Ser l’últim

Una marató.
42’195 Km de cursa.
Una burrada.

Cada cop més popular en el món de l’esport amateur. A mi personalment, córrer sense un motiu més immediat que el d’assolir una meta al cap d’un colló de temps mai m’ha cridat gaire l’atenció. Tampoc és que sigui, al menys a nivell esportiu, una persona molt competitiva.

Perquè, doncs, un paio al que no li agrada córrer si no hi ha alguna pilota pel mig i que tampoc és especialment competitiu, parla de la marató?

Doncs perquè hi ha una situació, un personatge, o millor dit, un paper, que em fascina. I és el de L’ÚLTIM.

No estic parlant d’una marató als Jocs Olímpics o en alguna competició esportiva determinada on, lògicament, poden viure’s moltes situacions (entre elles ser l’últim) com a victòria. Per exemple haver-se classificat per als JJ.OO o haver arribat a competir una categoria important.

Jo estic parlant de les maratons on tothom hi pot participar. Les de convocatòria oberta.

M’imagino la situació: corrent per un circuit urbà amb l’ambulància que tanca la cursa i potser algun cotxe patrocinador trepitjant-te els talons. La gent que va pel carrer mirant-te sabent que ets l’últim, que no reobren la circulació normal perquè tu encara t’arrossegues per allà. Pensant, probablement, en com de trista o fins i tot patètica és la teva imatge.

Ja no és que puguis competir o trobar una motivació extra de dir: Pels meus ous/ovaris que no sóc l’últim, i acabis quedant penúltim, encara que sigui per un segon de diferència. És que ni tan sols tens això. No hi ha, a nivell motivacional, cap més punt on aferrar-se que a un mateix.

Per descomptat podem trobar-nos amb persones i situacions finals molt diferents (un grup d’amics que van al mateix ritme, una promesa feta, etc.) però la situació que jo intento plantejar, la idea de que una persona corri tota una marató per acabar sola, rebentada físicament, amb un entorn que encara que sigui involuntàriament li dóna pressa, i que malgrat tot això, aquesta persona tingui el valor humà i la suficient autoestima com per a no fingir algun tipus de lesió o molèstia o no abandonar directament una situació de la que ningú ni res t’obliga a seguir (és més, de ben segur que el teu cos t’està cridant que ho deixis córrer), a mi em sembla tremendament fascinant, magnífica i encoratjadora.

Que el propi respecte, els propis reptes personals autoimposats sense influències externes, la capatitat d’autoestima i el valor humà, siguin capaços de fer-te córrer 42’195 Km sabent durant la majoria d’aquest trajecte que ets l’últim; em fa pensar en que de ben segur que els canvis personals, el trencament de les rutines i el camí cap a ser persones millors, són fites totalment assumibles!

Potser per ser l’últim en una marató s’ha de ser d’una pasta especial. O potser tots hauríem de viure alguna experiència com aquesta.

Sigui com sigui, jo sempre que sento a parlar sobre alguna marató, no em fixo en el primer, sinó que admiro amb totes les meves forces, l’últim.

Oriol Talló Parra (19/07/2011; 23:14)

Oda a la persona corrent

Tots creixem amb mites. Persones o personatges que lideren el nostre creixement personal, éssers reals, imaginaris o una mescla d’ambdues coses, que ens serveixen de referents, de guies cap al tipus de persones que volem ser.

Actualment tenim molts mites. Començant pels nostres pares (i/o certs familiars propers), passant per amics, professors, coneguts i arribant a, segons el meu parer, els punts problemàtics: els mites mediàtics.

Està clar que un no coneix mai la totalitat, els 360º de la vida d’una persona. Tampoc crec que faci falta saber-ho tot d’una persona, o que aquesta persona sigui 100% modèlica per a que pugui ser un mite. Tal vegada admirem un o alguns aspectes en concret de la personalitat o de la vida d’una persona.

Però el que passa amb els mites mediàtics és que el percentatge que en coneixem és tant poc, la cara visible és tant ínfima en comparació amb la cara oculta, que podem arribar a cometre greus errors de percepció.

