Sobre tenir una ètica o moral pòpies

Crec fermament que és necessari tenir una ètica i/o moral pròpies. Crec que és de vital importància per a poder donar-li un cert sentit a la nostra vida.

Aquesta moral o ètica no ha d’estar relacionada amb una religió, creença o cultura, tot i que pot estar-ho. Per mi, l’important és que un la revisi constantment i se la senti seva, pròpia, única i personal.
No crec que nasquem amb un propòsit i, per tant, la manca d’una finalitat podria produir-nos l’aparició d’una espècie de “buidor”. Personalment, penso que no és tant important tenir un propòsit a la vida (els propòsits que ens fan avançar a la vida poden ser molts, des de l’amor i la família o els amics, a la realització laboral, l’art...) i en canvi crec que és de vital importància tenir una ètica personal que serveixi per definir “de quina manera” és vàlid o no que s’assoleixin aquests propòsits.
Els propòsits a la vida et marquen la direcció cap a on caminar, però l’ètica pròpia en defineix els camins.

Oriol Talló Parra (30/09/2011; 8:52)

PD: Copiant aquest escrit de la Moleskine al bloc (8/10/2011; 00:15) me’n adono que potser el veritable punt conflictiu, el que realment hauríem de debatre o el tema que realment ens ajudaria a ser millors, no és tant parlar de la necessitat o no d’una ètica personal, sinó de perquè, sovint, la deixem de banda.

Propòsits

Any nou… vida nova?

S’acaba l’any. S’acosta un any nou.

Ens canvia alguna cosa la vida del 31 de desembre al 1 de gener? No té perquè.

La vida no ha estat concebuda entre fraccions i/o espais estratègics (i enormement pràctics) de temps.

No obstant, sí que hi ha coses que canvien. Per la raó que sigui, a les persones ens fan gràcia els canvis d’any i és, sovint, quan apareixen gran part dels PROPÒSITS.

És curiós el concepte de propòsit: decidir que es farà (o es començarà a fer, o es deixarà de fer, o...) alguna cosa però no a partir del moment en que un arriba a la conclusió que vol/cal fer-la, sinó que és com si demanéssim un préstec emocional. Jo em proposo fer una cosa, i encara que no comenci a fer-la ara, demano un préstec de sentiments positius no des del moment que començo a fer-la, sinó des del moment que m’ho proposo.

Quan fem un propòsit rebem, abans de dur a terme el mateix, part dels sentiments positius que ens hauria d’aportar el complir-lo.

No vull ser molt crític amb els propòsits. Tothom en té, bé, jo en tinc. Potser no amb el canvi d’any, però si en funció d’algun o altre factor.

I penso que la majoria de propòsits són positius. Malgrat que em sembli absurd que no es facin al mateix moment en que un s’adona que vol fer/canviar allò, sempre és bo voler canviar, voler ser millor, tenir una vida millor.

Per això, en aquest post i com a final d’any, el meu propòsit, i el que us recomano que feu, no n’és un de concret, sinó que és el de complir els pocs o molts propòsits que vinguin a continuació.

Penso que no complir un propòsit és no complir amb un mateix. És no prendre’s en serio. Si tu, que no et pots enganyar a tu mateix, et proposes alguna cosa (realista, factible) i no la duus a terme... és com si t’abandonessis una mica. Perds el teu propi respecte. I crec que en el pla emocional i en aquest tipus de coses, són importantíssimes les dinàmiques.

Una dinàmica positiva significa que a mesura que et proposis coses (coses que et facin millorar com a persona, que et facin més feliç) i les duguis a terme, cada cop et costarà menys complir-les. Al menys jo noto que hi ha èpoques en que sóc millor persona, ajudo més, sóc més atent, més generós, més... perquè porto una bona ratxa d’actes que m’autoenorgulleixen i, malgrat que em sento més responsable i sensible amb els meus actes, també em costen molt menys de fer i d’encaminar cap a on realment vull. Cap a la persona en que em vull convertir.

El meu consell és, doncs, que us proposeu el que us proposeu; que us prometeu el que us prometeu.

Compliu-ho.

Sobretot compliu-ho.

Aprofiteu la ratxa!

Oriol Talló Parra (28/12/2010; 00:41)