La ciència, l'art i la vida

(disculpeu un títol tan pretenciós, grandiloqüent i cutre. No se'm ha acudit res millor i tenia ganes de penjar l'escrit... ejem, ejem, un cop dit això, posem-nos seriosos/es i a llegir)

Quin és el verdader motor de les nostres cerques?

És innegable que la recerca, la descoberta del que som i ens envolta, forma part de la nostra naturalesa humana. No obstant, aquest afany de descobrir, de comprendre i saber, no és exclusiu de l'espècie humana.

Deixant de banda l'evident major complexitat de les nostres preguntes i, per tant, de les nostres recerques, crec que tos els animals en la mesura del que seves capacitats i limitacions els permeten, busquen i intenten comprendre.

Potser sigui més visible en mamífers que en insectes, per exemple (més empàtic i fàcil d'analitzar). Sigui com sigui, la necessitat de conèixer, l'afany de saber sembla ser inherent a tot el regne animal. M'atreviria a dir que així com tota forma de vida requereix de la necessitat de relacionar-se amb el seu entorn i de comunicar-s'hi per adaptar-s'hi (per molt elemental que pugui ser aquesta comunicació -simples receptors de membrana en bacteris, per exemple-), els mecanismes de comunicació amb l'entorn no deixen de tenir aquest esperit de descoberta, per molt que estiguem parlant de nivells i esferes molt allunyats. No comença, tota comunicació, amb un tipus de recerca?

El que vull dir, havent començat la casa per la teulada, és que la necessitat de conèixer l'entorn és una necessitat bàsica de tot ésser viu. Biològicament i evolutivament justificable, aquesta necessitat es complica i es fa cada vegada més gran i complexa a mesura que la capacitat intel·lectual i de transformació de l'espècie augmenta. Potser arriba un punt en que la cerca no és ni tan sols necessària per a la supervivència, però ens acompanya sempre, evolucionant en paral·lel a la nostra complexitat mental. Sempre un pas més endavant del que la nostra simple percepció de la realitat ens permet. Quanta més realitat comprenem, més preguntes sorgeixen, més difícils de respondre, més apassionant es fa la recerca.

És, dins d'aquesta perspectiva, que em sembla poètic i bonic el camí traçat per la ciència i l'art, els quals considero les dues cames de la humanitat pel que fa a l'autoconeixement i al coneixement del que ens envolta. Per què som curiosos? Per què sentim aquest intens desig de preguntar-nos i de respondre'ns? Potser us sembla una xorrada, probablement ho sigui, però a mi m'agrada pensar-ho: la ciència i l'art existeixen perquè és la nostra manera, “a la humana”, de seguir essent com la resta d'espècies. I així veig l'art i la ciència, com una parella de ball, la nostra, ballant el tema de la vida en una pista on compartim cançó amb la resta d'éssers vius. Cadascú a la seva, fent allò que a tots i sense excepció ens uneix: comunicar-se, preguntar-se... viure.

Oriol Talló Parra (14/08/2013; 15:20)