Las personas y las personas de verdad

Reflexió inspirada arrel d’una petita definició d’un personatge secundari del llibre El lector de Julio Verne (Almudena Grandes, 2012).

Hay infinitas (e inexactas) formas de clasificar a las personas. Hoy voy a jugar al juego del blanco o negro y voy a decir que hay dos tipos de personas en este mundo: las personas y las personas de verdad.

De personas hay muchas. De personas de verdad, menos.

Las personas de verdad son personas guiadas por sus principios. Guiadas, empujadas, movidas. Actúan según sus principios y viven en función a las consecuencias de sus actos. Tienen principios y, aunque los revisan, los cambian o los evolucionan, actúan y sienten en base a esos principios. Los principios forman parte de ellos mismos.

Las personas, en cambio, adaptan sus principios en función de sus acciones. Es como si para las personas de verdad los principios fueran la motivación de sus actos mientras que para las personas, los principios fueran el marco, creado a posteriori, en el que englobar sus acciones.

La gran diferencia es que para las personas de verdad, los principios son lo primero, anterior a la acción y para las personas los principios son lo último, se modifican en función de la acción.

Tal vez deberíamos decir que las personas de verdad tienen “principios” y las personas tienen “finales”.

Hay personas de verdad que son unos auténticas desgraciadas. No nos confundamos. Las personas de verdad pueden tener unos principios bajo tu punto de vista horribles, inaceptables o incomprensibles. Esto no es un escrito sobre personas “buenas” o “malas” o, mejor dicho, sobre personas con una ética más o menos cercana a la tuya. Esto es un escrito sobre las personas de verdad. Las personas valientes. Las personas valientes de verdad. Valientes consigo mismas, capaces de tener un sentido de la justicia propio y, los más importante, independiente del sentido del beneficio personal.

Las personas de verdad eligen sus principios y los siguen. De esta forma eligen cómo quieren ser. Son, en mayor o menor medida, lo que eligen, lo que sienten que quieren ser.

Las personas, por el contrario, se guían por el beneficio personal directo, el miedo o la pereza (por ejemplo), y sus acciones tienden a ser incoherentes entre sí. Las personas necesitan adaptar constantemente sus principios para que sean coherentes con sus acciones de forma que sus principios, en vez de generar, justifican.

(ep, espera un segon, si els principis et guien, no pot ser el benefici personal directe, o evitar la por, un principi que segueixen els que tu anomenes persones? Si, jo també hi he pensat, DISCUTIM-HO!)

Es difícil ser siempre una persona de verdad. Tal vez lo seamos solo por épocas, ámbitos o momentos. Aún así, lo que tengo claro es que cada vez que no actuamos como personas de verdad nos alejamos más de nosotros mismos. Cada vez que intuimos que deberíamos hacer algo, no lo hacemos, y posteriormente encontramos mil justificaciones, estamos enterrando la mejor versión de nosotros mismos.

Este es una especie de reflexión/homenaje. Homenaje a todas esas personas que durante mucho tiempo o simplemente en un único momento puntual, han sido personas de verdad, enseñándome, así, cómo me gustaría ser.

Oriol Talló Parra (16 i 17/01/2013; 08:46)

Microreflexió

No sé si les persones som molt semblants o molt diferents.

Però començo a estar convençut de que som molt més semblants en coses en les que ens pensaríem únics i molt mes diferents en coses que assumim comunes.


Oriol Talló Parra (19/12/2011; 15:20)

Oda a la persona corrent

Tots creixem amb mites. Persones o personatges que lideren el nostre creixement personal, éssers reals, imaginaris o una mescla d’ambdues coses, que ens serveixen de referents, de guies cap al tipus de persones que volem ser.

Actualment tenim molts mites. Començant pels nostres pares (i/o certs familiars propers), passant per amics, professors, coneguts i arribant a, segons el meu parer, els punts problemàtics: els mites mediàtics.

Està clar que un no coneix mai la totalitat, els 360º de la vida d’una persona. Tampoc crec que faci falta saber-ho tot d’una persona, o que aquesta persona sigui 100% modèlica per a que pugui ser un mite. Tal vegada admirem un o alguns aspectes en concret de la personalitat o de la vida d’una persona.

Però el que passa amb els mites mediàtics és que el percentatge que en coneixem és tant poc, la cara visible és tant ínfima en comparació amb la cara oculta, que podem arribar a cometre greus errors de percepció.

