Sobre les classes socials

Hi ha infinites formes de classificar les persones, o els grups de persones, dins d’una societat. No obstant, sovint utilitzem una classificació senzilla, poc profunda (amb els errors que això comporta) però eficaç: les classes socials. Ràpidament pensem en una piràmide que podem dividir en tres grans grups: classe alta, mitja i baixa, tot i que podríem dividir-la en infinitat de subgrups, cada vegada més concrets, més sensibles a les seves diferències. El que tots tindríem al cap, però, és que aquesta classificació es fa en base a un tipus de “poder” que té cada classe. Aquest “poder” engloba sobretot el “poder econòmic o adquisitiu”, però també empara altres poders com els d’influència o els de presa de decisions generals (que afecten principalment a la teva classe i a classes inferiors). El que veiem és que els de la part alta de la piràmide tenen més diners, i això no només els permet consumir més sinó que els aporta una estabilitat, seguretat i tranquil·litat que les classes més baixes no tenen.

Però no només això.

Desenganyem-nos, també reben una justícia diferent. Potser la justícia és igual quan el problema existent és entre persones de la mateixa classe, però mai entre persones de classes diferents o entre persones de classe baixa i institucions (públiques moltes, cosa que encara fa més ràbia).

També tenen un accés més fàcil a la sanitat, educació i a l’oci. No estic criticant la sanitat o la educació pública (ni molt menys!) però un estudiant amb un notable a la carrera i sense ni un duro acabarà fent un digne màster oficial en alguna universitat propera. Un estudiant amb la mateixa nota però de classe adinerada acabarà amb un parell de màsters pagats a preu d’or d’algunes universitats estrangeres de prestigi.

El mateix que passa amb la justícia, la sanitat i la educació passa amb l’accés a la feina, la cultura i a les experiències en general. Per molt injust que sigui (i així ho considero jo), crec que no vaig errat en dir que les persones de la part alta de la piràmide tenen un entorn que limita en menor mesura l’assoliment d’uns resultats. És a dir, una persona de classe alta i una de classe baixa poden tenir un potencial similar, però les persones de classe alta tenen més facilitats per a assolir, tastar, comprovar, el límit del seu potencial. Una altra cosa és que ho facin o no... això ja és un tema individual.

Bé. Una vegada presentada la situació, crec que la societat, les classes socials, fallem en un punt. Ja sigui per la nostra pròpia naturalesa o induït, tendim a fixar-nos, a projectar, a parlar i a obsessionar-nos amb les classes que estan per sobre de la nostra. Potser perquè anhelem els privilegis de les classes més altes i/o perquè la premissa sempre és intentar pujar. Potser simplement les classes més altes són més mediàtiques i ens presenten una realitat atraient o potser tot és un pur engany per tal d’intentar fer-nos creure que treballant més i gastant més (compra, compra, COMPRA!) tindrem els privilegis de les classes altes i serem, eventualment, molt més feliços. Sigui per les raons que siguin, el cas és que sempre ens fixem en les classes superiors.

Però, i si aquí hi hagués el problema? I si el verdader problema fos en que ens fixem més en les classes que estan per sobre que en les que estan per sota?

D’acord, de vegades fem un cop d’ull a la gent que està en classes inferiors i, sense conèixer res, juguem a sentir-nos millors ja que valorem la seva vida en funció a les nostres necessitats. Necessitats que, òbviament, estan adaptades a la classe a on pertanyem (per exemple: jo, com a classe mitja, em semblaria absurd viatjar en classe alta o business, però valoro molt poder anar a sopar a fora de tant en tant. Potser algú amb un poder adquisitiu inferior pensa que anar a un restaurant és tant absurd com per a mi viatjar en classe alta).

No em refereixo a mirar les classes inferiors així. Jo parlo de veritat. De girar completament el focus d’atenció i centrar les nostres vides, els nostres pensaments i tot el poder mediàtic en les classes menys afavorides. Què passaria? Potser començaríem a entendre que hi ha realitats molt més fotudes que la nostra. Potser ho trobaríem inacceptable i voldríem canviar-ho. Potser començaríem a descobrir que no necessitem consumir el que ens diuen sinó que la felicitat apareix en altres accions i això canviaria el nostre sistema de valors i accions. Potser la empatia es desenvoluparia sobre un ideal col·lectiu d’igualtat en el qual “hem de lluitar perquè estiguin com nosaltres” i no tant en un ideal individual d’escalada en el qual “he de lluitar per acabar sent un d’ells”.

No ho sé. Sóc un absolut ignorant en aquest àmbit, però em sorgeix el dubte i em ve al cap la intuïció de que el món no canviarà fins que les classes no deixin de mirar cap amunt i comencin a mirar cap avall. Potser de la manera en la que està estructurada la societat les classes no poden fer res per a pujar cap a dalt però ho poden fer tot per a que les classes inferiors arribin a on elles estan. Potser hauríem d’intentar deixar de centrar-nos en estar com els de dalt i hauríem de dedicar-nos a que els de baix puguin estar com nosaltres.

Potser, tornant a la piràmide, no es tracti tant d’utilitzar les barreres que separen les classes per escalar cap amunt com de trencar les que tenim sota els nostres peus.

De fet, vist amb una mica de perspectiva, té força sentit, no?

Oriol Talló Parra (29/01/2015; 00:30)