19 de desembre de 2011

Microreflexió

No sé si les persones som molt semblants o molt diferents.

Però començo a estar convençut de que som molt més semblants en coses en les que ens pensaríem únics i molt mes diferents en coses que assumim comunes.


Oriol Talló Parra (19/12/2011; 15:20)

21 de novembre de 2011

Frase (IX)


Crec que la ciència ens explica com som i l'art com ho portem.





Oriol Talló Parra (20/11/2011; 00:21)

7 d’octubre de 2011

Sobre tenir una ètica o moral pòpies

Crec fermament que és necessari tenir una ètica i/o moral pròpies. Crec que és de vital importància per a poder donar-li un cert sentit a la nostra vida.

Aquesta moral o ètica no ha d’estar relacionada amb una religió, creença o cultura, tot i que pot estar-ho. Per mi, l’important és que un la revisi constantment i se la senti seva, pròpia, única i personal.
No crec que nasquem amb un propòsit i, per tant, la manca d’una finalitat podria produir-nos l’aparició d’una espècie de “buidor”. Personalment, penso que no és tant important tenir un propòsit a la vida (els propòsits que ens fan avançar a la vida poden ser molts, des de l’amor i la família o els amics, a la realització laboral, l’art...) i en canvi crec que és de vital importància tenir una ètica personal que serveixi per definir “de quina manera” és vàlid o no que s’assoleixin aquests propòsits.
Els propòsits a la vida et marquen la direcció cap a on caminar, però l’ètica pròpia en defineix els camins.




Oriol Talló Parra (30/09/2011; 8:52)



PD: Copiant aquest escrit de la Moleskine al bloc (8/10/2011; 00:15) me’n adono que potser el veritable punt conflictiu, el que realment hauríem de debatre o el tema que realment ens ajudaria a ser millors, no és tant parlar de la necessitat o no d’una ètica personal, sinó de perquè, sovint, la deixem de banda.

19 de setembre de 2011

Frase (VIII)

"Ningún viento sopla a favor del que no sabe a donde quiere ir."

Séneca

28 de juliol de 2011

Ser l’últim


Una marató.
42’195 Km de cursa.
Una burrada.

Cada cop més popular en el món de l’esport amateur. A mi personalment, córrer sense un motiu més immediat que el d’assolir una meta al cap d’un colló de temps mai m’ha cridat gaire l’atenció. Tampoc és que sigui, al menys a nivell esportiu, una persona molt competitiva.

Perquè, doncs, un paio al que no li agrada córrer si no hi ha alguna pilota pel mig i que tampoc és especialment competitiu, parla de la marató?

Doncs perquè hi ha una situació, un personatge, o millor dit, un paper, que em fascina. I és el de L’ÚLTIM.


No estic parlant d’una marató als Jocs Olímpics o en alguna competició esportiva determinada on, lògicament, poden viure’s moltes situacions (entre elles ser l’últim) com a victòria. Per exemple haver-se classificat per als JJ.OO o haver arribat a competir una categoria important.


Jo estic parlant de les maratons on tothom hi pot participar. Les de convocatòria oberta.

M’imagino la situació: corrent per un circuit urbà amb l’ambulància que tanca la cursa i potser algun cotxe patrocinador trepitjant-te els talons. La gent que va pel carrer mirant-te sabent que ets l’últim, que no reobren la circulació normal perquè tu encara t’arrossegues per allà. Pensant, probablement, en com de trista o fins i tot patètica és la teva imatge.

Ja no és que puguis competir o trobar una motivació extra de dir: Pels meus ous/ovaris que no sóc l’últim, i acabis quedant penúltim, encara que sigui per un segon de diferència. És que ni tan sols tens això. No hi ha, a nivell motivacional, cap més punt on aferrar-se que a un mateix.

Per descomptat podem trobar-nos amb persones i situacions finals molt diferents (un grup d’amics que van al mateix ritme, una promesa feta, etc.) però la situació que jo intento plantejar, la idea de que una persona corri tota una marató per acabar sola, rebentada físicament, amb un entorn que encara que sigui involuntàriament li dóna pressa, i que malgrat tot això, aquesta persona tingui el valor humà i la suficient autoestima com per a no fingir algun tipus de lesió o molèstia o no abandonar directament una situació de la que ningú ni res t’obliga a seguir (és més, de ben segur que el teu cos t’està cridant que ho deixis córrer), a mi em sembla tremendament fascinant, magnífica i encoratjadora.



Que el propi respecte, els propis reptes personals autoimposats sense influències externes, la capatitat d’autoestima i el valor humà, siguin capaços de fer-te córrer 42’195 Km sabent durant la majoria d’aquest trajecte que ets l’últim; em fa pensar en que de ben segur que els canvis personals, el trencament de les rutines i el camí cap a ser persones millors, són fites totalment assumibles!

