13 de gener de 2012

Mario Vaquerizo i la intel•ligència

Fa uns dies vaig veure un reportatge de Mario Vaquerizo per al DOM (revista de diumenge del PERIÓDICO). Òbviament no és la primera vegada que sento a parlar d’aquest personatge (APM, el seu reality) però va ser el reportatge (que no vaig llegir-me del tot) el que em va fer despertar aquesta reflexió.

La veritat és que parlar d’intel•ligència és posar-se en un camí molt ambigu i poc definit. Però em sembla que no faig una gran cagada al generalitzar que en Mario no és, ho almenys no sembla, gaire llest.
Podem parlar de que no té cultura, de que és el seu paper davant dels mitjans... però jo crec que no és una persona gaire intel•ligent, en el sentit generalista i simple del concepte.

Bé, doncs veient/llegint Mario Vaquerizo em va venir al cap la famosa frase: “La ignorància és la felicitat”. Mai havia estat tan certa aquesta frase com amb en Mario Vaquerizo a la portada del DOM i comentant que si un no té un reality propi no és ningú (bé, potser amb en Harry i en Lloyd de “Dos tontos muy tontos”...).

El fet és que veure i parar-me a pensar una mica en el senyor Mario Vaquerizo em va fer trontollar alguns esquemes. Realment la ignorància és el millor camí cap a la felicitat? És realment habitual que hi hagi gent poc intel•ligent que “triomfi” com en Mario o ell n’és una excepció i la majoria de gent poc llesta ho passa malament o, com a mínim, té menys capacitat d’adaptar-se al que li passi a la vida? Està sobrevalorada la intel•ligència a nivell pràctic?

I just quan començava a formular-me aquestes preguntes em va venir al cap la resposta (confio que no fos un mecanisme inconscient per seguir defensant una creença que ja tenia). I la resposta em va venir amb un símil:

La vida és com la música i la intel•ligència és com la capacitat de percebre aquesta música.

Potser en Mario Vaquerizo té la sort de que de tota la música només és capaç de captar-ne l’estribillo de la primera veu, com un “na, na, na” que, ves per on, li agrada molt. Potser un altre persona amb menys sort només percep els baixos o la percussió. El que està clar, però, que a tu et pot agradar molt l’estribillo, però que la música adquireix una bellesa molt més profunda i màgica (em permetreu aquest adjectiu) quan més matisos en perceps. Si ets capaç d’escoltar la primera, la segona, la tercera veu, els acompanyaments, els baixos, la percussió. Si ets capaç d’entendre perquè aquesta cadència musical és com és o de captar-ne els diferents tempos o la tonalitat, la música esdevé molt més complexa, verdadera i fascinant.

Després et podrà agradar més o menys l’obra, però això ja és un altra tema.

En fi, que mentre en Mario Vaquerizo em feia trontollar esquemes vaig reforçar-ne un de molt important.

Estic convençut que ell morirà content, cantant “na, na, na” i amb una vida d’allò més curiosa. Però jo espero haver intentat captar, i m’hi esforçaré tot el que pugui, quants més matisos millor d’aquesta, sota el meu parer magnífica, obra musical que és la vida.



Oriol Talló Parra (14/01/2012; 00:14)