El regust de la dignitat

La dignitat, o millor dit, la percepció sobre la pròpia dignitat, és sempre escorredissa. Com una amistat discreta que es perd entre la multitud, percebre i cuidar la pròpia dignitat costa perquè és molt menys vistosa que l'alegria o molt menys insistent que la por.

La dignitat és aquell líquid sinovial que permet que la resta del que ets funcioni correctament. És el desengreixant del motor de la motivació. L'imprescindible terreny a on edificar-hi l'autoestima.

El problema de la dignitat personal és que quan es perd, quan degoteja, és difícil de veure-ho. I sovint quan la fuita es descobreix, la pèrdua la valorem com a petita.

Deixar la feina, discutir amb la parella, canviar de partit a qui votar, encarar-se amb alguna opinió que m'ofèn quan la persona que l'esgrima no m'importa... Ufffff... Només per una petita fuita? Muntar un tinglado per no perdre unes gotetes de dignitat sembla absurd però... ho és?

Jo crec que no.

Crec que és difícil adonar-te del nivell de dignitat que et queda, amb el que vius.

Com la lluminositat durant el dia, no ens en adonem que es va perdent fins que ja es comença a fer fosc.

Potser no ens en adonem que som menys feliços, que estem contribuint a un món i a tenir una vida pitjors, fins que ens despertem un dia i ni ens reconeixem ni ens agradem.

Afortunadament, encara que la dignitat (o, repeteixo, la nostra percepció d'ella) es perd amb relativa facilitat, hi ha una cosa que podem fer: recuperar-la.

Com el volum de la música que s'ha anat abaixant lenta i discretament, recuperar la dignitat comporta un canvi notable des del primer moment. Dius que no, o que si. Potser dius que prou. Potser ho fas sol/a o acompanyat/da de milers de persones. Et reivindiques. A la feina, a casa, al carrer davant d'una persona desconeguda. Sigui el que sigui el que et faci recuperar la dignitat, i per petit que sigui el gest, la sensació de recuperar dignitat comença amb un punt d'eufòria i acaba deixant-te un regust meravellós.

Crec que és important pensar en la dignitat que totes les persones tenim. I valorar-la com un bé extremadament preuat. Atents i atentes sempre a les possibles fuites!

Però també convé recordar que la dignitat sempre es pot recuperar. Que pots dir No, que pots dir Prou. I que fer-ho és absolutament deliciós.

Oriol Talló Parra (12/12/2016; 23:39)

El millor de nosaltres

El millor de nosaltres esdevé de les cendres del que érem,

de resseguir i conèixer cada una de les nostres cicatrius,

d'assenyalar el destí amb el dit ferit, llagat, però ferm.

El millor de nosaltres esdevé del millor d'ells. Sincers, profunds, bons.

El millor de nosaltres esdevé en voler devenir,

després de tot i per culpa de tot, el millor de nosaltres.

Oriol Talló Parra (11/10/2015; 23:27)

La revolució dels feliços o el que dec a “los muertos de mi felicidad”

Silvio Rodríguez (reverència) va composar una petita i preciosa cançó anomenada Pequeña serenata diürna (aquí deixo el link, us recomano que l’escolteu atents a la lletra abans de seguir: https://www.youtube.com/watch?v=_B2etGWimM8). La meva interpretació personal és que, en ella, el Silvio bàsicament demana perdó a aquelles persones que, a través del seu sacrifici, van crear el context que el permet a ell arribar a ser feliç.

La cançó és magnífica per moltes raons, des de quins elements el fan feliç (amor realista, llibertat, autoestima i autorealització... cultura?) fins a la forma d’explicar-los (“amo a una mujer clara que amo y me ama sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo, pero es igual”). Però el concepte de “los muertos de mi felicidad” em va fascinar des de la primera vegada que vaig escoltar la cançó. Los muertos de mi felicidad. Pam.

Des d’aleshores, que de tant en tant penso en qui són els morts de la meva felicitat. De seguida m’imagino els meus avantpassats que van lluitar per sobreviure, per crear i tirar una família. També penso en les dones i els homes que van i han lluitat per arribar a crear una societat on una persona com jo pugui ser feliç. Incomptables persones anònimes que al llarg del temps i a diversos llocs del món van sacrificar-ho tot per acabar influint positivament en els drets, la democràcia, les llibertats o les oportunitats de les que avui en gaudeixo.

M’agrada fer aquest exercici. Pensar en un obrer lluitant per les 8 hores de jornada laboral o en una científica tapada per la història que va ser clau en el desenvolupament d’aquella vacuna que em va protegir d’aquella infecció i de la que mai vaig ser-ne conscient (ni de la infecció, ni d’ella). M’agrada fer-ho perquè em connecta amb les persones, la història i la cultura. I sento gratitud.

Però a la cançó ell demana disculpes (“y pido que me perdonen, por este día, los muertos de mi felicidad”), i fa poc, escrivint aquesta entrada (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2015/01/sobre-les-classes-socials.html) vaig anar una mica més lluny en la meva reflexió. Sincerament, no crec que ell pensés en això quan va escriure la cançó (probablement la gratitud i la disculpa són dues cares de la mateixa moneda, del mateix sentiment d’humilitat sobre la pròpia felicitat i els factors que hi influeixen), però aquí va la meva reflexió:

I si actualment encara tenim morts de la nostra felicitat? I si aixequem el cap i veiem més enllà de gent que va fer sacrificis en el passat? I si els morts de la nostra felicitat són també els morts a costa de la nostra felicitat?

Penso en totes aquelles persones que pateixen o moren per tal de que jo pugui gaudir dels meus privilegis. Privilegis que d’una manera o altra em fan feliç. O en les companyies a les que compro productes a baix preu tot i saber que és a costa de la vida i la dignitat de moltes dones i homes (i nenes i nens). És un exemple. N’hi ha tants...

