que a mi m’interessa, sobre un mateix o la seva pròpia vida. Sobre tu o el que t’envolta.

La certesa és perfecta, infinita.
I com tot el perfecte i infinit a la vida, només existeix com a concepte. No s’hi pot arribar, no es pot assolir.

Esperem viure en una certesa impossible d’aconseguir. I això ens frustra.

El pare de l’Alba, en Juan Angel, em va explicar una vegada que s’estava llegint un llibre escrit per un matemàtic de l’orient mitjà (no en recordo la nacionalitat) que postulava un fet que em va fascinar: Ell intentava demostrar com els humans prenem decisions en funció d’unes planificacions futures, d’un intent d’endevinar el futur, de predir com aniran les coses, i que al final no acabàvem encertant quasi res! Ens muntàvem la vida en funció d’unes premisses, d’unes prediccions, que eren completament errònies! El que condiciona la nostra vida i podem triar (les nostres eleccions) estaven motivades per projeccions extraordinàriament mal fetes!

Aquest concepte fa temps que em voltava pel cap, i últimament ho he relacionat amb el pensament que he utilitzat per a titular aquesta reflexió: La importància de saber conviure amb la incertesa.

No ens confonguem, està clar que ningú pot predir el futur. No és d’aquesta incertesa de la que parlo.

Parlo de la incertesa inherent a les persones. Dels dubtes sobre un mateix. De les pors sobre si la vida que tenim és la que ens mereixem, o sobre si podríem/podem aspirar a més.

Amb la Núria Rodríguez, una amiga, ho parlàvem un dia fa molts anys: Partint de que cap relació és perfecta, de que cap parella és complementària al cent per cent... com saber si la teva parella és “la parella” o si t’estàs conformant amb una relació pitjor de la que podries aconseguir?

I això es pot atribuir a tot: Com saber que el que has estudiat és el que et farà més feliç en un present i un futur? I si hi ha alguna altra cosa que faries millor i que t’ompliria més? Com saber que la feina que tens, amb les coses bones i les dolentes, val la pena o estàs tenint una actitud acomodada? Com saber si s’està educant als fills correctament? Fins a quin punt es podria ser millor pare? I la relació amb els amics, amb els familiars? Cap d’aquestes coses és perfecta, sempre es podria millorar. Així doncs, estan bé com estan o ens hem aturat massa d’hora?

D’això n’anomeno la incertesa. I a les nostres vides hi és present sempre. La majoria de la gent de la meva edat es troba en el punt crític (Em poso a treballar? Estudio més? Marxo a l’estranger? Em busco una vida estable? Me’n vaig a donar la volta al món? Etc). Però realment he arribat a la conclusió de que en certes èpoques potser hi és més present que en altres, però que la incertesa ens acompanya sempre. I ens acompanyarà sempre.

Així doncs, què fer?

Jo crec que cal deixar de veure la incertesa com un passadís negre que tenim davant, i començar a entendre-la com el mar en el qual estem nedant.

Tenim un munt de frases magnífiques sobre la importància d’equivocar-nos com a eina bàsica per a l’aprenentatge. Veiem contínuament com ens ensenyen la importància de ser emprenedors. De l’assaig i error de la vida. De que mai és mal moment per a començar alguna cosa. Però moltes vegades ens ho mostren d’una manera com si, per bo o per dolent, sempre es tingués una certesa. O una certesa de canvi, o una certesa de conservació.

Considero que he tingut una educació meravellosa. Però sento que ningú, mai, m’ha ensenyat a viure amb la incertesa. A saber conviure amb ella. A comprendre-la com una companyia que tothom tindrà sempre. A poder prendre decisions malgrat haver-hi la incertesa.

