15 de setembre del 2013

La ciència, l'art i la vida

(disculpeu un títol tan pretenciós, grandiloqüent i cutre. No se'm ha acudit res millor i tenia ganes de penjar l'escrit... ejem, ejem, un cop dit això, posem-nos seriosos/es i a llegir)



Quin és el verdader motor de les nostres cerques?

És innegable que la recerca, la descoberta del que som i ens envolta, forma part de la nostra naturalesa humana. No obstant, aquest afany de descobrir, de comprendre i saber, no és exclusiu de l'espècie humana.
Deixant de banda l'evident major complexitat de les nostres preguntes i, per tant, de les nostres recerques, crec que tos els animals en la mesura del que seves capacitats i limitacions els permeten, busquen i intenten comprendre.

Potser sigui més visible en mamífers que en insectes, per exemple (més empàtic i fàcil d'analitzar). Sigui com sigui, la necessitat de conèixer, l'afany de saber sembla ser inherent a tot el regne animal. M'atreviria a dir que així com tota forma de vida requereix de la necessitat de relacionar-se amb el seu entorn i de comunicar-s'hi per adaptar-s'hi (per molt elemental que pugui ser aquesta comunicació -simples receptors de membrana en bacteris, per exemple-), els mecanismes de comunicació amb l'entorn no deixen de tenir aquest esperit de descoberta, per molt que estiguem parlant de nivells i esferes molt allunyats. No comença, tota comunicació, amb un tipus de recerca?

El que vull dir, havent començat la casa per la teulada, és que la necessitat de conèixer l'entorn és una necessitat bàsica de tot ésser viu. Biològicament i evolutivament justificable, aquesta necessitat es complica i es fa cada vegada més gran i complexa a mesura que la capacitat intel·lectual i de transformació de l'espècie augmenta. Potser arriba un punt en que la cerca no és ni tan sols necessària per a la supervivència, però ens acompanya sempre, evolucionant en paral·lel a la nostra complexitat mental. Sempre un pas més endavant del que la nostra simple percepció de la realitat ens permet. Quanta més realitat comprenem, més preguntes sorgeixen, més difícils de respondre, més apassionant es fa la recerca.

És, dins d'aquesta perspectiva, que em sembla poètic i bonic el camí traçat per la ciència i l'art, els quals considero les dues cames de la humanitat pel que fa a l'autoconeixement i al coneixement del que ens envolta. Per què som curiosos? Per què sentim aquest intens desig de preguntar-nos i de respondre'ns? Potser us sembla una xorrada, probablement ho sigui, però a mi m'agrada pensar-ho: la ciència i l'art existeixen perquè és la nostra manera, “a la humana”, de seguir essent com la resta d'espècies. I així veig l'art i la ciència, com una parella de ball, la nostra, ballant el tema de la vida en una pista on compartim cançó amb la resta d'éssers vius. Cadascú a la seva, fent allò que a tots i sense excepció ens uneix: comunicar-se, preguntar-se... viure.



Oriol Talló Parra (14/08/2013; 15:20)