Però és que encara podríem anar més lluny! I els morts de la meva felicitat que no han ni nascut? Aquelles generacions que trobaran un planeta en estat terminal perquè jo hagi pogut consumir i viure de forma insostenible, per exemple.

Amb aquest panorama me’n adono que som unes generacions amb dos tipus de morts de la nostra felicitat: els que es van sacrificar lluitant pel que consideraven just i van fer la meva vida millor i els que he sacrificat per poder mantenir el meu nivell de vida. Els de “gràcies” i els de “perdona’m”.

Reflexiono en qui sóc jo. Com a individuo que formo part del món. Com a humà, ciutadà o consumidor. I penso si en el futur algú pensarà mai en mi com a mort de la seva felicitat. Què vaig sacrificar per permetre la felicitat d’altres? Per què vaig lluitar?

Mirat amb perspectiva, probablement més que un mort de la seva felicitat, hagi fet més coses per ser un assassí de la seva felicitat.

I no m’agrada. I no ho vull ser.

Per canviar això i tantes altres coses, només em ve al cap una sortida: la revolució dels feliços.

Oriol Talló Parra (22/10/2015; 09:18)

La podrida realitat

L'expressió "la crua realitat" s'utilitza sovint per a representar aquell descobriment o vivència que, de forma negativa, et desmunta algun tipus de idea o concepte que tenies en ment per a presentar-te una realitat més dura, fosca o, simplement, pitjor.

Avui, passejant al Fuet (el nostre preciós gosset de 58kg) he escoltat una dona que parlava amb un grup de gent: "... y yo les he dicho, oye que yo estoy en mi país. Volveros al sur que allá falta gente. Volveros a Marruecos.... Si es que al final et fan ser racista i tot!" (ho transcric així perquè és com ho ha dit la dona).

Crec que alguna persona musulmana li havia fet un comentari/critica sobre els seus gossos... El motiu, sincerament, no crec que sigui gaire important, però la frase m'ha rebentat per dins. Jo sóc el primer que vaig amb el Fuet deslligat pel parc i podria haver estat d'acord amb aquella senyora però la frase "et fan ser racista" m'ha fet estar a punt d'escupir-li a la cara... És exactament la frase que utilitzen els maltractadors amb les seves víctimes "mira el que em fas haver de fer-te..."! Brutal.

Potser és perquè després de les eleccions d'ahir anava amb la guàrdia baixa, però aquest fragment de conversa m'ha tingut capficat tota la tarda. Aquesta barreja d'estupidesa + ignorància absoluta + hipocresia perquè sé que socialment està mal vist ser racista així que ho plantejo essent jo la víctima, em fa vomitar.

La realitat que he viscut avui no és crua. Esta podrida.

Podrida perquè la societat que tenim falla en la integració no per culpa dels quatre neonazis atontaos de torn, sinó per persones com aquesta dona. La realitat esta podrida perquè ens pensem que aquest món no podria ser millor perquè hi ha "uns poderosos que viuen lluny" que ens ho impedeixen i, si bé hi ha part de raó, el principal fre d'aquesta societat també som nosaltres mateixos, els nostres veïns, aquella dona amb qui parles distesament sobre els gossos.

Hi ha molta feina feina per fer. Molta. La realitat esta podrida i no millorará amb un vuelta-y-vuelta. Només en tenim una així que toca arramengar-se i anar traient, una per una, cada larva, cuc i mosca que ens creix quan deixem de treballar. Racisme, masclisme, sexisme... Tenim una feinada i farà pudor, molta, i sovint tindrem arcades.

Però què voleu que us digui. Probablement sigui la única manera de construir una realitat mínimament comestible.

Oriol Talló Parra (26/05/2015; 00:10)

Perdre per guanyar

La nostra vida és la única cosa que realment posseïm. Com a tal, gran part de les nostres preocupacions consisteixen (o hauríem de consistir) en revisar qui som i la vida que portem. Conceptualment, la meva idea de la teoria de viure hauria d’assemblar-se a un “sé com voldria ser i què m’agrada, també conec com sóc ara i, en el context en el qual em toca viure, intento acostar postures i les decisions vitals les baso en això”. Tinc, per tant, una meta, un punt de partida i una carretera que m’ho pot posar més fàcil o gairebé impossible.

Però això, és clar, és en teoria. Sobre el paper. La realitat ens diu que cada punt anteriorment mencionat no és fix sinó que està en canvi constant. El “qui som” canvia constantment i no té ni perquè evolucionar en paral·lel amb “com ens pensem que som (autoconeixement?)”. El “què m’agradaria canviar de mi” també canvia i el “què m’agrada fer i com m’agradaria viure” és una de les, si no la, pregunta més difícil que ens farem mai. I si, la resposta també és canviant.

En aquest escrit m’agradaria centrar-me en el símil de la carretera i tractar un tema més petit, menys transcendental i, per tant, més abordable: es tracta de la nostra percepció sobre el canvi.

Perquè les (escasses?) vegades en les que som capaços d’identificar una de les coses que falla a la nostra vida i entendre com s’hauria de canviar per a millorar-la, la acabem cagant?

Doncs perquè crec que sovint entenem el canvi com si anéssim per la carretera i identifiquéssim una sortida que volem agafar. Entenem aquest canvi com un procés natural: intermitent, gir suau cap a la dreta i sortida agafada. Apa, la nostra vida ja és una mica millor que abans.

