Silvio Rodríguez
(reverència) va composar una petita i
preciosa cançó anomenada Pequeña serenata
diürna (aquí deixo el link, us recomano que l’escolteu atents a la lletra
abans de seguir: https://www.youtube.com/watch?v=_B2etGWimM8). La meva
interpretació personal és que, en ella, el Silvio bàsicament demana perdó a
aquelles persones que, a través del seu sacrifici, van crear el context que el
permet a ell arribar a ser feliç.
La cançó és
magnífica per moltes raons, des de quins elements el fan feliç (amor realista,
llibertat, autoestima i autorealització... cultura?) fins a la forma
d’explicar-los (“amo a una mujer clara
que amo y me ama sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo, pero es igual”).
Però el concepte de “los muertos de mi felicidad” em va fascinar des de la
primera vegada que vaig escoltar la cançó. Los muertos de mi felicidad. Pam.
Des d’aleshores,
que de tant en tant penso en qui són els morts de la meva felicitat. De seguida
m’imagino els meus avantpassats que van lluitar per sobreviure, per crear i
tirar una família. També penso en les dones i els homes que van i han lluitat
per arribar a crear una societat on una persona com jo pugui ser feliç.
Incomptables persones anònimes que al llarg del temps i a diversos llocs del
món van sacrificar-ho tot per acabar influint positivament en els drets, la
democràcia, les llibertats o les oportunitats de les que avui en gaudeixo.
M’agrada fer
aquest exercici. Pensar en un obrer lluitant per les 8 hores de jornada laboral
o en una científica tapada per la història que va ser clau en el
desenvolupament d’aquella vacuna que em va protegir d’aquella infecció i de la
que mai vaig ser-ne conscient (ni de la infecció, ni d’ella). M’agrada fer-ho
perquè em connecta amb les persones, la història i la cultura. I sento
gratitud.
Però a la cançó
ell demana disculpes (“y pido que me
perdonen, por este día, los muertos de mi felicidad”), i fa poc, escrivint
aquesta entrada (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2015/01/sobre-les-classes-socials.html)
vaig anar una mica més lluny en la meva reflexió. Sincerament, no crec que ell
pensés en això quan va escriure la cançó (probablement la gratitud i la
disculpa són dues cares de la mateixa moneda, del mateix sentiment d’humilitat
sobre la pròpia felicitat i els factors que hi influeixen), però aquí va la
meva reflexió:
I si actualment encara
tenim morts de la nostra felicitat? I si aixequem el cap i veiem més enllà de gent
que va fer sacrificis en el passat? I si els morts de la nostra felicitat són
també els morts a costa de la nostra felicitat?
Penso en totes
aquelles persones que pateixen o moren per tal de que jo pugui gaudir dels meus
privilegis. Privilegis que d’una manera o altra em fan feliç. O en les
companyies a les que compro productes a baix preu tot i saber que és a costa de
la vida i la dignitat de moltes dones i homes (i nenes i nens). És un exemple.
N’hi ha tants...
Però és que encara
podríem anar més lluny! I els morts de la meva felicitat que no han ni nascut?
Aquelles generacions que trobaran un planeta en estat terminal perquè jo hagi
pogut consumir i viure de forma insostenible, per exemple.
Amb aquest
panorama me’n adono que som unes generacions amb dos tipus de morts de la
nostra felicitat: els que es van sacrificar lluitant pel que consideraven just
i van fer la meva vida millor i els que he sacrificat per poder mantenir el meu
nivell de vida. Els de “gràcies” i els de “perdona’m”.
Reflexiono en qui
sóc jo. Com a individuo que formo part del món. Com a humà, ciutadà o
consumidor. I penso si en el futur algú pensarà mai en mi com a mort de la seva
felicitat. Què vaig sacrificar per permetre la felicitat d’altres? Per què vaig
lluitar?
Mirat amb
perspectiva, probablement més que un mort de la seva felicitat, hagi fet més
coses per ser un assassí de la seva felicitat.
I no m’agrada. I
no ho vull ser.
Per canviar això
i tantes altres coses, només em ve al cap una sortida: la revolució dels
feliços.
Oriol Talló Parra (22/10/2015; 09:18)
Entrades