Potser per ser l’últim en una marató s’ha de ser d’una pasta especial. O potser tots hauríem de viure alguna experiència com aquesta.

Sigui com sigui, jo sempre que sento a parlar sobre alguna marató, no em fixo en el primer, sinó que admiro amb totes les meves forces, l’últim.



Oriol Talló Parra (19/07/2011; 23:14)

1 de juliol de 2011

Oda a la persona corrent


Tots creixem amb mites. Persones o personatges que lideren el nostre creixement personal, éssers reals, imaginaris o una mescla d’ambdues coses, que ens serveixen de referents, de guies cap al tipus de persones que volem ser.


Actualment tenim molts mites. Començant pels nostres pares (i/o certs familiars propers), passant per amics, professors, coneguts i arribant a, segons el meu parer, els punts problemàtics: els mites mediàtics.


Està clar que un no coneix mai la totalitat, els 360º de la vida d’una persona. Tampoc crec que faci falta saber-ho tot d’una persona, o que aquesta persona sigui 100% modèlica per a que pugui ser un mite. Tal vegada admirem un o alguns aspectes en concret de la personalitat o de la vida d’una persona.


Però el que passa amb els mites mediàtics és que el percentatge que en coneixem és tant poc, la cara visible és tant ínfima en comparació amb la cara oculta, que podem arribar a cometre greus errors de percepció.


Com a jove que acaba la carrera, em trobo en la situació d’elegir (si és que en la situació actual es pot parlar d’eleccions quan el condicionament és tan elevat) més o menys quin tipus de vida vull intentar tenir. Potser el concepte “elegir vida” és massa enorme i depèn de masses factors fora del nostre abast. Parlaré de la feina que un vol fer (i ja veurem com això condiciona en gran mesura la resta). Com a veterinari, idealment, hi ha varies feines a les que m’agradaria dedicar la meva vida professional. I pensant en això, m’adono que sovint, mentre divago entre el què vull fer i el com ho puc fer, se’m apareixen conceptes com “èxit”, “ser dels millors”, etc.


Intentant trobar-hi el perquè (més enllà del reconeixement social que comportarien), m’adono que aquestes idees vénen relacionades amb els mites, especialment els mites mediàtics.


El millor veterinari investigador del camp dels salvatges, el metge pioner en fer certes operacions, el creador dels crèdits de l’última pel·lícula de l’Spielberg, l’últim periodista premi Pulitzer, l’empresari que més ha fet créixer la seva empresa l’últim any... tots aquests també són mites, mites que les notícies, els pares, els diaris, els amics i en el fons, tothom, ens han estat posant al davant. Fins i tot les meravelloses pel·lícules de superació personal (que m’encanten) acaben tractant sobre persones que tenen grans capacitats encobertes (sovint superdotats o com a mínim molt intel·ligents) i que quasi sempre acaben sent els millors a la seva feina! Mai veus una pel·lícula d’un paio a l’atur que acaba trobant una feina humil que sap fer molt bé i que el realitza, o formant una petita empresa que no el farà milionari però que funcionarà prou bé per donar-li un sou i aguantar-se sola. O un paio que viu al carrer però que no és ni un superdotat de l’esport o de la música, sinó un paio normal amb ganes d’una vida millor.


I em sembla molt, molt perillosa aquesta visió! Perquè ningú ens diu que el cirurgià d’èxit no té temps per llegir llibres que no siguin revistes de cirurgia. Que l’empresari es passa el 90% del seu temps treballant. Que el premi Pulitzes és incapaç de tenir una bonica relació amorosa perquè sempre està viatjant. I que totes aquestes situacions d’èxit professional, són pràcticament incompatibles amb aspectes (sota el meu parer tant importants o més) com veure i estar amb els teus fills, cultivar les teves amistats, ampliar el teu coneixement sobre altres aspectes de la vida o disfrutar de la teva parella!


Sincerament, fa un temps que em miro amb altres ulls certa gent i les seves feines. I m’adono que l’ideal d’èxit que ens han ensenyat comporta uns sacrificis que, jo, no vull fer. No vull ser el millor en un aspecte de la meva vida a costa de sacrificar-ne d’altres.


Se’m apareix una paraula: EQUILIBRI! I m’adono que estem en un moment de la nostra vida en que no hem de triar només què volem fer, sinó què volem viure. Que l’èxit requereix talent, això ho sabem tots. Que l’èxit requereix esforç, també. Què l’èxit requereix sacrificis tant enormes, tant globals, almenys jo no ho tenia present. Per primera vegada no em plantejo si vull treballar amb animals salvatges o no, sinó què estic disposat a sacrificar per fer-ho. Dedicar-hi hores, energia i tot el meu limitat talent, està clar. Però que no em demanin sacrificar la meva relació amb l’Alba, les meves birres amb els amics, els escrits del meu bloc o el Barça, la literatura i el cine.