Me n’he adonat que, quan més grans ens fem, els canvis importants no es poden allunyar més d’aquesta interpretació. A mesura que vivim és com si avancéssim quilòmetres i quilòmetres. Si, hem anat agafant sortides (algunes de bones, algunes d’errònies) i la carretera a moments ha estat ben asfaltada i en altres ha estat pràcticament impracticable. Però arriba un dia en el que te n’adones que el canvi que vols fer no està en una sortida que ha d’arribar, sinó en una sortida que potser ja t’has passat. El canvi no té perquè ser un procés natural sinó molt més incòmode: fre de mà, pneumàtics deixats a l’asfalt, posar la marxa enrere, conduir girat quilòmetres i quilòmetres, torticolis, desfer bones decisions, perdó, bones sortides, fins a trobar aquell trencall que ara te n'adones que hauries d’haver agafat.

Fa ràbia haver de tornar enrere? Si. És possible que si no haguessis avançat fins aquí no haguessis descobert que una sortida bona era aquella que vas passar fa tant de temps? També. Has perdut coses en el teu procés de canvi que t’agradaven? Absolutament.

No ens confonguem, millorar no té perquè ser una suma de punts positius a la nostra vida anterior. Millorar és canviar les coses de tal forma que amb el canvi, el recompte de punts final entre els que has perdut i els que has guanyat sigui més alt que el que tenies abans.

Perdre per guanyar. Perdre algo per guanyar molt.

Acceptar el procés de desfer bones sortides per a agafar una sortida anterior que t’obre un mapa millor és clau però costa. Costa molt.

Juguem amb el tòpic de l’empresari que li encanta la seva feina però se’n adona que vol passar més temps amb la seva família i entén que aquest és un canvi que vol fer i que el farà més feliç. El canvi no només implica reducció d’hores de feina i augment d’hores amb la família. Per guanyar el temps amb la família (i tota la felicitat que li suposaria) l’empresari ha de perdre un munt de coses també positives que tenia abans (diners, prestigi, incidència a l’empresa...) i que també li aportaven felicitat.

Penso que la clau (i tornant al fil inicial) per la qual ens costa tant prendre les decisions que ens farien més feliços és perquè acostumem a ser bastant conservadors pel que fa a “les coses que ens aporten felicitat”. Ens costa sacrificar miques de “felicitat sobre segur” per aconseguir molta “felicitat per aconseguir”. És comprensible? Si. És una bona idea ser conservador? Sota el meu parer, mai.

Oriol Talló Parra (08/03/2015; 02:39)

PD: Sento no haver resumit aquest escrit amb un “sigueu intel·ligents però també valents/es a l’hora de prendre decisions sobre la vostra vida”. Començo a entendre perquè escric en un bloc i no a twitter. 

Sobre les classes socials

Hi ha infinites formes de classificar les persones, o els grups de persones, dins d’una societat. No obstant, sovint utilitzem una classificació senzilla, poc profunda (amb els errors que això comporta) però eficaç: les classes socials. Ràpidament pensem en una piràmide que podem dividir en tres grans grups: classe alta, mitja i baixa, tot i que podríem dividir-la en infinitat de subgrups, cada vegada més concrets, més sensibles a les seves diferències. El que tots tindríem al cap, però, és que aquesta classificació es fa en base a un tipus de “poder” que té cada classe. Aquest “poder” engloba sobretot el “poder econòmic o adquisitiu”, però també empara altres poders com els d’influència o els de presa de decisions generals (que afecten principalment a la teva classe i a classes inferiors). El que veiem és que els de la part alta de la piràmide tenen més diners, i això no només els permet consumir més sinó que els aporta una estabilitat, seguretat i tranquil·litat que les classes més baixes no tenen.

Però no només això.

Desenganyem-nos, també reben una justícia diferent. Potser la justícia és igual quan el problema existent és entre persones de la mateixa classe, però mai entre persones de classes diferents o entre persones de classe baixa i institucions (públiques moltes, cosa que encara fa més ràbia).

També tenen un accés més fàcil a la sanitat, educació i a l’oci. No estic criticant la sanitat o la educació pública (ni molt menys!) però un estudiant amb un notable a la carrera i sense ni un duro acabarà fent un digne màster oficial en alguna universitat propera. Un estudiant amb la mateixa nota però de classe adinerada acabarà amb un parell de màsters pagats a preu d’or d’algunes universitats estrangeres de prestigi.

El mateix que passa amb la justícia, la sanitat i la educació passa amb l’accés a la feina, la cultura i a les experiències en general. Per molt injust que sigui (i així ho considero jo), crec que no vaig errat en dir que les persones de la part alta de la piràmide tenen un entorn que limita en menor mesura l’assoliment d’uns resultats. És a dir, una persona de classe alta i una de classe baixa poden tenir un potencial similar, però les persones de classe alta tenen més facilitats per a assolir, tastar, comprovar, el límit del seu potencial. Una altra cosa és que ho facin o no... això ja és un tema individual.

Bé. Una vegada presentada la situació, crec que la societat, les classes socials, fallem en un punt. Ja sigui per la nostra pròpia naturalesa o induït, tendim a fixar-nos, a projectar, a parlar i a obsessionar-nos amb les classes que estan per sobre de la nostra. Potser perquè anhelem els privilegis de les classes més altes i/o perquè la premissa sempre és intentar pujar. Potser simplement les classes més altes són més mediàtiques i ens presenten una realitat atraient o potser tot és un pur engany per tal d’intentar fer-nos creure que treballant més i gastant més (compra, compra, COMPRA!) tindrem els privilegis de les classes altes i serem, eventualment, molt més feliços. Sigui per les raons que siguin, el cas és que sempre ens fixem en les classes superiors.

Però, i si aquí hi hagués el problema? I si el verdader problema fos en que ens fixem més en les classes que estan per sobre que en les que estan per sota?

D’acord, de vegades fem un cop d’ull a la gent que està en classes inferiors i, sense conèixer res, juguem a sentir-nos millors ja que valorem la seva vida en funció a les nostres necessitats. Necessitats que, òbviament, estan adaptades a la classe a on pertanyem (per exemple: jo, com a classe mitja, em semblaria absurd viatjar en classe alta o business, però valoro molt poder anar a sopar a fora de tant en tant. Potser algú amb un poder adquisitiu inferior pensa que anar a un restaurant és tant absurd com per a mi viatjar en classe alta).

