Jo visc
permanentment amb dubtes. Potser no són EL DUBTE, però si que són un conjunt de
minidubtes. Podríem exemplificar-ho com un conjunt de mosquits amazònics
atacant i voletejant la nostra consciència, el nostre statu quo mental.
Algú potser ha
llegit l’entrada que vaig fer sobre “La importància de saber conviure amb la
incertesa” (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2011/02/la-importancia-de-saber-conviure-amb-la.html) bé, doncs em sembla que aquesta és una
espècie de la segona part.
Dubto respecte a
la meva dedicació al doctorat, si hauria d’invertir-hi més temps, o si ben al
contrari, estic perdent la perspectiva sobre el meu equilibri vida/feina. Dubto
sobre el meu paper ciutadà pel que fa a l’estafa aquesta que anomenem crisi.
Dubto sobre com d’actiu hauria de ser alhora de lluitar pel que em sembla just.
Dubto sobre si estic distribuint bé el temps lliure que tinc entre els amics,
si hauria de veure més a aquell/a o si hauria de veure més a aquell/a altre/a.
Dubto en la meva postura com a germà, fill, net...
El que m’he
adonat és, però, que tot i ser molt molest, el dubte és indispensable. Sense el
dubte no reconeixes el que fas malament. Sense el dubte no millores tu o les
teves relacions amb el que t’envolta/els qui t’envolten. És la incomoditat del
dubte el que ens fa avançar. Si no en tinguéssim, estaríem tant còmodes amb
nosaltres mateixos que no evolucionaríem com a persones.
Per tant, potser és hora de donar-li les gràcies a
cada petit dubte, a cada pedra dins de la sabata que ens impedeix quedar-nos
quiets.
Suposo que la
convivència amb el dubte és el difícil. Mantenir pedretes que et fan caminar
però evitar que se’n acumulin masses. Aquí la clau crec que és l’actitud que
tenim davant els dubtes. Tornant al símil dels mosquits, no podem apartar-los
amb la mà, sempre tornen. Es tracta d’enfrontar-s’hi. Es tracta de
RESPONDRE’LS.
La resposta a un
mateix dubte pot canviar, variar, en funció a com canviem nosaltres i les
nostres vides. No crec que sigui important. Crec que la importància recau menys
en el fet de voler trobar la resposta perfecta com en el fet de voler intentar
respondre, amb més o menys brillantor, cada pregunta.
En argot
futbtoler, es tracta d’acabar les jugades. Potser marquem o no, això ja ho
veurem amb el temps (ens tornarà a aparèixer el dubte o no?), però ens evitarem
un contraatac i tenir el dubte altre cop a la porteria en un espai breu de temps.
Oriol Talló Parra (12/04/2013-, 13:58)
Un text molt encertat en una societat que prioritza les respostes immediates envers el procés de creixement personal. El dubte és l'eina que tenim per poder apreciar tots els nostres matisos de què estem fets i, en definitiva, totes les opcions.
ResponElimina