Atenció, amb aquesta oda no vull justificar la mediocritat, ni la deixadesa ni el vaguisme. Penso que un ha de ser ambiciós i treballador, però, al menys en el meu cas, no tenir la sensació –pressió- autoimposada de voler arribar a ser “dels millors”, i focalitzar en intentar ser “cada dia millor”.



Així doncs, l’home corrent (que potser no ho és tant), en el sentit de l’home que ha assolit un magnífic equilibri entre una feina on se sent realitzat i on és respectat pels seus companys; una vida familiar preciosa, viva i participativa; unes amistats en constant evolució; i un aprenentatge continuat i divers; aquest és, sota el meu parer, l'autèntic home exitós.


L’exemple a seguir.


El mite.



Ara a l’acabar la carrera me’n adono, i gràcies a aquesta reflexió, se m’apareixen un munt de mites que tenia molt més a prop del que em pensava.


Quina gran sensació.



Oriol Talló Parra (01/07/2011; 22:39)

20 de juny de 2011

Frase (VII)

"Cuando descubres tus contradicciones y luchas por cambiarlas, algo cambia en el mundo."

Joan Antoni Melé

8 de juny de 2011

Reflexió sobre l'aprenentatge/maduresa/canvi personal

Millorar no és un canvi brusc, com molts podríem pensar. A la majoria de les pel·lícules el/la protagonista aprèn/madura/canvia degut a certes coses que li passen. Normalment en poc temps. També llegim, coneixem o ens expliquen les històries de persones que, degut a una situació límit (els paios de Viven, els que sobreviuen a un accident o els que perden l’avió que més endavant s’estrellarà, per exemple) adquireixen aquesta espècie de “consciencia sobtada” que els fa aprendre/madurar/canviar de cop.



Jo crec que, en la majoria dels casos, la situació no va (o no hauria d’anar) així. Jo crec que millorar no és un canvi brusc, sinó adquirir una dinàmica positiva (m’encanta aquest concepte!). Aconseguir una ratxa de petits canvis en la teva vida i poder mantenir-los fins que, de sobte, un es desperti un dia i aquests petits canvis siguin la seva rutina i no li costin de fer. És més, fins que un dia es desperti i sigui incapaç de retrocedir, d’involucionar.



Si esperem que el canvi sigui brusc, topem amb dos situacions molt complicades: O la necessitat de viure una situació límit (que tot i que a les pel·lis es moren els secundaris, a la vida els que moren o els passen les coses xungues també són els seus propis protagonistes, així que poca conya amb voler viure una situació límit); o la necessitat de superar un “mur limitador” enorme. Descartant la primera opció per extremadament poc probable i poc desitjable, ens topem amb que si pensem en que millorar com a persona requereix un canvi brusc, ens trobem amb un “mur limitador” (rutines, males costums, parts de la personalitat d’un mateix, pors...) molt difícil de superar. Superar aquest mur requereix tant esforç, tants canvis, i pretendre fer-los tots d’una (qui ho aconsegueixi que se’n senti enormement orgullós!) és tant i tant difícil, es necessita tanta força de voluntat, tanta consciència en el canvi, que per a molta gent aquesta opció esdevé, directament, impensable.



No obstant, entendre el procés d’aprenentatge/maduració/canvi com l’assoliment d’una dinàmica, d’una ratxa continua de petits canvis en les nostres accions, avui un passet, demà un altre, converteix aquest “mur limitador” en una suau pujada que, mica en mica, va disminuint el seu pendent.



Jo crec en aquest canvi, constant, petit, individual. Quasi secret. Com un pacte fet amb un mateix. Un deute personal.



Ningú tret de nosaltres mateixos pot recórrer el camí, o com heu llegit, per a mi “la pujada” del canvi. I crec que les motivacions poden ser moltes (quines diferències hi ha entre qui vull ser i qui sóc,; per qui o per què vull canviar; com vull fer-ho), però el deute, la responsabilitat, ha de ser d’un mateix amb un mateix. Malgrat que un cop fet, tot l’entorn ho visqui, el procés de canvi és, per a mi, totalment individual.




Jo no dic que sigui fàcil. Gens ni mica.



Però no és aquest, el repte de la vida?






No hi ha desafiament més emocionant que el que es fa contra un mateix. No hi ha satisfacció més gran que la recompensa de sentir-se millor.






Oriol Talló Parra (08/06/2011; 20:29)

23 de maig de 2011

15 de maig: Del coneixement al CANVI

En aquest bloc sempre he intentat exposar la meva opinió sobre certs aspectes de la vida i de mi/nosaltres mateix/os. Ho he fet en un bloc perquè tot i que sé que cada escrit que faig em fa créixer, compartir reflexions és, a part d'una de les activitats que més m'agrada fer, una manera que tenim tots d'ajudar-nos, de donar i de rebre.