No em refereixo a mirar les classes inferiors així. Jo parlo de veritat. De girar completament el focus d’atenció i centrar les nostres vides, els nostres pensaments i tot el poder mediàtic en les classes menys afavorides. Què passaria? Potser començaríem a entendre que hi ha realitats molt més fotudes que la nostra. Potser ho trobaríem inacceptable i voldríem canviar-ho. Potser començaríem a descobrir que no necessitem consumir el que ens diuen sinó que la felicitat apareix en altres accions i això canviaria el nostre sistema de valors i accions. Potser la empatia es desenvoluparia sobre un ideal col·lectiu d’igualtat en el qual “hem de lluitar perquè estiguin com nosaltres” i no tant en un ideal individual d’escalada en el qual “he de lluitar per acabar sent un d’ells”.

No ho sé. Sóc un absolut ignorant en aquest àmbit, però em sorgeix el dubte i em ve al cap la intuïció de que el món no canviarà fins que les classes no deixin de mirar cap amunt i comencin a mirar cap avall. Potser de la manera en la que està estructurada la societat les classes no poden fer res per a pujar cap a dalt però ho poden fer tot per a que les classes inferiors arribin a on elles estan. Potser hauríem d’intentar deixar de centrar-nos en estar com els de dalt i hauríem de dedicar-nos a que els de baix puguin estar com nosaltres.

Potser, tornant a la piràmide, no es tracti tant d’utilitzar les barreres que separen les classes per escalar cap amunt com de trencar les que tenim sota els nostres peus.

De fet, vist amb una mica de perspectiva, té força sentit, no?

Oriol Talló Parra (29/01/2015; 00:30)

"Más vale malo conocido que bueno por conocer" o el pitjor refrany de la història

.


Parlar sobre sobre la felicitat és difícil. Què és, com definir-ho...

És igual.

En  podem dir de moltes maneres i podem trobar moltes diferències.

Però hi ha una cosa, un algo, que tothom busca. Una sensació, un estat. Quelcom que constantment i a través de tot el que fem, busquem trobar, tenir, tastar o ser.

Potser no sé definir-ho. Però si sé com no s’aconsegueix: amb por.

Amb por o amb un más vale malo conocido que bueno por conocer.

Oriol Talló Parra (02/10/2014; 00:15)

Frase (XI)

La maduresa és aquella intel·ligència que t'ajuda a ser feliç sense enganyar-te.

Oriol Talló Parra (27/08/2014; 01:29)

Senzillesa o grandesa?

Senzillesa o grandesa? Sovint se'ns presenten aquestes dues formes de fer, de viure. La màgia de la senzillesa sempre transmet un aire de dignitat, de veritat. Per contra, la grandesa ve associada a una espectacularitat intensa, valenta i salvatge. 

Se'ns defineixen les persones amb aquests extrems, quasi en una espècie de lluita per aconseguir ser la millor manera de viure. Dalai Lama vs. Freddie Mercury? Conèixer cada pam del teu bosc o voltar per tot el món?

Avui hi he estat pensant i crec, sincerament, que la clau no és la senzillesa o la grandesa amb que es viu. La clau, potser, és la versatilitat amb la qual ets capaç de viure, l'amplitud de moviment. Potser la clau és poder arribar a ser una persona capaç de viure de forma senzilla, una gran aventura. Tenir la capacitat de domar la vida com un bon genet, capaç d'anar tant al galop com al trot. 

M'imagino una persona que és capaç de degustar una humil tassa de te calentó a qualsevol lloc del món. Qui sap si la millor metàfora és la del viatjant "motxilero" fent autoestop. 

Pensant-ho bé, la senzillesa i la grandesa no estan tan allunyades. És amb senzillesa de viure que pots percebre la grandesa de les coses, les petites, les quotidianes o abundants. I és amb grandesa, ambició i intensitat, que superes les pors que no et deixen créixer.

Tal vegada la grandesa i la senzillesa siguin dos peces indispensables del nostre motor propi. Necessàries i simbionts. Com la primera i la cinquena marxa d'un cotxe. Potser hauríem de deixar de separar les persones en senzilles o intenses, ja que és necessita verdadera grandesa per ser senzill i, reconeixem-ho, sense intensitat no es pot gaudir de res.

Està clar, però, que de gent poruga o persones desbocades n'hem conegut tots. I, curiosament, el que tenen en comú (més enllà del com) és que no han sabut ser feliços. 

Potser la clau seria deixar de dividir entre senzills i grandiosos i començar a dividir les persones en, precisament, les que han sabut ser felices i les que no. Les que han sabut viure i les que no.

Oriol Talló Parra (08/02/2014; 19:28)

El fang (Poema II)

Poema retrobat a la butxaca d'una jaqueta. Sort que sempre apunto la data!






Treu-te el fang de sobre,
que no et deixa respirar
ni veure ni sentir.

Que empobreix els teus pensaments
i fa que no comprenguis res.

Treu-te el fang de sobre,
que dificulta el teu moviment a base de dubtes,
i et manté quiet perquè et rodegi la por.

Treu-te'l com puguis,
amb abundant aigua
o amb una bona cançó.

Potser t'aniria bé una bona conversa
o algun que altre poema.

Potser t'aniria bé recordar que tu no ets el teu fang.

Sigui com sigui,
treu-te el fang de sobte.

Oriol Talló Parra (09/04/2011)

Las personas y las personas de verdad

Reflexió inspirada arrel d’una petita definició d’un personatge secundari del llibre El lector de Julio Verne (Almudena Grandes, 2012).

Hay infinitas (e inexactas) formas de clasificar a las personas. Hoy voy a jugar al juego del blanco o negro y voy a decir que hay dos tipos de personas en este mundo: las personas y las personas de verdad.