Com a jove que acaba la carrera, em trobo en la situació d’elegir (si és que en la situació actual es pot parlar d’eleccions quan el condicionament és tan elevat) més o menys quin tipus de vida vull intentar tenir. Potser el concepte “elegir vida” és massa enorme i depèn de masses factors fora del nostre abast. Parlaré de la feina que un vol fer (i ja veurem com això condiciona en gran mesura la resta). Com a veterinari, idealment, hi ha varies feines a les que m’agradaria dedicar la meva vida professional. I pensant en això, m’adono que sovint, mentre divago entre el què vull fer i el com ho puc fer, se’m apareixen conceptes com “èxit”, “ser dels millors”, etc.

Intentant trobar-hi el perquè (més enllà del reconeixement social que comportarien), m’adono que aquestes idees vénen relacionades amb els mites, especialment els mites mediàtics.

El millor veterinari investigador del camp dels salvatges, el metge pioner en fer certes operacions, el creador dels crèdits de l’última pel·lícula de l’Spielberg, l’últim periodista premi Pulitzer, l’empresari que més ha fet créixer la seva empresa l’últim any... tots aquests també són mites, mites que les notícies, els pares, els diaris, els amics i en el fons, tothom, ens han estat posant al davant. Fins i tot les meravelloses pel·lícules de superació personal (que m’encanten) acaben tractant sobre persones que tenen grans capacitats encobertes (sovint superdotats o com a mínim molt intel·ligents) i que quasi sempre acaben sent els millors a la seva feina! Mai veus una pel·lícula d’un paio a l’atur que acaba trobant una feina humil que sap fer molt bé i que el realitza, o formant una petita empresa que no el farà milionari però que funcionarà prou bé per donar-li un sou i aguantar-se sola. O un paio que viu al carrer però que no és ni un superdotat de l’esport o de la música, sinó un paio normal amb ganes d’una vida millor.

I em sembla molt, molt perillosa aquesta visió! Perquè ningú ens diu que el cirurgià d’èxit no té temps per llegir llibres que no siguin revistes de cirurgia. Que l’empresari es passa el 90% del seu temps treballant. Que el premi Pulitzes és incapaç de tenir una bonica relació amorosa perquè sempre està viatjant. I que totes aquestes situacions d’èxit professional, són pràcticament incompatibles amb aspectes (sota el meu parer tant importants o més) com veure i estar amb els teus fills, cultivar les teves amistats, ampliar el teu coneixement sobre altres aspectes de la vida o disfrutar de la teva parella!

Sincerament, fa un temps que em miro amb altres ulls certa gent i les seves feines. I m’adono que l’ideal d’èxit que ens han ensenyat comporta uns sacrificis que, jo, no vull fer. No vull ser el millor en un aspecte de la meva vida a costa de sacrificar-ne d’altres.

Se’m apareix una paraula: EQUILIBRI! I m’adono que estem en un moment de la nostra vida en que no hem de triar només què volem fer, sinó què volem viure. Que l’èxit requereix talent, això ho sabem tots. Que l’èxit requereix esforç, també. Què l’èxit requereix sacrificis tant enormes, tant globals, almenys jo no ho tenia present. Per primera vegada no em plantejo si vull treballar amb animals salvatges o no, sinó què estic disposat a sacrificar per fer-ho. Dedicar-hi hores, energia i tot el meu limitat talent, està clar. Però que no em demanin sacrificar la meva relació amb l’Alba, les meves birres amb els amics, els escrits del meu bloc o el Barça, la literatura i el cine.

Atenció, amb aquesta oda no vull justificar la mediocritat, ni la deixadesa ni el vaguisme. Penso que un ha de ser ambiciós i treballador, però, al menys en el meu cas, no tenir la sensació –pressió- autoimposada de voler arribar a ser “dels millors”, i focalitzar en intentar ser “cada dia millor”.

Així doncs, l’home corrent (que potser no ho és tant), en el sentit de l’home que ha assolit un magnífic equilibri entre una feina on se sent realitzat i on és respectat pels seus companys; una vida familiar preciosa, viva i participativa; unes amistats en constant evolució; i un aprenentatge continuat i divers; aquest és, sota el meu parer, l'autèntic home exitós.

L’exemple a seguir.

El mite.

Ara a l’acabar la carrera me’n adono, i gràcies a aquesta reflexió, se m’apareixen un munt de mites que tenia molt més a prop del que em pensava.

Quina gran sensació.

Oriol Talló Parra (01/07/2011; 22:39)

Ahir quasi em peguen.

Ahir quasi em peguen.