Com a jove que acaba la carrera, em trobo en la situació d’elegir (si és que en la situació actual es pot parlar d’eleccions quan el condicionament és tan elevat) més o menys quin tipus de vida vull intentar tenir. Potser el concepte “elegir vida” és massa enorme i depèn de masses factors fora del nostre abast. Parlaré de la feina que un vol fer (i ja veurem com això condiciona en gran mesura la resta). Com a veterinari, idealment, hi ha varies feines a les que m’agradaria dedicar la meva vida professional. I pensant en això, m’adono que sovint, mentre divago entre el què vull fer i el com ho puc fer, se’m apareixen conceptes com “èxit”, “ser dels millors”, etc.

Intentant trobar-hi el perquè (més enllà del reconeixement social que comportarien), m’adono que aquestes idees vénen relacionades amb els mites, especialment els mites mediàtics.

El millor veterinari investigador del camp dels salvatges, el metge pioner en fer certes operacions, el creador dels crèdits de l’última pel·lícula de l’Spielberg, l’últim periodista premi Pulitzer, l’empresari que més ha fet créixer la seva empresa l’últim any... tots aquests també són mites, mites que les notícies, els pares, els diaris, els amics i en el fons, tothom, ens han estat posant al davant. Fins i tot les meravelloses pel·lícules de superació personal (que m’encanten) acaben tractant sobre persones que tenen grans capacitats encobertes (sovint superdotats o com a mínim molt intel·ligents) i que quasi sempre acaben sent els millors a la seva feina! Mai veus una pel·lícula d’un paio a l’atur que acaba trobant una feina humil que sap fer molt bé i que el realitza, o formant una petita empresa que no el farà milionari però que funcionarà prou bé per donar-li un sou i aguantar-se sola. O un paio que viu al carrer però que no és ni un superdotat de l’esport o de la música, sinó un paio normal amb ganes d’una vida millor.

I em sembla molt, molt perillosa aquesta visió! Perquè ningú ens diu que el cirurgià d’èxit no té temps per llegir llibres que no siguin revistes de cirurgia. Que l’empresari es passa el 90% del seu temps treballant. Que el premi Pulitzes és incapaç de tenir una bonica relació amorosa perquè sempre està viatjant. I que totes aquestes situacions d’èxit professional, són pràcticament incompatibles amb aspectes (sota el meu parer tant importants o més) com veure i estar amb els teus fills, cultivar les teves amistats, ampliar el teu coneixement sobre altres aspectes de la vida o disfrutar de la teva parella!

Sincerament, fa un temps que em miro amb altres ulls certa gent i les seves feines. I m’adono que l’ideal d’èxit que ens han ensenyat comporta uns sacrificis que, jo, no vull fer. No vull ser el millor en un aspecte de la meva vida a costa de sacrificar-ne d’altres.

Se’m apareix una paraula: EQUILIBRI! I m’adono que estem en un moment de la nostra vida en que no hem de triar només què volem fer, sinó què volem viure. Que l’èxit requereix talent, això ho sabem tots. Que l’èxit requereix esforç, també. Què l’èxit requereix sacrificis tant enormes, tant globals, almenys jo no ho tenia present. Per primera vegada no em plantejo si vull treballar amb animals salvatges o no, sinó què estic disposat a sacrificar per fer-ho. Dedicar-hi hores, energia i tot el meu limitat talent, està clar. Però que no em demanin sacrificar la meva relació amb l’Alba, les meves birres amb els amics, els escrits del meu bloc o el Barça, la literatura i el cine.

Atenció, amb aquesta oda no vull justificar la mediocritat, ni la deixadesa ni el vaguisme. Penso que un ha de ser ambiciós i treballador, però, al menys en el meu cas, no tenir la sensació –pressió- autoimposada de voler arribar a ser “dels millors”, i focalitzar en intentar ser “cada dia millor”.

Així doncs, l’home corrent (que potser no ho és tant), en el sentit de l’home que ha assolit un magnífic equilibri entre una feina on se sent realitzat i on és respectat pels seus companys; una vida familiar preciosa, viva i participativa; unes amistats en constant evolució; i un aprenentatge continuat i divers; aquest és, sota el meu parer, l'autèntic home exitós.

L’exemple a seguir.

El mite.

Ara a l’acabar la carrera me’n adono, i gràcies a aquesta reflexió, se m’apareixen un munt de mites que tenia molt més a prop del que em pensava.

Quina gran sensació.

Oriol Talló Parra (01/07/2011; 22:39)