De personas hay muchas. De personas de verdad, menos.

Las personas de verdad son personas guiadas por sus principios. Guiadas, empujadas, movidas. Actúan según sus principios y viven en función a las consecuencias de sus actos. Tienen principios y, aunque los revisan, los cambian o los evolucionan, actúan y sienten en base a esos principios. Los principios forman parte de ellos mismos.

Las personas, en cambio, adaptan sus principios en función de sus acciones. Es como si para las personas de verdad los principios fueran la motivación de sus actos mientras que para las personas, los principios fueran el marco, creado a posteriori, en el que englobar sus acciones.

La gran diferencia es que para las personas de verdad, los principios son lo primero, anterior a la acción y para las personas los principios son lo último, se modifican en función de la acción.

Tal vez deberíamos decir que las personas de verdad tienen “principios” y las personas tienen “finales”.

Hay personas de verdad que son unos auténticas desgraciadas. No nos confundamos. Las personas de verdad pueden tener unos principios bajo tu punto de vista horribles, inaceptables o incomprensibles. Esto no es un escrito sobre personas “buenas” o “malas” o, mejor dicho, sobre personas con una ética más o menos cercana a la tuya. Esto es un escrito sobre las personas de verdad. Las personas valientes. Las personas valientes de verdad. Valientes consigo mismas, capaces de tener un sentido de la justicia propio y, los más importante, independiente del sentido del beneficio personal.

Las personas de verdad eligen sus principios y los siguen. De esta forma eligen cómo quieren ser. Son, en mayor o menor medida, lo que eligen, lo que sienten que quieren ser.

Las personas, por el contrario, se guían por el beneficio personal directo, el miedo o la pereza (por ejemplo), y sus acciones tienden a ser incoherentes entre sí. Las personas necesitan adaptar constantemente sus principios para que sean coherentes con sus acciones de forma que sus principios, en vez de generar, justifican.

(ep, espera un segon, si els principis et guien, no pot ser el benefici personal directe, o evitar la por, un principi que segueixen els que tu anomenes persones? Si, jo també hi he pensat, DISCUTIM-HO!)

Es difícil ser siempre una persona de verdad. Tal vez lo seamos solo por épocas, ámbitos o momentos. Aún así, lo que tengo claro es que cada vez que no actuamos como personas de verdad nos alejamos más de nosotros mismos. Cada vez que intuimos que deberíamos hacer algo, no lo hacemos, y posteriormente encontramos mil justificaciones, estamos enterrando la mejor versión de nosotros mismos.

Este es una especie de reflexión/homenaje. Homenaje a todas esas personas que durante mucho tiempo o simplemente en un único momento puntual, han sido personas de verdad, enseñándome, así, cómo me gustaría ser.

Oriol Talló Parra (16 i 17/01/2013; 08:46)

La ciència, l'art i la vida

(disculpeu un títol tan pretenciós, grandiloqüent i cutre. No se'm ha acudit res millor i tenia ganes de penjar l'escrit... ejem, ejem, un cop dit això, posem-nos seriosos/es i a llegir)

Quin és el verdader motor de les nostres cerques?

És innegable que la recerca, la descoberta del que som i ens envolta, forma part de la nostra naturalesa humana. No obstant, aquest afany de descobrir, de comprendre i saber, no és exclusiu de l'espècie humana.

Deixant de banda l'evident major complexitat de les nostres preguntes i, per tant, de les nostres recerques, crec que tos els animals en la mesura del que seves capacitats i limitacions els permeten, busquen i intenten comprendre.

Potser sigui més visible en mamífers que en insectes, per exemple (més empàtic i fàcil d'analitzar). Sigui com sigui, la necessitat de conèixer, l'afany de saber sembla ser inherent a tot el regne animal. M'atreviria a dir que així com tota forma de vida requereix de la necessitat de relacionar-se amb el seu entorn i de comunicar-s'hi per adaptar-s'hi (per molt elemental que pugui ser aquesta comunicació -simples receptors de membrana en bacteris, per exemple-), els mecanismes de comunicació amb l'entorn no deixen de tenir aquest esperit de descoberta, per molt que estiguem parlant de nivells i esferes molt allunyats. No comença, tota comunicació, amb un tipus de recerca?

El que vull dir, havent començat la casa per la teulada, és que la necessitat de conèixer l'entorn és una necessitat bàsica de tot ésser viu. Biològicament i evolutivament justificable, aquesta necessitat es complica i es fa cada vegada més gran i complexa a mesura que la capacitat intel·lectual i de transformació de l'espècie augmenta. Potser arriba un punt en que la cerca no és ni tan sols necessària per a la supervivència, però ens acompanya sempre, evolucionant en paral·lel a la nostra complexitat mental. Sempre un pas més endavant del que la nostra simple percepció de la realitat ens permet. Quanta més realitat comprenem, més preguntes sorgeixen, més difícils de respondre, més apassionant es fa la recerca.

És, dins d'aquesta perspectiva, que em sembla poètic i bonic el camí traçat per la ciència i l'art, els quals considero les dues cames de la humanitat pel que fa a l'autoconeixement i al coneixement del que ens envolta. Per què som curiosos? Per què sentim aquest intens desig de preguntar-nos i de respondre'ns? Potser us sembla una xorrada, probablement ho sigui, però a mi m'agrada pensar-ho: la ciència i l'art existeixen perquè és la nostra manera, “a la humana”, de seguir essent com la resta d'espècies. I així veig l'art i la ciència, com una parella de ball, la nostra, ballant el tema de la vida en una pista on compartim cançó amb la resta d'éssers vius. Cadascú a la seva, fent allò que a tots i sense excepció ens uneix: comunicar-se, preguntar-se... viure.