27 d’agost del 2013

Reivindicació I: L'optimisme intel·ligent

Acceptem-ho. L'optimisme està passat de moda. Com les modes, tot torna, però cal acceptar que aquesta actitud està en un moment baix de popularitat. En el nanoentorn en el que em moc, ser optimista no és cool, estètic ni modern. Només cal fer un tomb per twitter. A l'estètica i actitud predominant no sembla caure-li molt bé el rollo optimista. En alguns casos, quasi m'atreviria a dir que ser optimista està mal vist. És comprensible. En la època que estem passant, la situació de crisis social, econòmica... no conviden a l'optimisme (no m'agrada això de crisi moral, de pèrdua de valors ètics... ja fa molt de temps que la societat es basava en un ordre de preferències tremendament discutible, la única diferència és que les conseqüències ara surten més a la llum). Entenc que l'entorn actual no convidi a tenir una actitud optimista.
He de dir que fins i tot a les pelis, els finals feliços estan mal vistos. Una drama no és un bon drama, o una peli realista, si no acaba malament o mig malament. És lògic esperar que una bona peli acabi malament tenint en compte que la majoria de pelis nefastes acaben bé, però no em sembla just. També crec que sovint es comet l'error d'associar a la gent optimista amb adjectius com infantil, inconscient o ignorant. Com si els optimistes fossin una espècie de gossos, feliços, inconscients, alegres amb una simple piloteta sense ser sensibles al què passa al seu voltant.
Jo m'hi confronto i reivindico l'optimisme intel·ligent.
Crec que té cabuda a la nostra societat, fins i tot avui en dia. I crec que és la millor actitud amb que afrontar la vida. Com sempre, el meu concepte d'optimisme i el de cada un que llegeixi això no seran iguals, i, per tant, és complicat transmetre el missatge. Per a mi un optimista intel·ligent no és el que pensa que l'entorn, el destí, o la casualitat, faran que les coses vagin bé. Ni el que no és conscient de les desgràcies o els problemes. Un optimista no és una persona cega davant la part negativa de la vida. Per a mi un optimista és una persona capaç de desxifrar entre els problemes una solució factible i de ser prou valenta per intentar-la. Per a mi un optimista és una persona que creu en les seves possibilitats i en la capacitat de reunir-se i trobar gent que valgui la pena per explotar el potencial conjunt. És una persona que creu en les conseqüències de les seves decisions i en el seu entorn. Per ser optimista cal ser humil i ambiciós, prou humil com per entendre el limitat radi d'acció d'un mateix i prou ambiciós com per saber que aquest és modificable. Per a mi un optimista és una persona conscient de la seva capacitat de transformar.
No és només la meva opinió. Cada dos per tres surten estudis que relacionen com l'actitud d'una persona condiciona el seu entorn i a ella mateixa: Com un pacient optimista sobre la evolució de la seva malaltia té més probabilitats de curar-se; com els professors que creuen més en els seus alumnes són els que els hi treuen més rendiment (igual passa amb empresa/treballadors); com una postura corporal positiva i activa condiciona la pròpia percepció d'un mateix; etc. D'estudis així n'hi ha un munt.
El que vull dir amb aquest escrit és que quan més evident es fa que una actitud positiva i optimista és la millor manera de canviar i sortir del pou, menys credibilitat li cedeix la societat. Em sembla un error.
Crec que hi ha persones amb una tendència més innata a ser optimistes que d'altres, però també crec que, com quasi tot, hi ha un percentatge voluntari o conscient i, per tant, més fàcilment modificable, en la forma de definir i crear la nostra personalitat i actitud.

En aquesta nova modalitat d'escrits que acaben sent les reflexions de sempre però amb un nou nom, jo reivindico l'optimisme intel·ligent en aquests petits percentatges conscients de personalitat. Provem-ho!



Oriol Talló Parra (27/08/2013; 11:20)

25 de juny del 2013

Microreflexió III

Hi ha persones que diuen que no es pot aconseguir la felicitat. Que estem condemnats a que se'ns escorri entre els dits cada cop que aconseguim tocar-la.

Jo no hi estic d'acord.

Jo crec que el que no es pot aconseguir és la PLENA SATISFACCIÓ. Va en contra de la nostra naturalesa. Quan tens A et crida l'atenció B, o algun aspecte de B. Quan per fi aconsegueixes C, se't fa més atraient D. Bla bla bla  i mil exemples mémés. Ja m'enteneu. 

Opino que la felicitat és el que apareix quan comprens aquesta veritat i prens decisions honestes i intel·ligents sota el seu paraigües. No busquis la plena satisfacció. Aprèn a conviure amb aquesta "gana". Compren-la i d'aquesta manera, compren-te. Entendre el perquè d'una renúncia, encara que t'incapaciti per assolir la plena satisfacció, és el primer pas cap a la felicitat.