Moltes vegades intento escriure sobre un concepte que fa temps tinc en ment perquè, el fet d'escriure'l, d'esforçar-me a estructurar-lo, em fa conèixe'l millor, dominar-lo més.


I personalment penso que quan més domines, coneixes i tractes un concepte, més a prop estàs de passar de l'estat de "coneixement" al de "canvi". De conèixer un aspecte determinat de la teva vida a canviar un aspecte determinat de la teva vida. En cas de que es vulgui, és clar.


Aquest pas és, per a mi, el més important.

El que humilment intenta fer aquest bloc és acostar-nos al canvi.



I tot i que el meu bloc parla sobre els canvis personals, individuals, com un dels mètodes per a canviar el món (mare meva, que pretensiós que sona això), òbviament aquest no és l'únic.


Des d'aquí vull animar a qui sigui que llegeixi aquest bloc, a formar part activa d'una manera o altra d'aquesta espècie de moviment heterogeni, curiós i fins i tot romàntic, sorgit a partir de la manifestació del 15 de maig i que, segons la meva opinió, pese a moltes divergències, té un meravellós punt en comú:


La certesa, el desig i l'actitud, de que aquest món pot ser un lloc millor.



Aquest fenomen del 15 de maig (democràcia real ja, spanish revolution o com vulgui dir-se'n) té un valor excepcional ja que, per primera vegada, es veu d'una manera MASSIVA, aquest preciós i fràgil pas decisiu del que parlava:


De la intuïció a la certesa.

De la teoria a la pràctica.

De les paraules als fets.

Del coneixement al CANVI.





Oriol Talló Parra (23/05/2011; 21:54)

7 de maig de 2011

Les expectatives



La sensació de recompensa, la capacitat d’un acte o situació, d’un fet en general, d’aportar-nos més o menys felicitat (o benestar, o alegria, o...) mai ve determinada pel propi fet. És l’observador, som nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies (gran Ortega y Gasset) o l’esforç emprat en aconseguir allò, el que condiciona i modula els sentiments que se’ns despertaran un cop l’acte sigui realitzat, o la situació assolida.



Tinc la sensació de que des de quasi sempre hem sabut que les expectatives eren un d’aquests factors moduladors (quantes vegades ens ha passat amb una peli o un llibre). Però és només des de fa poc que m’adono de que, tot i saber-ho, no acostumem a tenir-ho present alhora de viure certes situacions i, per tant, malgrat saber-ho, seguim caient en la problemàtica deformació de la recompensa per culpa de les expectatives.



De què serveix saber-ho si aquest coneixement no ens ajuda a comprendre millor el que sentim, el que ens passa? De que serveix saber-ho si, sent-ne conscients, no intentem tenir una visió molt més intel·ligent sobre el nostre entorn o el futur, per exemple?



Eliminar les expectatives és impossible, tots ho sabem, però recordar que hi són i ens condicionen pot ser un pas essencial per a observar amb uns ulls nous el món que ens envolta i, qui sap, tal vegada descobrir que allò que no és absolutament perfecte tal i com ens havíem imaginat, té molt més de perfecte que d’imperfecte, de magnífic que d’horrible. Potser amb les expectatives sota una revisió prèvia i/o periòdica, puguem arribar a ser sensiblement més humils i, com a conseqüència, més oberts a rebre i percebre les meravelles que ens envolten, la magnificència del que aconseguim.









Oriol Talló Parra (07/05/2011; 18:03)

5 d’abril de 2011

Frase (VI)

"Esperar que la vida te trate bien porque seas buena persona es como esperar que un toro no te ataque porque seas vegetariano." Dennis Wholey

14 de març de 2011

Ahir quasi em peguen.

Ahir quasi em peguen.

Una pallissa o tan sols un cop de puny? No ho sé. Bé, hi havia amics meus, de manera que he de confessar que en cap moment vaig patir seriosament per la meva salut.

Intentaré definir la situació d’una manera ràpida, ja que el post no tracta d’això:
Veient el Sevilla – Barça, un noi habitual del bar on anem que ja tots intuíem (per com parlava, per altres experiències relativament semblants, per l’agressivitat que transmet...) que no estava molt bé del cap, es posa a increpar, des dels jugadors del Sevilla, a la pròpia gent del bar pel fer de no animar ¿prou?. De cop llença un insult a un jugador sud-americà del Sevilla: Sudaca de merda! Ves-te’n al teu país fill de puta!!! Total, que a mi aquesta classe de coses em toquen la fibra, i comento: Home... insults racistes no...

Pam. El meu comentari desencadena una horda d’odi, amenaces, insults, crits, i fins i tot un “cop” (fluix, zero mal), cap a mi. El noi volia que sortíssim al carrer a pegar-nos. Estava anat de si. No controlava, s’encarava amb mi, amb els que intentaven calmar l’ambient, amb els seus amics...