Oriol Talló Parra (14/08/2013; 15:20)

Reivindicació I: L'optimisme intel·ligent

Acceptem-ho. L'optimisme està passat de moda. Com les modes, tot torna, però cal acceptar que aquesta actitud està en un moment baix de popularitat. En el nanoentorn en el que em moc, ser optimista no és cool, estètic ni modern. Només cal fer un tomb per twitter. A l'estètica i actitud predominant no sembla caure-li molt bé el rollo optimista. En alguns casos, quasi m'atreviria a dir que ser optimista està mal vist. És comprensible. En la època que estem passant, la situació de crisis social, econòmica... no conviden a l'optimisme (no m'agrada això de crisi moral, de pèrdua de valors ètics... ja fa molt de temps que la societat es basava en un ordre de preferències tremendament discutible, la única diferència és que les conseqüències ara surten més a la llum). Entenc que l'entorn actual no convidi a tenir una actitud optimista.

He de dir que fins i tot a les pelis, els finals feliços estan mal vistos. Una drama no és un bon drama, o una peli realista, si no acaba malament o mig malament. És lògic esperar que una bona peli acabi malament tenint en compte que la majoria de pelis nefastes acaben bé, però no em sembla just. També crec que sovint es comet l'error d'associar a la gent optimista amb adjectius com infantil, inconscient o ignorant. Com si els optimistes fossin una espècie de gossos, feliços, inconscients, alegres amb una simple piloteta sense ser sensibles al què passa al seu voltant.

Jo m'hi confronto i reivindico l'optimisme intel·ligent.

Crec que té cabuda a la nostra societat, fins i tot avui en dia. I crec que és la millor actitud amb que afrontar la vida. Com sempre, el meu concepte d'optimisme i el de cada un que llegeixi això no seran iguals, i, per tant, és complicat transmetre el missatge. Per a mi un optimista intel·ligent no és el que pensa que l'entorn, el destí, o la casualitat, faran que les coses vagin bé. Ni el que no és conscient de les desgràcies o els problemes. Un optimista no és una persona cega davant la part negativa de la vida. Per a mi un optimista és una persona capaç de desxifrar entre els problemes una solució factible i de ser prou valenta per intentar-la. Per a mi un optimista és una persona que creu en les seves possibilitats i en la capacitat de reunir-se i trobar gent que valgui la pena per explotar el potencial conjunt. És una persona que creu en les conseqüències de les seves decisions i en el seu entorn. Per ser optimista cal ser humil i ambiciós, prou humil com per entendre el limitat radi d'acció d'un mateix i prou ambiciós com per saber que aquest és modificable. Per a mi un optimista és una persona conscient de la seva capacitat de transformar.

No és només la meva opinió. Cada dos per tres surten estudis que relacionen com l'actitud d'una persona condiciona el seu entorn i a ella mateixa: Com un pacient optimista sobre la evolució de la seva malaltia té més probabilitats de curar-se; com els professors que creuen més en els seus alumnes són els que els hi treuen més rendiment (igual passa amb empresa/treballadors); com una postura corporal positiva i activa condiciona la pròpia percepció d'un mateix; etc. D'estudis així n'hi ha un munt.

El que vull dir amb aquest escrit és que quan més evident es fa que una actitud positiva i optimista és la millor manera de canviar i sortir del pou, menys credibilitat li cedeix la societat. Em sembla un error.

Crec que hi ha persones amb una tendència més innata a ser optimistes que d'altres, però també crec que, com quasi tot, hi ha un percentatge voluntari o conscient i, per tant, més fàcilment modificable, en la forma de definir i crear la nostra personalitat i actitud.

En aquesta nova modalitat d'escrits que acaben sent les reflexions de sempre però amb un nou nom, jo reivindico l'optimisme intel·ligent en aquests petits percentatges conscients de personalitat. Provem-ho!

Oriol Talló Parra (27/08/2013; 11:20)

Microreflexió III

Hi ha persones que diuen que no es pot aconseguir la felicitat. Que estem condemnats a que se'ns escorri entre els dits cada cop que aconseguim tocar-la.

Jo no hi estic d'acord.

Jo crec que el que no es pot aconseguir és la PLENA SATISFACCIÓ. Va en contra de la nostra naturalesa. Quan tens A et crida l'atenció B, o algun aspecte de B. Quan per fi aconsegueixes C, se't fa més atraient D. Bla bla bla  i mil exemples mémés. Ja m'enteneu. 

Opino que la felicitat és el que apareix quan comprens aquesta veritat i prens decisions honestes i intel·ligents sota el seu paraigües. No busquis la plena satisfacció. Aprèn a conviure amb aquesta "gana". Compren-la i d'aquesta manera, compren-te. Entendre el perquè d'una renúncia, encara que t'incapaciti per assolir la plena satisfacció, és el primer pas cap a la felicitat.

Dit d'una altra manera. Quan la trobis, deixa d'intentar agafar-ne tanta com puguis, i concentra't en les gotes que pots mantenir al palmell de les teves mans. Veureu com, si ho feu bé, no s'escorren.

Oriol Talló Parra (25/06/2013; 22:49)

El dubte com a indispensable

Jo visc permanentment amb dubtes. Potser no són EL DUBTE, però si que són un conjunt de minidubtes. Podríem exemplificar-ho com un conjunt de mosquits amazònics atacant i voletejant la nostra consciència, el nostre statu quo mental.

Algú potser ha llegit l’entrada que vaig fer sobre “La importància de saber conviure amb la incertesa” (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2011/02/la-importancia-de-saber-conviure-amb-la.html) bé, doncs em sembla que aquesta és una espècie de la segona part.

