14 de març de 2011

Ahir quasi em peguen.

Ahir quasi em peguen.

Una pallissa o tan sols un cop de puny? No ho sé. Bé, hi havia amics meus, de manera que he de confessar que en cap moment vaig patir seriosament per la meva salut.

Intentaré definir la situació d’una manera ràpida, ja que el post no tracta d’això:
Veient el Sevilla – Barça, un noi habitual del bar on anem que ja tots intuíem (per com parlava, per altres experiències relativament semblants, per l’agressivitat que transmet...) que no estava molt bé del cap, es posa a increpar, des dels jugadors del Sevilla, a la pròpia gent del bar pel fer de no animar ¿prou?. De cop llença un insult a un jugador sud-americà del Sevilla: Sudaca de merda! Ves-te’n al teu país fill de puta!!! Total, que a mi aquesta classe de coses em toquen la fibra, i comento: Home... insults racistes no...

Pam. El meu comentari desencadena una horda d’odi, amenaces, insults, crits, i fins i tot un “cop” (fluix, zero mal), cap a mi. El noi volia que sortíssim al carrer a pegar-nos. Estava anat de si. No controlava, s’encarava amb mi, amb els que intentaven calmar l’ambient, amb els seus amics...

Em va sorprendre que se sentís tant atacat pel meu comentari. Tenia una necessitat de treure odi, o d’enfocar-lo cap a algú (en aquest cas, jo). Cridava “a mi ningú em diu...”, “tu ets un...”, “que jo dic/faig el que vull...”.

Total, que amb un paio que era gasolina pura vaig creure que la única manera de no acabar violentament era, sent jo, un tros de gel. Calmat, tranquil, callat. Normalitat, Ori, normalitat.
El partit acaba i tot i que em ve a buscar perquè sortim (a pegar-nos?!), sembla que es tranquil·litza una mica, (els seus amics l’aguanten, ¿l’amansen?) i no torna a encarar-se’m.

No problem. Tot resolt.

Però jo arribo a casa (adrenalina al cos a saco! No sabeu quant m’ha costat adormir-me!), li explico l’anècdota a l’Alba, al meu germà... riem, fins i tot fem conyes (perdo presència al afeitar-me?!), això és algo a explicar!

I de cop, intentant dormir, penso: Què fotrà el paio en arribar a casa? Com se sentirà? Com s’arriba a ser així?

I li dono voltes al tema... Com ha de ser de desgraciada la vida d’una persona per tal de tenir tant odi, tanta ràbia acumulada? I les necessitats d’autoenaltir-se? És aquesta manera de ser, producte d’una vida de merda? És un claríssim símptoma d’infelicitat?

O no?

És un problema mental? Té a veure amb la genètica? Amb una infància terrible? O simplement és una persona que, podent no ser-ho, és un capullo? Algú que un dia va descobrir que podia ser agressiu per la vida perquè això li comportava beneficis?

És l’agressivitat la última sortida per a reafirmar-se d’algú amb una autoestima pel terra? O simplement és una altra manera com una altra?

I la incapacitat de ser racional? El “jo dic el que em surt dels ous però tu calla!” és una frase que defineix la impossibilitat de comprendre la realitat d’una situació equilibradament! Exigir a crits i violència la teva llibertat i alhora trepitjar-ne una altra... com s’hi arriba a no veure-ho absurd?

El que em va fascinar més és que l’incident va passar al principi de la segona part, i el noi va estar 45 minuts, ¡¡¡TRES QUARTS D’HORA!!!, cridant, insultant, amenaçant-me sobre la pallissa que em faria al acabar el partit! Al xiular l’àrbitre el final! Juas, així ho deia!! Com es pot estar encès tanta estona? Ser prou racional com per veure el partit, com per esperar-te, però seguir igual d’encès?! I jo no fotia ni una mica de llenya al foc!
És el que més m’ha fet pensar avui. Jo ni concebo una baralla per una cosa així i ell és capaç de retroalimentar-se durant 45 minuts!

Això m’ha fet reflexionar en com de diferents en som, a vegades, les persones.

Creieu que amb aquell noi (com a exponent de molts altres) s’hi podria parlar? Reflexionar? O vivim en mons totalment diferents?

La veritat és que no ho sé.

Però els dies passaran, i l’ahir es convertirà una anècdota que recordarem de tant en tant, o cada cop que el vegem pel bar... i de tot això jo n’hauré extret una reflexió, més que reflexió, unes interessantíssimes preguntes a l’aire, que plantejo al meu bloc.

Bé, ja diuen que de tot se’n extreuen coses bones, no?

Oriol Talló Parra (14/03/2011; 23:55)