Em va sorprendre que se sentís tant atacat pel meu comentari. Tenia una necessitat de treure odi, o d’enfocar-lo cap a algú (en aquest cas, jo). Cridava “a mi ningú em diu...”, “tu ets un...”, “que jo dic/faig el que vull...”.

Total, que amb un paio que era gasolina pura vaig creure que la única manera de no acabar violentament era, sent jo, un tros de gel. Calmat, tranquil, callat. Normalitat, Ori, normalitat.
El partit acaba i tot i que em ve a buscar perquè sortim (a pegar-nos?!), sembla que es tranquil·litza una mica, (els seus amics l’aguanten, ¿l’amansen?) i no torna a encarar-se’m.

No problem. Tot resolt.

Però jo arribo a casa (adrenalina al cos a saco! No sabeu quant m’ha costat adormir-me!), li explico l’anècdota a l’Alba, al meu germà... riem, fins i tot fem conyes (perdo presència al afeitar-me?!), això és algo a explicar!

I de cop, intentant dormir, penso: Què fotrà el paio en arribar a casa? Com se sentirà? Com s’arriba a ser així?

I li dono voltes al tema... Com ha de ser de desgraciada la vida d’una persona per tal de tenir tant odi, tanta ràbia acumulada? I les necessitats d’autoenaltir-se? És aquesta manera de ser, producte d’una vida de merda? És un claríssim símptoma d’infelicitat?

O no?

És un problema mental? Té a veure amb la genètica? Amb una infància terrible? O simplement és una persona que, podent no ser-ho, és un capullo? Algú que un dia va descobrir que podia ser agressiu per la vida perquè això li comportava beneficis?

És l’agressivitat la última sortida per a reafirmar-se d’algú amb una autoestima pel terra? O simplement és una altra manera com una altra?

I la incapacitat de ser racional? El “jo dic el que em surt dels ous però tu calla!” és una frase que defineix la impossibilitat de comprendre la realitat d’una situació equilibradament! Exigir a crits i violència la teva llibertat i alhora trepitjar-ne una altra... com s’hi arriba a no veure-ho absurd?

El que em va fascinar més és que l’incident va passar al principi de la segona part, i el noi va estar 45 minuts, ¡¡¡TRES QUARTS D’HORA!!!, cridant, insultant, amenaçant-me sobre la pallissa que em faria al acabar el partit! Al xiular l’àrbitre el final! Juas, així ho deia!! Com es pot estar encès tanta estona? Ser prou racional com per veure el partit, com per esperar-te, però seguir igual d’encès?! I jo no fotia ni una mica de llenya al foc!
És el que més m’ha fet pensar avui. Jo ni concebo una baralla per una cosa així i ell és capaç de retroalimentar-se durant 45 minuts!

Això m’ha fet reflexionar en com de diferents en som, a vegades, les persones.

Creieu que amb aquell noi (com a exponent de molts altres) s’hi podria parlar? Reflexionar? O vivim en mons totalment diferents?

La veritat és que no ho sé.

Però els dies passaran, i l’ahir es convertirà una anècdota que recordarem de tant en tant, o cada cop que el vegem pel bar... i de tot això jo n’hauré extret una reflexió, més que reflexió, unes interessantíssimes preguntes a l’aire, que plantejo al meu bloc.

Bé, ja diuen que de tot se’n extreuen coses bones, no?

Oriol Talló Parra (14/03/2011; 23:55)

28 de febrer de 2011

La importància de saber conviure amb la incertesa


La certesa és la rotunda seguretat d’alguna cosa, d’un pensament. Sovint, i el que a mi m’interessa, sobre un mateix o la seva pròpia vida. Sobre tu o el que t’envolta.

La certesa és perfecta, infinita.
I com tot el perfecte i infinit a la vida, només existeix com a concepte. No s’hi pot arribar, no es pot assolir.

Esperem viure en una certesa impossible d’aconseguir. I això ens frustra.

El pare de l’Alba, en Juan Angel, em va explicar una vegada que s’estava llegint un llibre escrit per un matemàtic de l’orient mitjà (no en recordo la nacionalitat) que postulava un fet que em va fascinar: Ell intentava demostrar com els humans prenem decisions en funció d’unes planificacions futures, d’un intent d’endevinar el futur, de predir com aniran les coses, i que al final no acabàvem encertant quasi res! Ens muntàvem la vida en funció d’unes premisses, d’unes prediccions, que eren completament errònies! El que condiciona la nostra vida i podem triar (les nostres eleccions) estaven motivades per projeccions extraordinàriament mal fetes!

Aquest concepte fa temps que em voltava pel cap, i últimament ho he relacionat amb el pensament que he utilitzat per a titular aquesta reflexió: La importància de saber conviure amb la incertesa.

No ens confonguem, està clar que ningú pot predir el futur. No és d’aquesta incertesa de la que parlo.