Una pallissa o tan sols un cop de puny? No ho sé. Bé, hi havia amics meus, de manera que he de confessar que en cap moment vaig patir seriosament per la meva salut.

Intentaré definir la situació d’una manera ràpida, ja que el post no tracta d’això:

Veient el Sevilla – Barça, un noi habitual del bar on anem que ja tots intuíem (per com parlava, per altres experiències relativament semblants, per l’agressivitat que transmet...) que no estava molt bé del cap, es posa a increpar, des dels jugadors del Sevilla, a la pròpia gent del bar pel fer de no animar ¿prou?. De cop llença un insult a un jugador sud-americà del Sevilla: Sudaca de merda! Ves-te’n al teu país fill de puta!!! Total, que a mi aquesta classe de coses em toquen la fibra, i comento: Home... insults racistes no...

Pam. El meu comentari desencadena una horda d’odi, amenaces, insults, crits, i fins i tot un “cop” (fluix, zero mal), cap a mi. El noi volia que sortíssim al carrer a pegar-nos. Estava anat de si. No controlava, s’encarava amb mi, amb els que intentaven calmar l’ambient, amb els seus amics...

Em va sorprendre que se sentís tant atacat pel meu comentari. Tenia una necessitat de treure odi, o d’enfocar-lo cap a algú (en aquest cas, jo). Cridava “a mi ningú em diu...”, “tu ets un...”, “que jo dic/faig el que vull...”.

Total, que amb un paio que era gasolina pura vaig creure que la única manera de no acabar violentament era, sent jo, un tros de gel. Calmat, tranquil, callat. Normalitat, Ori, normalitat.
El partit acaba i tot i que em ve a buscar perquè sortim (a pegar-nos?!), sembla que es tranquil·litza una mica, (els seus amics l’aguanten, ¿l’amansen?) i no torna a encarar-se’m.

No problem. Tot resolt.

Però jo arribo a casa (adrenalina al cos a saco! No sabeu quant m’ha costat adormir-me!), li explico l’anècdota a l’Alba, al meu germà... riem, fins i tot fem conyes (perdo presència al afeitar-me?!), això és algo a explicar!

I de cop, intentant dormir, penso: Què fotrà el paio en arribar a casa? Com se sentirà? Com s’arriba a ser així?

I li dono voltes al tema... Com ha de ser de desgraciada la vida d’una persona per tal de tenir tant odi, tanta ràbia acumulada? I les necessitats d’autoenaltir-se? És aquesta manera de ser, producte d’una vida de merda? És un claríssim símptoma d’infelicitat?

O no?

És un problema mental? Té a veure amb la genètica? Amb una infància terrible? O simplement és una persona que, podent no ser-ho, és un capullo? Algú que un dia va descobrir que podia ser agressiu per la vida perquè això li comportava beneficis?

És l’agressivitat la última sortida per a reafirmar-se d’algú amb una autoestima pel terra? O simplement és una altra manera com una altra?

I la incapacitat de ser racional? El “jo dic el que em surt dels ous però tu calla!” és una frase que defineix la impossibilitat de comprendre la realitat d’una situació equilibradament! Exigir a crits i violència la teva llibertat i alhora trepitjar-ne una altra... com s’hi arriba a no veure-ho absurd?

El que em va fascinar més és que l’incident va passar al principi de la segona part, i el noi va estar 45 minuts, ¡¡¡TRES QUARTS D’HORA!!!, cridant, insultant, amenaçant-me sobre la pallissa que em faria al acabar el partit! Al xiular l’àrbitre el final! Juas, així ho deia!! Com es pot estar encès tanta estona? Ser prou racional com per veure el partit, com per esperar-te, però seguir igual d’encès?! I jo no fotia ni una mica de llenya al foc!
És el que més m’ha fet pensar avui. Jo ni concebo una baralla per una cosa així i ell és capaç de retroalimentar-se durant 45 minuts!

Això m’ha fet reflexionar en com de diferents en som, a vegades, les persones.

Creieu que amb aquell noi (com a exponent de molts altres) s’hi podria parlar? Reflexionar? O vivim en mons totalment diferents?

La veritat és que no ho sé.

Però els dies passaran, i l’ahir es convertirà una anècdota que recordarem de tant en tant, o cada cop que el vegem pel bar... i de tot això jo n’hauré extret una reflexió, més que reflexió, unes interessantíssimes preguntes a l’aire, que plantejo al meu bloc.

Bé, ja diuen que de tot se’n extreuen coses bones, no?

Oriol Talló Parra (14/03/2011; 23:55)