22 de novembre de 2010

Avi (poema I)

M'he repensat molt si penjar això o no. Hi ha coses que s'ha de quedar un, o han de ser per uns pocs.

Però també crec que és important ser fort i valent i aplicar, a l'hora de la veritat, el que tant fàcilment es diu o es pensa.

No pot ser que escrigui sobre la mort amb tot el desvergonyiment i, quan me la trobi, m'amagui.


Així que això va per tu, avi:





Avi

S’inclinen les ombres
sota el poder del temps.
S’apaguen les veus que no escolten,
sota la remor dels seus propis crits.
I fins i tot tu, ans irreductible
t’ajaus, t’asseus, t’estires.

Però, somrient,
fixares en mi el record d’aquell moment,
que desencadenarà tot l’allau
de tu, de nosaltres.
I en mi, com en altres
tornarà la teva serenor,
les teves virtuts,
canviant-nos,
de dins cap en fora
imparables.

Doncs el canvi és,
l’únic constant,
en aquest món d’adéus.


Oriol Talló Parra (15-11-2010; 23:59)

10 de novembre de 2010

Temps perdut i reconciliacions tardanes

Ja fa temps que cada cop que algú parla de la mort, dels moments finals a aquesta; que cada cop que en una pel·lícula veig un final de reconciliació entre dues persones quan una d’aquestes està a punt de palmar, penso en un aspecte de totes aquestes coses que a vegades no és té molt en compte (o això em sembla).

És ben cert i important que una bona despedida, una reconciliació abans de morir, pot ser molt important. Jo crec, no obstant, que sovint la idea d’una reconciliació futura o final ens fa perdre la perspectiva del condicionant temps a l’equació.

M’explico: Imaginem-nos un pare i un fill que fa vint anys que no es dirigeixen la paraula. Es van enfadar fa molt temps i des d’ençà que no hi ha hagut relació. El pare, de cop, té un accident i a l’hospital i, abans de palmar, s’acaba reconciliant amb el fill.


La reconciliació és un moment important. L’home morirà més tranquil (serà més feliç) i el fill podrà viure el dol i la seva vida posterior molt millor.

No obstant, dos dies de bon rotllo i reconciliació compensen vint anys de merda només perquè aquest temps ha estat posterior al temps de malrollos, baralles i silencis?

Està clar que (o al menys jo tinc clar que), un cop arribes a la situació en que es troben, cal fer el possible per a la reconciliació. L’accident et fa entendre el que realment és important a la vida i t’ajuda a baixar del burro.

Però, estem parlant de dos dies contra vint anys?! Vint anys de malrollo, de piques, de retrets, de silencis, de problemes. Vint anys de mala relació contra dos dies de felicitat?!

A on vull arribar és que sovint el fet de que en un futur (present quan hi arribem) puguem arreglar algun problema, sobretot relacionat amb les relacions humanes, pot fer que ens hi esforcem menys per a solucionar-lo el més aviat possible. I crec que estem caient en un gran error! Si tu et discuteixes amb la teva parella i estàs una setmana sense parlar-t’hi, possiblement al cap d’aquest temps quedeu, us reconcilieu, i tot torni a ser bonic i a estar bé. I com que està bé, us sembla que tardar una setmana en demanar perdó (o simplement fer l’esforç d’entendre l’altra punt de vista) no està malament. Però objectivament, estem malgastant una setmana (una hora, un dia, vint anys) de la nostra vida per no solucionar el problema el més aviat possible! És un greu error tapat pel fet de que al final, com que normalment hi ha un “final feliç”, ens oblidem del temps perdut i malgastat amb rencor, tristesa, incomoditat... ja que com que el moment d’arreglar-ho és el present i la mala època ja és passat, aquest sembla menys important!

Però sincerament, objectivament, matemàticament... creieu que dos dies de bones relacions compensen, en una visió pràctica i/o resultadista, vint anys de mala relació?

Jo crec que no.

Crec que el present és el present. I és el més important. I crec que reconciliar-te, arreglar situacions amb persones importants a la teva vida, demanar i donar perdó, encara que sigui a l’últim segon de la vida d’algú, és una de les coses que més sentit donen a la vida.

I malgrat això, penso encara més que aquest pensament no ha d’evitar, enterbolir o despistar la veritable comprensió d’aquesta veritat: Cada dia, cada hora, cada minut que perdem enfadats o rencorosos amb algú, cada moment de la teva vida gastat esperant que l’altre mogui fitxa; són dies, hores i minuts que perdem i que, per molt que més endavant ens reconciliem, per molt feliços que siguem i per molta bona relació que tinguem, haurem cremat, gastat, perdut inútilment i mai més els podrem recuperar.

Jo utilitzo molt sovint aquesta reflexió i me’n adono que, estar bé amb una persona, disfrutar de les persones que t’envolten, sabent que aquest temps el podries haver perdut si no haguessis baixat del burro, si no t’haguessis forçat a no esperar que el temps difuminés el problema; és una sensació molt més meravellosa (i pràctica!) que qualsevol reconciliació forçada.


Diuen que el temps ho cura tot. Jo dic que no l’espereu.


Oriol Talló Parra (26-10-2010; 00:46)