Dubto respecte a la meva dedicació al doctorat, si hauria d’invertir-hi més temps, o si ben al contrari, estic perdent la perspectiva sobre el meu equilibri vida/feina. Dubto sobre el meu paper ciutadà pel que fa a l’estafa aquesta que anomenem crisi. Dubto sobre com d’actiu hauria de ser alhora de lluitar pel que em sembla just. Dubto sobre si estic distribuint bé el temps lliure que tinc entre els amics, si hauria de veure més a aquell/a o si hauria de veure més a aquell/a altre/a. Dubto en la meva postura com a germà, fill, net...

El que m’he adonat és, però, que tot i ser molt molest, el dubte és indispensable. Sense el dubte no reconeixes el que fas malament. Sense el dubte no millores tu o les teves relacions amb el que t’envolta/els qui t’envolten. És la incomoditat del dubte el que ens fa avançar. Si no en tinguéssim, estaríem tant còmodes amb nosaltres mateixos que no evolucionaríem com a persones.

Per tant, potser és hora de donar-li les gràcies a cada petit dubte, a cada pedra dins de la sabata que ens impedeix quedar-nos quiets.

Suposo que la convivència amb el dubte és el difícil. Mantenir pedretes que et fan caminar però evitar que se’n acumulin masses. Aquí la clau crec que és l’actitud que tenim davant els dubtes. Tornant al símil dels mosquits, no podem apartar-los amb la mà, sempre tornen. Es tracta d’enfrontar-s’hi. Es tracta de RESPONDRE’LS.

La resposta a un mateix dubte pot canviar, variar, en funció a com canviem nosaltres i les nostres vides. No crec que sigui important. Crec que la importància recau menys en el fet de voler trobar la resposta perfecta com en el fet de voler intentar respondre, amb més o menys brillantor, cada pregunta.

En argot futbtoler, es tracta d’acabar les jugades. Potser marquem o no, això ja ho veurem amb el temps (ens tornarà a aparèixer el dubte o no?), però ens evitarem un contraatac i tenir el dubte altre cop a la porteria en un espai breu de temps.

Oriol Talló Parra (12/04/2013-, 13:58)

Microreflexió II

L'altre dia vaig anar al super a fer la compra. Vaig endur-me el carro que tenim (un modern carro verd caqui de la compra, perfecte per a no perdre'l). El que vaig comprar em va ocupar tant que vaig haver de demanar una bossa de plàstic del super (nota mental, portar bosses de tela por si acaso). Fins aquí tot normal.

La microreflexió va sorgir quan, al donar-me la bossa, em vaig adonar que era molt més "gruixuda" i resistent que les bosses de plàstic de sempre.

Vaig pensar que la nostra societat va tant perduda que no m'estranyaria que haguéssim aconseguit reduir a la meitat el consum d'unes bosses que ara es fabriquen amb el triple de plàstic.

M'imagino alguns fabricants de bosses de plàstic rient ara mateix a casa seva mentre es renten les dents...

Doncs això, que a comprar un carro i a reutilitzar bosses de tota mena... perquè el que està clar és que si hem d'esperar a que el sistema arregli aquestes coses, ho tenim clar...

Oriol Talló Parra (5/3/2013; 00:21)

Visió I (novetat: VISIONS)

VISIONS

De vegades, no gaire sovint, em passa que veig una escena (pel carrer, anant en tren...) que acostuma a durar pocs segons, d'alguna cosa quotidiana o no, que em desperten un nosequè. Les percebo com a "visions", com un "momentazo" d'una peli sense diàleg i amb una banda sonora collonuda, i passats pocs segons torno a percebre-ho amb normalitat.

A falta de que algú em digui que estic sonat, i aprofitant que aquestes "visions quotidianes" em fan reflexionar i sovint em fan veure el món una mica més bonic, he decidit compartir-ne les que em vinguin de gust amb vosaltres.

...

Visió I

Avui anava pel parc de Vallparadís cap a l'EOI i hi havia un galgo preciós jugant i corrent com un boig per l'herba, pujant i baixant els pendents dels laterals del parc plens de plantes, saltant escales i perseguint preses imaginaries.

Me'n he adonat que tota la fragilitat i la por que transmeten quan estan lligats es converteix en magnificència, potència i bellesa quan estan lliures per fer el que més els agrada: córrer.

Potser a les persones ens passa el mateix...

Oriol Talló Parra (21/11/2012; 19:47)

Aprendre a renunciar

No es pot tenir tot.

Totes les portes no poden estar sempre obertes.

Recordeu: no es pot tenir tot.

Ningú ens ensenya a renunciar.

Ens ensenyen a assolir objectius de forma aïllada, com aconseguir A, com aconseguir B. Ens ensenyen a aferrar-nos al que volem. A perseguir-ho, lluitar-hi, aconseguir-ho.

Creixem pensant que si desitjo, vull, lluito A, B, C i D, he de desitjar, voler, lluitar per A, després per B, després per C i després per D. I, per tant, he d’esperar acabar tenint ABCD. No ens parlen de les interaccions, de la sinèrgia de C i D o, sobretot, de la incompatibilitat d’A i B.  

La felicitat, la vida, ens la presenten fragmentada.

És com si ens ensenyessin a moure els les cames per una banda, amb els braços agafats a un suro. Per altra banda, ens ensenyessin a moure els braços estirats amb l’esquena a terra. Per una altra a aguantar la respiració asseguts, posant el cap dins d’un cubell.

Creieu que la primera vegada que ens posessin a l’aigua, sabríem nedar?

Jo crec que la felicitat, la vida, és un conjunt.

Hem d’aprendre que ABCD no és possible perquè, per molt que desitgem ABCD,  A i B no poden existir juntes.

ACD o BCD. Renunciar a B o renunciar a A. Aquesta és la qüestió.

No crec que puguem elegir què desitgem, però sí que racionalment podem decidir què volem, i per què lluitem.

A la vida, renunciar no és perdre una lletra. És optar a la oportunitat de guanyar-ne tres.