Dit d'una altra manera. Quan la trobis, deixa d'intentar agafar-ne tanta com puguis, i concentra't en les gotes que pots mantenir al palmell de les teves mans. Veureu com, si ho feu bé, no s'escorren.


Oriol Talló Parra (25/06/2013; 22:49)

12 d’abril del 2013

El dubte com a indispensable


Jo visc permanentment amb dubtes. Potser no són EL DUBTE, però si que són un conjunt de minidubtes. Podríem exemplificar-ho com un conjunt de mosquits amazònics atacant i voletejant la nostra consciència, el nostre statu quo mental.

Algú potser ha llegit l’entrada que vaig fer sobre “La importància de saber conviure amb la incertesa” (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2011/02/la-importancia-de-saber-conviure-amb-la.html) bé, doncs em sembla que aquesta és una espècie de la segona part.

Dubto respecte a la meva dedicació al doctorat, si hauria d’invertir-hi més temps, o si ben al contrari, estic perdent la perspectiva sobre el meu equilibri vida/feina. Dubto sobre el meu paper ciutadà pel que fa a l’estafa aquesta que anomenem crisi. Dubto sobre com d’actiu hauria de ser alhora de lluitar pel que em sembla just. Dubto sobre si estic distribuint bé el temps lliure que tinc entre els amics, si hauria de veure més a aquell/a o si hauria de veure més a aquell/a altre/a. Dubto en la meva postura com a germà, fill, net...

El que m’he adonat és, però, que tot i ser molt molest, el dubte és indispensable. Sense el dubte no reconeixes el que fas malament. Sense el dubte no millores tu o les teves relacions amb el que t’envolta/els qui t’envolten. És la incomoditat del dubte el que ens fa avançar. Si no en tinguéssim, estaríem tant còmodes amb nosaltres mateixos que no evolucionaríem com a persones.

Per tant, potser és hora de donar-li les gràcies a cada petit dubte, a cada pedra dins de la sabata que ens impedeix quedar-nos quiets.

Suposo que la convivència amb el dubte és el difícil. Mantenir pedretes que et fan caminar però evitar que se’n acumulin masses. Aquí la clau crec que és l’actitud que tenim davant els dubtes. Tornant al símil dels mosquits, no podem apartar-los amb la mà, sempre tornen. Es tracta d’enfrontar-s’hi. Es tracta de RESPONDRE’LS.

La resposta a un mateix dubte pot canviar, variar, en funció a com canviem nosaltres i les nostres vides. No crec que sigui important. Crec que la importància recau menys en el fet de voler trobar la resposta perfecta com en el fet de voler intentar respondre, amb més o menys brillantor, cada pregunta.

En argot futbtoler, es tracta d’acabar les jugades. Potser marquem o no, això ja ho veurem amb el temps (ens tornarà a aparèixer el dubte o no?), però ens evitarem un contraatac i tenir el dubte altre cop a la porteria en un espai breu de temps.

Oriol Talló Parra (12/04/2013-, 13:58)

4 de març del 2013

Microreflexió II

L'altre dia vaig anar al super a fer la compra. Vaig endur-me el carro que tenim (un modern carro verd caqui de la compra, perfecte per a no perdre'l). El que vaig comprar em va ocupar tant que vaig haver de demanar una bossa de plàstic del super (nota mental, portar bosses de tela por si acaso). Fins aquí tot normal.

La microreflexió va sorgir quan, al donar-me la bossa, em vaig adonar que era molt més "gruixuda" i resistent que les bosses de plàstic de sempre.

Vaig pensar que la nostra societat va tant perduda que no m'estranyaria que haguéssim aconseguit reduir a la meitat el consum d'unes bosses que ara es fabriquen amb el triple de plàstic.

M'imagino alguns fabricants de bosses de plàstic rient ara mateix a casa seva mentre es renten les dents...

Doncs això, que a comprar un carro i a reutilitzar bosses de tota mena... perquè el que està clar és que si hem d'esperar a que el sistema arregli aquestes coses, ho tenim clar...



Oriol Talló Parra (5/3/2013; 00:21)