Parlo de la incertesa inherent a les persones. Dels dubtes sobre un mateix. De les pors sobre si la vida que tenim és la que ens mereixem, o sobre si podríem/podem aspirar a més.

Amb la Núria Rodríguez, una amiga, ho parlàvem un dia fa molts anys: Partint de que cap relació és perfecta, de que cap parella és complementària al cent per cent... com saber si la teva parella és “la parella” o si t’estàs conformant amb una relació pitjor de la que podries aconseguir?

I això es pot atribuir a tot: Com saber que el que has estudiat és el que et farà més feliç en un present i un futur? I si hi ha alguna altra cosa que faries millor i que t’ompliria més? Com saber que la feina que tens, amb les coses bones i les dolentes, val la pena o estàs tenint una actitud acomodada? Com saber si s’està educant als fills correctament? Fins a quin punt es podria ser millor pare? I la relació amb els amics, amb els familiars? Cap d’aquestes coses és perfecta, sempre es podria millorar. Així doncs, estan bé com estan o ens hem aturat massa d’hora?

D’això n’anomeno la incertesa. I a les nostres vides hi és present sempre. La majoria de la gent de la meva edat es troba en el punt crític (Em poso a treballar? Estudio més? Marxo a l’estranger? Em busco una vida estable? Me’n vaig a donar la volta al món? Etc). Però realment he arribat a la conclusió de que en certes èpoques potser hi és més present que en altres, però que la incertesa ens acompanya sempre. I ens acompanyarà sempre.
Així doncs, què fer?

Jo crec que cal deixar de veure la incertesa com un passadís negre que tenim davant, i començar a entendre-la com el mar en el qual estem nedant.

Tenim un munt de frases magnífiques sobre la importància d’equivocar-nos com a eina bàsica per a l’aprenentatge. Veiem contínuament com ens ensenyen la importància de ser emprenedors. De l’assaig i error de la vida. De que mai és mal moment per a començar alguna cosa. Però moltes vegades ens ho mostren d’una manera com si, per bo o per dolent, sempre es tingués una certesa. O una certesa de canvi, o una certesa de conservació.

Considero que he tingut una educació meravellosa. Però sento que ningú, mai, m’ha ensenyat a viure amb la incertesa. A saber conviure amb ella. A comprendre-la com una companyia que tothom tindrà sempre. A poder prendre decisions malgrat haver-hi la incertesa.

Fa temps que hi penso, i m’adono que és ara, als 24 anys, quan començo a educar-me gràcies als amics, familiars i coneguts, sobre com viure amb la incertesa. Com entendre-la i així poder veure. Veure com la teva parella és magnífica i la millor no perquè sigui perfecta sinó perquè t’ha fet i et fa feliç. Veure com la teva feina és la adient no perquè sigui perfecta sinó perquè et fa tornar satisfet a casa. Veure com les teves relacions amb les persones són excepcionals no perquè siguin perfectes sinó perquè milloren dia rere dia. En fi, veure que la teva vida té sentit, val la pena, no perquè sigui perfecta, sinó perquè és la que respon als teus actes i a les teves decisions, decisions que moltes vegades hauran de ser, SEMPRE SENSE TENIR-NE CERTESA, sobre si una cosa val la pena o no. Si canviem el rumb o el mantenim. Si la nostra vida és prou, massa poc o si ja està així bé.


Oriol Talló Parra (01/03/2011; 00:06)

21 de febrer de 2011

Frase (V)

"- ¡Maestro, busco pero no encuentro! - ¡Cesa de buscar y provoca las condiciones adecuadas para recibir!" Alejandro Jodorowsky

11 de febrer de 2011

Teoria sobre la sexualitat

Després de parlar-ne durant un parell de converses (més que interessants) i comprovar com malgrat que molts teníem opinions semblants, no acabàvem de coincidir del tot, m’ha semblat la mar d’interessant publicar, en forma de teoria, la meva idea sobre la sexualitat o, potser més ben dit, sobre les preferències o gustos sexuals, entenent-se com la heterosexualitat, la homosexualitat i la bisexualitat.

Em sembla que tota la tonteria arrossegada en forma de tabús i susceptibilitats, així com problemes de falta de respecte o comprensió estan ja superats (o haurien d’estar-ho, almenys així ho vull en aquest bloc), així que no gastaré més línies en parlar-ne.

Per a entendre la meva teoria/opinió sobre la sexualitat humana, primer s’ha conèixer el punt en què ens trobem i els grans canvis que això comporta: el punt en què ens trobem és que la sexualitat ha deixat de ser (únicament) una estratègia reproductiva i s’ha convertit en un acte d’oci. El 99’9% dels actes sexuals no estan relacionats amb el fi de procrear (estadística extreta “per la patilla”, no n’hi feu molt cas), excloent-hi, això si, certs grups socials que, per religió o algun altre tipus de creences, s’allunyen moltíssim del nostre patró sexual.

