Millorar no és un canvi brusc, com molts podríem pensar. A la majoria de les pel·lícules el/la protagonista aprèn/madura/canvia degut a certes coses que li passen. Normalment en poc temps. També llegim, coneixem o ens expliquen les històries de persones que, degut a una situació límit (els paios de Viven, els que sobreviuen a un accident o els que perden l’avió que més endavant s’estrellarà, per exemple) adquireixen aquesta espècie de “consciencia sobtada” que els fa aprendre/madurar/canviar de cop.
Jo crec que, en la majoria dels casos, la situació no va (o no hauria d’anar) així. Jo crec que millorar no és un canvi brusc, sinó adquirir una dinàmica positiva (m’encanta aquest concepte!). Aconseguir una ratxa de petits canvis en la teva vida i poder mantenir-los fins que, de sobte, un es desperti un dia i aquests petits canvis siguin la seva rutina i no li costin de fer. És més, fins que un dia es desperti i sigui incapaç de retrocedir, d’involucionar.
Si esperem que el canvi sigui brusc, topem amb dos situacions molt complicades: O la necessitat de viure una situació límit (que tot i que a les pel·lis es moren els secundaris, a la vida els que moren o els passen les coses xungues també són els seus propis protagonistes, així que poca conya amb voler viure una situació límit); o la necessitat de superar un “mur limitador” enorme. Descartant la primera opció per extremadament poc probable i poc desitjable, ens topem amb que si pensem en que millorar com a persona requereix un canvi brusc, ens trobem amb un “mur limitador” (rutines, males costums, parts de la personalitat d’un mateix, pors...) molt difícil de superar. Superar aquest mur requereix tant esforç, tants canvis, i pretendre fer-los tots d’una (qui ho aconsegueixi que se’n senti enormement orgullós!) és tant i tant difícil, es necessita tanta força de voluntat, tanta consciència en el canvi, que per a molta gent aquesta opció esdevé, directament, impensable.
No obstant, entendre el procés d’aprenentatge/maduració/canvi com l’assoliment d’una dinàmica, d’una ratxa continua de petits canvis en les nostres accions, avui un passet, demà un altre, converteix aquest “mur limitador” en una suau pujada que, mica en mica, va disminuint el seu pendent.
Jo crec en aquest canvi, constant, petit, individual. Quasi secret. Com un pacte fet amb un mateix. Un deute personal.
Ningú tret de nosaltres mateixos pot recórrer el camí, o com heu llegit, per a mi “la pujada” del canvi. I crec que les motivacions poden ser moltes (quines diferències hi ha entre qui vull ser i qui sóc,; per qui o per què vull canviar; com vull fer-ho), però el deute, la responsabilitat, ha de ser d’un mateix amb un mateix. Malgrat que un cop fet, tot l’entorn ho visqui, el procés de canvi és, per a mi, totalment individual.
Jo no dic que sigui fàcil. Gens ni mica.
Però no és aquest, el repte de la vida?
No hi ha desafiament més emocionant que el que es fa contra un mateix. No hi ha satisfacció més gran que la recompensa de sentir-se millor.
Oriol Talló Parra (08/06/2011; 20:29)
Entrades