Fa temps que hi penso, i m’adono que és ara, als 24 anys, quan començo a educar-me gràcies als amics, familiars i coneguts, sobre com viure amb la incertesa. Com entendre-la i així poder veure. Veure com la teva parella és magnífica i la millor no perquè sigui perfecta sinó perquè t’ha fet i et fa feliç. Veure com la teva feina és la adient no perquè sigui perfecta sinó perquè et fa tornar satisfet a casa. Veure com les teves relacions amb les persones són excepcionals no perquè siguin perfectes sinó perquè milloren dia rere dia. En fi, veure que la teva vida té sentit, val la pena, no perquè sigui perfecta, sinó perquè és la que respon als teus actes i a les teves decisions, decisions que moltes vegades hauran de ser, SEMPRE SENSE TENIR-NE CERTESA, sobre si una cosa val la pena o no. Si canviem el rumb o el mantenim. Si la nostra vida és prou, massa poc o si ja està així bé.


Oriol Talló Parra (01/03/2011; 00:06)

Frase (V)

"- ¡Maestro, busco pero no encuentro! - ¡Cesa de buscar y provoca las condiciones adecuadas para recibir!" Alejandro Jodorowsky

Teoria sobre la sexualitat

Després de parlar-ne durant un parell de converses (més que interessants) i comprovar com malgrat que molts teníem opinions semblants, no acabàvem de coincidir del tot, m’ha semblat la mar d’interessant publicar, en forma de teoria, la meva idea sobre la sexualitat o, potser més ben dit, sobre les preferències o gustos sexuals, entenent-se com la heterosexualitat, la homosexualitat i la bisexualitat.

Em sembla que tota la tonteria arrossegada en forma de tabús i susceptibilitats, així com problemes de falta de respecte o comprensió estan ja superats (o haurien d’estar-ho, almenys així ho vull en aquest bloc), així que no gastaré més línies en parlar-ne.

Per a entendre la meva teoria/opinió sobre la sexualitat humana, primer s’ha conèixer el punt en què ens trobem i els grans canvis que això comporta: el punt en què ens trobem és que la sexualitat ha deixat de ser (únicament) una estratègia reproductiva i s’ha convertit en un acte d’oci. El 99’9% dels actes sexuals no estan relacionats amb el fi de procrear (estadística extreta “per la patilla”, no n’hi feu molt cas), excloent-hi, això si, certs grups socials que, per religió o algun altre tipus de creences, s’allunyen moltíssim del nostre patró sexual.

En el punt en què el nostre cervell evoluciona de tal manera que el sexe esdevé quelcom per a passar-s’ho bé, s’amplien les possibilitats i les diversificacions, ja que deixa de convertir-se en quelcom cent per cent instintiu i comencen a aparèixer variacions relacionades amb els “gustos” o les preferències.

Algú potser pensa que vaig molt lluny, però hem arribat a un punt on una persona amb estrés a la feina o amb una parella que li ha posat les banyes pot patir impotència o no arribar a l’orgasme. On els gustos sexuals varien en funció de la moda (mireu les preferències físiques d’avui en dia i compareu-les amb les dels anys 70, o les belleses pintades els segles passats). On la part instintiva pot veure’s aplacada o activada en funció a milers de factors tals com les preferències físiques, socials (els famosos? Els profes? El/la germà/na gran de l’amic...) o individuals (morenes/os, rosses/os, asiàtics/ques, catxíssims/es, prims/es...).

És a dir, no nego gens ni mica que l’instint sexual, el que vindrien a ser “les ganes” està motivat per certs aspectes evolutius i hormonals, així com l’explicació de trets sexuals que teòricament ens agraden perquè en el fons ens “mostren” que la parella té qualitats que la capaciten per a ser una bona mare o tenir uns gens valuosos a compartir.

Però, a part de tot això, jo crec en què en el moment en què l’ésser humà practica sexe per diversió, i la seva ment té un poder tant gran davant la fisiologia del seu cos, tots ens tornem potencialment bisexuals. No vull que s’interpreti com que tothom disfrutaria fent-ho amb tothom, sinó que, depèn de l’ambient, un podria arribar a canviar la seva “orientació” sexual. Que el nostre cervell no és o heterosexual o homosexual.