En el punt en què el nostre cervell evoluciona de tal manera que el sexe esdevé quelcom per a passar-s’ho bé, s’amplien les possibilitats i les diversificacions, ja que deixa de convertir-se en quelcom cent per cent instintiu i comencen a aparèixer variacions relacionades amb els “gustos” o les preferències.

Algú potser pensa que vaig molt lluny, però hem arribat a un punt on una persona amb estrés a la feina o amb una parella que li ha posat les banyes pot patir impotència o no arribar a l’orgasme. On els gustos sexuals varien en funció de la moda (mireu les preferències físiques d’avui en dia i compareu-les amb les dels anys 70, o les belleses pintades els segles passats). On la part instintiva pot veure’s aplacada o activada en funció a milers de factors tals com les preferències físiques, socials (els famosos? Els profes? El/la germà/na gran de l’amic...) o individuals (morenes/os, rosses/os, asiàtics/ques, catxíssims/es, prims/es...).

És a dir, no nego gens ni mica que l’instint sexual, el que vindrien a ser “les ganes” està motivat per certs aspectes evolutius i hormonals, així com l’explicació de trets sexuals que teòricament ens agraden perquè en el fons ens “mostren” que la parella té qualitats que la capaciten per a ser una bona mare o tenir uns gens valuosos a compartir.

Però, a part de tot això, jo crec en què en el moment en què l’ésser humà practica sexe per diversió, i la seva ment té un poder tant gran davant la fisiologia del seu cos, tots ens tornem potencialment bisexuals. No vull que s’interpreti com que tothom disfrutaria fent-ho amb tothom, sinó que, depèn de l’ambient, un podria arribar a canviar la seva “orientació” sexual. Que el nostre cervell no és o heterosexual o homosexual.

M’explico. En la meva teoria, hi ha dos factors claus: la part genètica i l’ambient. Per a mi la part genètica podria exemplificar-se com un color. El negre representaria la heterosexualitat (les preferències, l’atracció per persones del sexe contrari) i el blanc representaria la homosexualitat. Genèticament, ningú és blanc o negre totalment. Tots som grisos però, no obstant, hi ha gent que genèticament és més gris clar i altres que són, per exemple, d’un gris molt negre. I entendre això és tant fàcil com entendre les preferències culinàries. Hi ha qui li encanta el formatge, i gent que no el pot ni olorar. I menjar és quelcom instintiu, però hi ha gent que tot i passar gana no menjaria formatge, al menys en primera instància. El mateix passa amb el sexe: s’ha tornat una qüestió de gustos i, per tant, tothom té les seves preferències i tothom té dret a intentar gaudir d’aquestes. Perquè és tant senzill d’entendre que algú pugui preferir noietes petites i molt primetes i altres vulguin dones molt voluminoses i grans però quan la preferència canvia entre un noiet primet i amb poc pèl o una noia primeta amb poc pèl, a la gent li costa de comprendre?

Doncs això, el primer pilar de la meva teoria és la preferència sexual innata o genètica, el grau del nostre gris.

El segon pilar és l’ambient. L’ambient engloba des de l’ensenyament del sexe i les relacions, ja que des de petits el món (llibres, pelis, papes, profes...) ens diu que als nens ens han d’agradar les nenes i a les nenes els nens; fins a l’ambient general de la societat vers l’homosexualitat (grau de repressió i/o acceptació, conseqüències, etc.).

Així doncs, que una persona “sigui” a la pràctica homosexual, heterosexual o bisexual, jo no ho atribuiria a factor tenir el cervell d’una manera determinada, sinó a quelcom molt més difús. És impossible determinar perquè a una persona li agraden les albergínies i a una altre no. No és una malaltia, ni una deformació, ni una gran diferència fisiològica. Doncs amb el “gust” sexual, igual.

Tornant al tema dels colors, una persona que és d’un gris molt clar, probablement si no hi ha una repressió molt gran, acabi sent sincera amb les seves preferències i considerant-se homosexual, mentre que una persona que sigui d’un gris clar però no tant, probablement si l’ambient és molt repressiu, es considerarà heterosexual malgrat en hipotètics altres situacions ambientals preferís els del seu mateix sexe (fixeu-vos en la mà de persones casades, amb fills i família que als 40 anys, un cop la homosexualitat s’accepta més, és a dir que el factor ambient és relaxa o influeix menys, s’adonen que les seves preferències són més homosexuals que no heterosexuals, que el seu gris és més clar del que es permetien veure). Al revés passa, per exemple, a les presons, on es produeix un clar exemple d’ambient extrem on, per molt gris fosc que siguis, al només poder “elegir” persones del mateix sexe, hi ha molta gent que esdevé, quasi diríem temporalment, homosexuals. No crec que els presos pensin en dones quan ho fan amb altres homes, ni els casats hagin estat mentint la seva parella durant tants anys, aquí és on vull arribar.

