Perdre per guanyar

La nostra vida és la única cosa que realment posseïm. Com a tal, gran part de les nostres preocupacions consisteixen (o hauríem de consistir) en revisar qui som i la vida que portem. Conceptualment, la meva idea de la teoria de viure hauria d’assemblar-se a un “sé com voldria ser i què m’agrada, també conec com sóc ara i, en el context en el qual em toca viure, intento acostar postures i les decisions vitals les baso en això”. Tinc, per tant, una meta, un punt de partida i una carretera que m’ho pot posar més fàcil o gairebé impossible.

Però això, és clar, és en teoria. Sobre el paper. La realitat ens diu que cada punt anteriorment mencionat no és fix sinó que està en canvi constant. El “qui som” canvia constantment i no té ni perquè evolucionar en paral·lel amb “com ens pensem que som (autoconeixement?)”. El “què m’agradaria canviar de mi” també canvia i el “què m’agrada fer i com m’agradaria viure” és una de les, si no la, pregunta més difícil que ens farem mai. I si, la resposta també és canviant.

En aquest escrit m’agradaria centrar-me en el símil de la carretera i tractar un tema més petit, menys transcendental i, per tant, més abordable: es tracta de la nostra percepció sobre el canvi.

Perquè les (escasses?) vegades en les que som capaços d’identificar una de les coses que falla a la nostra vida i entendre com s’hauria de canviar per a millorar-la, la acabem cagant?

Doncs perquè crec que sovint entenem el canvi com si anéssim per la carretera i identifiquéssim una sortida que volem agafar. Entenem aquest canvi com un procés natural: intermitent, gir suau cap a la dreta i sortida agafada. Apa, la nostra vida ja és una mica millor que abans.

Me n’he adonat que, quan més grans ens fem, els canvis importants no es poden allunyar més d’aquesta interpretació. A mesura que vivim és com si avancéssim quilòmetres i quilòmetres. Si, hem anat agafant sortides (algunes de bones, algunes d’errònies) i la carretera a moments ha estat ben asfaltada i en altres ha estat pràcticament impracticable. Però arriba un dia en el que te n’adones que el canvi que vols fer no està en una sortida que ha d’arribar, sinó en una sortida que potser ja t’has passat. El canvi no té perquè ser un procés natural sinó molt més incòmode: fre de mà, pneumàtics deixats a l’asfalt, posar la marxa enrere, conduir girat quilòmetres i quilòmetres, torticolis, desfer bones decisions, perdó, bones sortides, fins a trobar aquell trencall que ara te n'adones que hauries d’haver agafat.

Fa ràbia haver de tornar enrere? Si. És possible que si no haguessis avançat fins aquí no haguessis descobert que una sortida bona era aquella que vas passar fa tant de temps? També. Has perdut coses en el teu procés de canvi que t’agradaven? Absolutament.

No ens confonguem, millorar no té perquè ser una suma de punts positius a la nostra vida anterior. Millorar és canviar les coses de tal forma que amb el canvi, el recompte de punts final entre els que has perdut i els que has guanyat sigui més alt que el que tenies abans.

Perdre per guanyar. Perdre algo per guanyar molt.

Acceptar el procés de desfer bones sortides per a agafar una sortida anterior que t’obre un mapa millor és clau però costa. Costa molt.

Juguem amb el tòpic de l’empresari que li encanta la seva feina però se’n adona que vol passar més temps amb la seva família i entén que aquest és un canvi que vol fer i que el farà més feliç. El canvi no només implica reducció d’hores de feina i augment d’hores amb la família. Per guanyar el temps amb la família (i tota la felicitat que li suposaria) l’empresari ha de perdre un munt de coses també positives que tenia abans (diners, prestigi, incidència a l’empresa...) i que també li aportaven felicitat.

Penso que la clau (i tornant al fil inicial) per la qual ens costa tant prendre les decisions que ens farien més feliços és perquè acostumem a ser bastant conservadors pel que fa a “les coses que ens aporten felicitat”. Ens costa sacrificar miques de “felicitat sobre segur” per aconseguir molta “felicitat per aconseguir”. És comprensible? Si. És una bona idea ser conservador? Sota el meu parer, mai.

Oriol Talló Parra (08/03/2015; 02:39)

PD: Sento no haver resumit aquest escrit amb un “sigueu intel·ligents però també valents/es a l’hora de prendre decisions sobre la vostra vida”. Començo a entendre perquè escric en un bloc i no a twitter.