Des de fa un temps que cada vegada que em pelo (bé, que l’Albeta em passa la màquina – i ho fa molt bé-) el procés es converteix en una situació força traumàtica.
Sé que hi ha gent amb molt menys cabell que jo o que ara per ara considerar-me calb és totalment exagerat (per això he titulat l’escrit “anar-se quedant calb” i no “quedar-se calb” o “la calvície”). Però és igual de cert que no estic calb com que cada dia que passa vaig perdent cabell i que, més d’hora que tard, m’hi quedaré.
Tinc tot el que es necessita: una genètica que em predisposa totalment a ser-ho (deixem-nos de tonteries de si l’avi per part materna bla bla bla o si se salta generacions de forma ordenada...) i la certesa del que veig en el mirall cada vegada que em pelo.
I la veritat és que és quelcom que, els dies posteriors a tallar-me el cabell, sempre em ronda pel cap i em fa sentir incòmode: crec que no sé com portar-ho, o què fer.
Realment puc fer dos coses: Intentar evitar la calvície (o minimitzar-la, o retardar-la) o acceptar-la.
El problema real és que no sé què vull fer.
Sé què no vull fer: no penso resingar-me. A la calvície m’hi he d’haver enfrontat, ja sigui dermatològicament o emocionalment.
Intentar evitar-la seria una opció fàcil si no fos perquè passo de totes les cremes, xampús i altres productes inefectius dissenyats per a consumidors emocionalment necessitats de miracles dermatològics. Segons els col·lectius de metges només hi ha un tipus de tractaments que funcionen (i en un baix percentatge i amb possibles efectes secundaris): els hormonals.
El problema (a part de que hi ha un alt percentatge de probabilitat de que tampoc sigui efectiu i/o els efectes secundaris) és que quan deixes d’utilitzar el tractament, el pèl torna a caure a saco (com si recuperés el temps perdut). De manera que te’n tornes “dependent”.
Sé que podríem parlar de les hormones utilitzades com anticonceptius, però no pretenc justificar i/o rebutjar uns tractaments hormonals i altres no.
Pretenc trobar l’equilibri emocional que no tinc quan penso en que m’estic quedant calb.
L’altre dia, però, se’m va acudir una cosa:
La calvície hi és o hi serà. I seré calb. És dur pensar en que mai es podrà ser més guapo del que erets amb cabell. I tot i que ella sigui incondicional i no m’hagi dit mai res, em sap greu per l’Alba. Suposo que fer-se gran és una cosa, que tinc assumit que les arrugues i les canes poden arribar a fer-te guapo d’una altra manera, però per molt que ens esforcem en trobar calbs guapos o dir que el cabell no és important, jo (i la majoria) perdré atractiu. I no només atractiu, sinó que la meva aparença canviarà completament i per sempre. No podré fer-me tipus de pentinats ni gaudiré de tocar-me el cabell...
Això s’ha d’assumir. Ho he d’assumir.
I tot i ser bastant negatiu, en el fons puc dir-me aquesta veritat a la cara perquè en sé una altra:
Sé que m’hi acostumaré. Sé que seguiran havent-hi persones que potser em trobin atractiu (i confio i desitjo que l’Alba sigui una d’aquestes). Sé que seguiran havent-hi dies en que em miraré al mirall i m’agradaré (malgrat que estigui, calb, menys guapo) i sortiré confiat i sentint-me atractiu. Sé, deixat com sóc, que no haver-se de preocupar per anar ben o mal pentinat serà un luxe. Que ningú fa més gràcia amb les perruques que els calbs. O que sempre hi haurà un tema del que autoparodiar-se.
En el fons, l’altra veritat és que sé que el fet de que em quedi calb no condicionarà la meva capacitat de ser feliç, d’estimar i de que m’estimin.
Encara no he decidit si deixar que la calvície arribi quan arribi o intentar fer-hi algo.
El que està clar, però, és que decideixi el que decideixi després d’aquest escrit, no sentiré el fet d’anar-me quedant calb, com una derrota i, més aviat, com un canvi no triat que comportarà coses noves, tant dolentes com bones, però que en cap moment condicionarà el que més desitjo i m’importa: ser i fer feliç.
Oriol Talló Parra (18/04/2012; 00:08)
Entrades