És més aviat com que, malgrat que a tu potser t’agradi més el peix, mira, si només hi ha carn doncs t’estimules amb carn, què hi farem. Potser et costarà més, però si les circumstàncies ho propicien...

Per tant, crec que un no és heterosexual o homosexual estricte. Sinó que, com amb tot a la vida, això va de gustos. Fins i tot de modes. Però que, potencialment, tots som bisexuals.

I ho diu un que es considera heterosexual i que probablement a la seva vida mai practiqui sexe homosexual, ja sigui perquè sóc d’un gris bastant fosc o perquè l’ambient encara em tiri enrere. Al parlar de potencial bisexual no vol dir que ara un hagi de sentir-se atret per tothom. El que vol dir és que el sexe és una qüestió de gustos, de preferències, com el menjar, com la música, com l’art. I que, com a tals, aquests gustos poden canviar, modular i expressar-se diferents en funció de l’ambient i l’evolució de les persones.


Així que apa, deixem-nos de tonteries i que tothom mengi del que més li agradi.


Aquesta és la meva teoria. Podria seguir posant exemples però em sembla que ja s’entén bastant, resto a la espera de que aprofundim més amb el tema als comentaris!


Oriol Talló Parra (09/02/2011; 00:26)

23 de gener de 2011

... i van ser feliços per sempre més...

… y vivieron felices y comieron perdices…
… y fueron felices hasta el fin de sus días…
... i s'acaba amb un final feliç...

Des de petits ens venen la felicitat com un objectiu el qual, un cop assolit, un ja no s’hi ha de preocupar mai més. És com si un cop fessis el que cal fer per a ser feliç (trobar l’amor, autorealitzar-se, madurar, valorar el que tens...) ja superessis la selectivitat de la vida i entressis al món de la felicitat constant i involuntària.

Ens expliquen la felicitat com un estat en el que, un cop hi arribes, ja no en tornes a sortir. Com si se’t obris la porta a un banquet infinit.

Em considero jove (vintitresanyetsquasivintiquatre), però em sento suficientment capacitat com per a assegurar que he conegut la felicitat, i fins i tot el tipus de felicitat serena i tranquila, aquella que et fa poder generalitzar i definir una situació, un viatge, una època, una vida, com a feliç.

Jo crec que la felicitat no és una porta oberta a un banquet infinit. La felicitat s’assembla molt més a anar a buscar bolets. Has de treballar-t’ho, has de buscar i, malgrat en trobis, has de seguir buscant, dia rere dia, moment rere moment. Has de saber què fer-ne, com cuinar-los per a treure’n el màxim profit. Has de tractar bé tot allò que fa propens el creixement d’aquests. Has de vigilar amb els que fan bona pinta, potser fins i tot són boníssims, però que a mig-llarg termini són verinosos.

I és curiós perquè tots els contes, pel·lícules i anuncis ens “eduquen” o “ensenyen” certa moral, certs aspectes de l’enamorament, de les relacions, de l’amistat... però mai (o quasi) se centren en el manteniment d’aquestes. En el dia a dia post esclat. En la ressaca emocional. En l’endemà.

T’ho ensenyen tot fresc i, indirectament, t’acaben fent creure que el menjar sempre es manté en el mateix estat.

Perquè? Doncs perquè jo crec que és molt més difícil. Crec que la clau de la felicitat rau en la capacitat de mantenir la qualitat de les teves relacions humanes (amor, amics, família...) a mesura que passa el temps i, per exemple, així com enamorar-se ho pot fer tothom sense esforç, mantenir una relació màgica al llarg dels temps necessita de molta intel·ligència, esforç i voluntat.
Quanta gent veieu infeliç perquè és incapaç de cuidar una amistat, una relació? Quantes parelles perfectes s’hauran trencat pel simple fet de no saber que el que tenien s’havia de regar?

Potser és culpa de que des de petits ens ensenyen una visió plana de l’amor, però fins i tot amb aquesta estereotipada visió, no ens diuen que s’ha de cuidar i treballar.
Potser perquè no és habitual que la gent es plantegi quines són les causes de la seva felicitat i què pot fer per a mantenir-les, millorar-les, actualitzar-les o adaptar-les als canvis.
Potser perquè és més difícil arreglar que canviar. Restaurar que construir. Adaptar que comprar.

És com si, emocionalment, fóssim mal inversors. Ens ensenyen a muntar empreses però no a mantenir-les competents.

Finalment i tornant al símil del menjar fresc, em sento obligat a comentar que, en el meu cas, els menjars elaborats, cuinats i tot i que certament amb material fresc com a base, però que necessiten de temps de preparació i molts elements, són els que més m’agraden, però això, com la majoria de coses a la vida, ja és qüestió de gustos.


Oriol Talló Parra (24/01/2011; 00:06)