M’explico. En la meva teoria, hi ha dos factors claus: la part genètica i l’ambient. Per a mi la part genètica podria exemplificar-se com un color. El negre representaria la heterosexualitat (les preferències, l’atracció per persones del sexe contrari) i el blanc representaria la homosexualitat. Genèticament, ningú és blanc o negre totalment. Tots som grisos però, no obstant, hi ha gent que genèticament és més gris clar i altres que són, per exemple, d’un gris molt negre. I entendre això és tant fàcil com entendre les preferències culinàries. Hi ha qui li encanta el formatge, i gent que no el pot ni olorar. I menjar és quelcom instintiu, però hi ha gent que tot i passar gana no menjaria formatge, al menys en primera instància. El mateix passa amb el sexe: s’ha tornat una qüestió de gustos i, per tant, tothom té les seves preferències i tothom té dret a intentar gaudir d’aquestes. Perquè és tant senzill d’entendre que algú pugui preferir noietes petites i molt primetes i altres vulguin dones molt voluminoses i grans però quan la preferència canvia entre un noiet primet i amb poc pèl o una noia primeta amb poc pèl, a la gent li costa de comprendre?

Doncs això, el primer pilar de la meva teoria és la preferència sexual innata o genètica, el grau del nostre gris.

El segon pilar és l’ambient. L’ambient engloba des de l’ensenyament del sexe i les relacions, ja que des de petits el món (llibres, pelis, papes, profes...) ens diu que als nens ens han d’agradar les nenes i a les nenes els nens; fins a l’ambient general de la societat vers l’homosexualitat (grau de repressió i/o acceptació, conseqüències, etc.).

Així doncs, que una persona “sigui” a la pràctica homosexual, heterosexual o bisexual, jo no ho atribuiria a factor tenir el cervell d’una manera determinada, sinó a quelcom molt més difús. És impossible determinar perquè a una persona li agraden les albergínies i a una altre no. No és una malaltia, ni una deformació, ni una gran diferència fisiològica. Doncs amb el “gust” sexual, igual.

Tornant al tema dels colors, una persona que és d’un gris molt clar, probablement si no hi ha una repressió molt gran, acabi sent sincera amb les seves preferències i considerant-se homosexual, mentre que una persona que sigui d’un gris clar però no tant, probablement si l’ambient és molt repressiu, es considerarà heterosexual malgrat en hipotètics altres situacions ambientals preferís els del seu mateix sexe (fixeu-vos en la mà de persones casades, amb fills i família que als 40 anys, un cop la homosexualitat s’accepta més, és a dir que el factor ambient és relaxa o influeix menys, s’adonen que les seves preferències són més homosexuals que no heterosexuals, que el seu gris és més clar del que es permetien veure). Al revés passa, per exemple, a les presons, on es produeix un clar exemple d’ambient extrem on, per molt gris fosc que siguis, al només poder “elegir” persones del mateix sexe, hi ha molta gent que esdevé, quasi diríem temporalment, homosexuals. No crec que els presos pensin en dones quan ho fan amb altres homes, ni els casats hagin estat mentint la seva parella durant tants anys, aquí és on vull arribar.

És més aviat com que, malgrat que a tu potser t’agradi més el peix, mira, si només hi ha carn doncs t’estimules amb carn, què hi farem. Potser et costarà més, però si les circumstàncies ho propicien...

Per tant, crec que un no és heterosexual o homosexual estricte. Sinó que, com amb tot a la vida, això va de gustos. Fins i tot de modes. Però que, potencialment, tots som bisexuals.

I ho diu un que es considera heterosexual i que probablement a la seva vida mai practiqui sexe homosexual, ja sigui perquè sóc d’un gris bastant fosc o perquè l’ambient encara em tiri enrere. Al parlar de potencial bisexual no vol dir que ara un hagi de sentir-se atret per tothom. El que vol dir és que el sexe és una qüestió de gustos, de preferències, com el menjar, com la música, com l’art. I que, com a tals, aquests gustos poden canviar, modular i expressar-se diferents en funció de l’ambient i l’evolució de les persones.

Així que apa, deixem-nos de tonteries i que tothom mengi del que més li agradi.

Aquesta és la meva teoria. Podria seguir posant exemples però em sembla que ja s’entén bastant, resto a la espera de que aprofundim més amb el tema als comentaris!

Oriol Talló Parra (09/02/2011; 00:26)