L’instint d’autoprotecció (sona molt creïble però m’ho acabo d’inventar, espero que no s’utilitzi ja i produeixi confusions) és un instint emocional profund que tenim molt arrelat i que pretén protegir-nos a nosaltres mateixos de SENTIR-NOS MALAMENT.
Al tenir la funció de preservar-nos emocionalment en una sensació de benestar, de legitimitat, en un estatus de sensació de dignitat, aquest instint d’autoprotecció emocional no només no s’ha qüestionat sinó que s’ha anat potenciant.
Entenc la naturalesa d’aquest instint, però crec que és hora de que tots intentem inhibir-lo, o com a mínim controlar-lo.
Crec que l’instint de protecció és un gran enemic, per exemple, de l’honestedat.
En una discussió amb algú, la honestedat és intentar trobar aquell punt de vista comú per als dos mitjançant la veritat; mentre que l’instint d’autoprotecció pretén protegir-nos a tota costa (fins i tot a costa de la veritat) per tal d’acabar la discussió en una posició faborable.
No us heu trobat alguna vegada defensant el vostre punt de vista (i a vosaltres mateixos o a les vostres accions) sabent perfectament que si us trobéssiu a l’altra banda, podríeu defensar l’altre punt de vista (i ho faríeu)?
Jo penso que l’instint d’autoprotecció afecta a molts nivells, tants i tan dispars com les relacions de parella, les amistats, la feina, la forma de relacionar-nos al conduir o fins i tot la nostra actitud vers la cooperació internacional i l’ajuda al tercer món (tots aquests són fenòmens multifactorials complexos, ho sé, però crec que l’instint d’autoprotecció hi influeix d’alguna manera).
Per exemple: tots (tots en un cercle proper, s’entén) volem un món més just, on els països pobres i la gent d’allà puguin tenir les mateixes oportunitats que nosaltres. Però molt poca gent fa realment alguna cosa. Aleshores, davant la possible aparició del remordiment, de la tristesa i de sentir-se malament per no ser actius, apareix l’instint d’autoprotecció: nosaltres no podem fer res, han de ser els polítics, etc.
Fins i tot l’instint d’autoprotecció ens fa ser extremadament crítics amb les ONGs alhora de fer-hi una aportació mensual quan, en canvi, ens gastem aquests diners amb productes que comprem o serveis que utilitzem i que són molt més deficients! La diferència recau en que no anar al cine no ens fa sentir malament, i no aportar algo a una ONG si. Per tant l’instint (i la falta de coneixement, i...) ens fa acceptar i creure molt més ràpidament en els tòpics negatius de les ONG (que el diner no arriba, que hi ha màfia, que no canvien res... que és diner perdut, vaja) que en els tòpics d’altres àmbits. Perquè creure en els tòpics negatius permet no sentir-nos malament al no cooperar.
L’exemple de les ONGs es podria aplicar a molts altres àmbits, com a nivell ideològic, nacionalista o fins i tot com a aficionat esportiu (és molt més fàcil alhora de sentir-se bé veure els que pensen diferent a tu com “enemics” o com a mínim subratllar els seus defectes).
Per això el meu post és titula inhibint l’instint d’autoprotecció, ja que penso que, si no inhibir-lo completament, si que hem de poder ser capaços de pensar-hi, de conèixer com som i intentar detectar quan aquest instint se’ns desperta o activa. I, fent un esforç d’honradesa, discernir si el que sentim, el que fem o el que defensem és degut a una valoració racional pròpia i nostra o ens hem deixat guiar per la facilitat mental de l’instint.
Potser controlar els nostres propis instints és una de les coses més dures i difícils que hi ha, però sovint és la única manera de relacionar-nos d’una manera autèntica, justa i igual.
Oriol Talló Parra (entre el 14 i 15/02/2012; 15:54)
Entrades
