23 de maig del 2011
15 de maig: Del coneixement al CANVI
7 de maig del 2011
Les expectatives
La sensació de recompensa, la capacitat d’un acte o situació, d’un fet en general, d’aportar-nos més o menys felicitat (o benestar, o alegria, o...) mai ve determinada pel propi fet. És l’observador, som nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies (gran Ortega y Gasset) o l’esforç emprat en aconseguir allò, el que condiciona i modula els sentiments que se’ns despertaran un cop l’acte sigui realitzat, o la situació assolida.
Tinc la sensació de que des de quasi sempre hem sabut que les expectatives eren un d’aquests factors moduladors (quantes vegades ens ha passat amb una peli o un llibre). Però és només des de fa poc que m’adono de que, tot i saber-ho, no acostumem a tenir-ho present alhora de viure certes situacions i, per tant, malgrat saber-ho, seguim caient en la problemàtica deformació de la recompensa per culpa de les expectatives.
De què serveix saber-ho si aquest coneixement no ens ajuda a comprendre millor el que sentim, el que ens passa? De que serveix saber-ho si, sent-ne conscients, no intentem tenir una visió molt més intel·ligent sobre el nostre entorn o el futur, per exemple?
Eliminar les expectatives és impossible, tots ho sabem, però recordar que hi són i ens condicionen pot ser un pas essencial per a observar amb uns ulls nous el món que ens envolta i, qui sap, tal vegada descobrir que allò que no és absolutament perfecte tal i com ens havíem imaginat, té molt més de perfecte que d’imperfecte, de magnífic que d’horrible. Potser amb les expectatives sota una revisió prèvia i/o periòdica, puguem arribar a ser sensiblement més humils i, com a conseqüència, més oberts a rebre i percebre les meravelles que ens envolten, la magnificència del que aconseguim.
Oriol Talló Parra (07/05/2011; 18:03)