Una renuncia és una elecció vista des de l’altra banda del mirall. És la més difícil de les eleccions, perquè desperta els “i si...?” i conviu amb la incertesa de no saber mai si la opció descartada ens hagués anat millor... però bé, la certesa absoluta deixem-la per les matemàtiques, que a nosaltres ens toca viure.

Renunciar a unes coses és la única manera de tenir-ne d’altres.

Hi ha portes que no s’obren si no se’n tanquen d’altres.

Recordeu: renunciar a unes coses és la única manera de tenir-ne d’altres.

Oriol Talló Parra (10/11/2012; 02:15)

Millorar

“Millorar”  és un concepte que sempre m’ha atret (n’he parlat varies vegades per aquí). Millorar és la versió més bonica del canvi. És el pas endavant i alhora l’homenatge al passat. És l’adaptació, l’afinament, la modificació perfecta. Millorar és evolució. És crear, prescindir i alhora mantenir.  Cap canvi dignifica més el passat que la millora, ja que aquesta respecta el que som mentre ens acompanya cap al que serem des d’una òptica optimista.

Millorar ha estat un dels meus verbs preferits des de l’adolescència i el seu concepte, especialment lligat a la qualitat personal, s’ha convertit en un pilar de la meva manera de veure i intentar caviar el món.  

Millorar com a persona és un concepte, una actitud, probablement un desig d’actitud. Crec que és de les poques metes universals que podríem compartir tots. No compartiríem el “com”, ni el “què”, però potser si el “perquè”.

Així doncs, jo em/et pregunto: quina classe de persona voldries ser? En què voldries millorar?

Oriol Talló Parra (28/08/2012; 00:53)

Anar-se quedant calb

Des de fa un temps que cada vegada que em pelo (bé, que l’Albeta em passa la màquina – i ho fa molt bé-) el procés es converteix en una situació força traumàtica.

Sé que hi ha gent amb molt menys cabell que jo o que ara per ara considerar-me calb és totalment exagerat (per això he titulat l’escrit “anar-se quedant calb” i no “quedar-se calb” o “la calvície”). Però és igual de cert que no estic calb com que cada dia que passa vaig perdent cabell i que, més d’hora que tard, m’hi quedaré.

Tinc tot el que es necessita: una genètica que em predisposa totalment a ser-ho (deixem-nos de tonteries de si l’avi per part materna bla bla bla o si se salta generacions de forma ordenada...) i la certesa del que veig en el mirall cada vegada que em pelo.

I la veritat és que és quelcom que, els dies posteriors a tallar-me el cabell, sempre em ronda pel cap i em fa sentir incòmode: crec que no sé com portar-ho, o què fer.

Realment puc fer dos coses: Intentar evitar la calvície (o minimitzar-la, o retardar-la) o acceptar-la.

El problema real és que no sé què vull fer.

Sé què no vull fer: no penso resingar-me. A la calvície m’hi he d’haver enfrontat, ja sigui dermatològicament o emocionalment.

Intentar evitar-la seria una opció fàcil si no fos perquè passo de totes les cremes, xampús i altres productes inefectius dissenyats per a consumidors emocionalment necessitats de miracles dermatològics. Segons els col·lectius de metges només hi ha un tipus de tractaments que funcionen (i en un baix percentatge i amb possibles efectes secundaris): els hormonals.

El problema (a part de que hi ha un alt percentatge de probabilitat de que tampoc sigui efectiu i/o els efectes secundaris) és que quan deixes d’utilitzar el tractament, el pèl torna a caure a saco (com si recuperés el temps perdut). De manera que te’n tornes “dependent”.

Sé que podríem parlar de les hormones utilitzades com anticonceptius, però no pretenc justificar i/o rebutjar uns tractaments hormonals i altres no.

Pretenc trobar l’equilibri emocional que no tinc quan penso en que m’estic quedant calb.

L’altre dia, però, se’m va acudir una cosa:

La calvície hi és o hi serà. I seré calb. És dur pensar en que mai es podrà ser més guapo del que erets amb cabell. I tot i que ella sigui incondicional i no m’hagi dit mai res, em sap greu per l’Alba. Suposo que fer-se gran és una cosa, que tinc assumit que les arrugues i les canes poden arribar a fer-te guapo d’una altra manera, però per molt que ens esforcem en trobar calbs guapos o dir que el cabell no és important, jo (i la majoria) perdré atractiu. I no només atractiu, sinó que la meva aparença canviarà completament i per sempre. No podré fer-me tipus de pentinats ni gaudiré de tocar-me el cabell...

Això s’ha d’assumir. Ho he d’assumir.

I tot i ser bastant negatiu, en el fons puc dir-me aquesta veritat a la cara perquè en sé una altra:

Sé que m’hi acostumaré. Sé que seguiran havent-hi persones que potser em trobin atractiu (i confio i desitjo que l’Alba sigui una d’aquestes). Sé que seguiran havent-hi dies en que em miraré al mirall i m’agradaré (malgrat que estigui, calb, menys guapo) i sortiré confiat i sentint-me atractiu. Sé, deixat com sóc, que no haver-se de preocupar per anar ben o mal pentinat serà un luxe. Que ningú fa més gràcia amb les perruques que els calbs. O que sempre hi haurà un tema del que autoparodiar-se.

En el fons, l’altra veritat és que sé que el fet de que em quedi calb no condicionarà la meva capacitat de ser feliç, d’estimar i de que m’estimin.

Encara no he decidit si deixar que la calvície arribi quan arribi o intentar fer-hi algo.

El que està clar, però, és que decideixi el que decideixi després d’aquest escrit, no sentiré el fet d’anar-me quedant calb, com una derrota i, més aviat, com un canvi no triat que comportarà coses noves, tant dolentes com bones, però que en cap moment condicionarà el que més desitjo i m’importa: ser i fer feliç.

Oriol Talló Parra (18/04/2012; 00:08)