12 de novembre de 2015

El millor de nosaltres

El millor de nosaltres esdevé de les cendres del que érem,
de resseguir i conèixer cada una de les nostres cicatrius,
d'assenyalar el destí amb el dit ferit, llagat, però ferm.

El millor de nosaltres esdevé del millor d'ells. Sincers, profunds, bons.

El millor de nosaltres esdevé en voler devenir,
després de tot i per culpa de tot, el millor de nosaltres.


Oriol Talló Parra (11/10/2015; 23:27)

22 d’octubre de 2015

La revolució dels feliços o el que dec a “los muertos de mi felicidad”


Silvio Rodríguez (reverència) va composar una petita i preciosa cançó anomenada Pequeña serenata diürna (aquí deixo el link, us recomano que l’escolteu atents a la lletra abans de seguir: https://www.youtube.com/watch?v=_B2etGWimM8). La meva interpretació personal és que, en ella, el Silvio bàsicament demana perdó a aquelles persones que, a través del seu sacrifici, van crear el context que el permet a ell arribar a ser feliç.

La cançó és magnífica per moltes raons, des de quins elements el fan feliç (amor realista, llibertat, autoestima i autorealització... cultura?) fins a la forma d’explicar-los (“amo a una mujer clara que amo y me ama sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo, pero es igual”). Però el concepte de “los muertos de mi felicidad” em va fascinar des de la primera vegada que vaig escoltar la cançó. Los muertos de mi felicidad. Pam.

Des d’aleshores, que de tant en tant penso en qui són els morts de la meva felicitat. De seguida m’imagino els meus avantpassats que van lluitar per sobreviure, per crear i tirar una família. També penso en les dones i els homes que van i han lluitat per arribar a crear una societat on una persona com jo pugui ser feliç. Incomptables persones anònimes que al llarg del temps i a diversos llocs del món van sacrificar-ho tot per acabar influint positivament en els drets, la democràcia, les llibertats o les oportunitats de les que avui en gaudeixo.

M’agrada fer aquest exercici. Pensar en un obrer lluitant per les 8 hores de jornada laboral o en una científica tapada per la història que va ser clau en el desenvolupament d’aquella vacuna que em va protegir d’aquella infecció i de la que mai vaig ser-ne conscient (ni de la infecció, ni d’ella). M’agrada fer-ho perquè em connecta amb les persones, la història i la cultura. I sento gratitud.

Però a la cançó ell demana disculpes (“y pido que me perdonen, por este día, los muertos de mi felicidad”), i fa poc, escrivint aquesta entrada (http://mendoloiro.blogspot.com.es/2015/01/sobre-les-classes-socials.html) vaig anar una mica més lluny en la meva reflexió. Sincerament, no crec que ell pensés en això quan va escriure la cançó (probablement la gratitud i la disculpa són dues cares de la mateixa moneda, del mateix sentiment d’humilitat sobre la pròpia felicitat i els factors que hi influeixen), però aquí va la meva reflexió:

I si actualment encara tenim morts de la nostra felicitat? I si aixequem el cap i veiem més enllà de gent que va fer sacrificis en el passat? I si els morts de la nostra felicitat són també els morts a costa de la nostra felicitat?

Penso en totes aquelles persones que pateixen o moren per tal de que jo pugui gaudir dels meus privilegis. Privilegis que d’una manera o altra em fan feliç. O en les companyies a les que compro productes a baix preu tot i saber que és a costa de la vida i la dignitat de moltes dones i homes (i nenes i nens). És un exemple. N’hi ha tants...

Però és que encara podríem anar més lluny! I els morts de la meva felicitat que no han ni nascut? Aquelles generacions que trobaran un planeta en estat terminal perquè jo hagi pogut consumir i viure de forma insostenible, per exemple.

Amb aquest panorama me’n adono que som unes generacions amb dos tipus de morts de la nostra felicitat: els que es van sacrificar lluitant pel que consideraven just i van fer la meva vida millor i els que he sacrificat per poder mantenir el meu nivell de vida. Els de “gràcies” i els de “perdona’m”.

Reflexiono en qui sóc jo. Com a individuo que formo part del món. Com a humà, ciutadà o consumidor. I penso si en el futur algú pensarà mai en mi com a mort de la seva felicitat. Què vaig sacrificar per permetre la felicitat d’altres? Per què vaig lluitar?

Mirat amb perspectiva, probablement més que un mort de la seva felicitat, hagi fet més coses per ser un assassí de la seva felicitat.

I no m’agrada. I no ho vull ser.

Per canviar això i tantes altres coses, només em ve al cap una sortida: la revolució dels feliços.




Oriol Talló Parra (22/10/2015; 09:18)

26 de maig de 2015

La podrida realitat

L'expressió "la crua realitat" s'utilitza sovint per a representar aquell descobriment o vivència que, de forma negativa, et desmunta algun tipus de idea o concepte que tenies en ment per a presentar-te una realitat més dura, fosca o, simplement, pitjor.

Avui, passejant al Fuet (el nostre preciós gosset de 58kg) he escoltat una dona que parlava amb un grup de gent: "... y yo les he dicho, oye que yo estoy en mi país. Volveros al sur que allá falta gente. Volveros a Marruecos.... Si es que al final et fan ser racista i tot!" (ho transcric així perquè és com ho ha dit la dona).

Crec que alguna persona musulmana li havia fet un comentari/critica sobre els seus gossos... El motiu, sincerament, no crec que sigui gaire important, però la frase m'ha rebentat per dins. Jo sóc el primer que vaig amb el Fuet deslligat pel parc i podria haver estat d'acord amb aquella senyora però la frase "et fan ser racista" m'ha fet estar a punt d'escupir-li a la cara... És exactament la frase que utilitzen els maltractadors amb les seves víctimes "mira el que em fas haver de fer-te..."! Brutal.

Potser és perquè després de les eleccions d'ahir anava amb la guàrdia baixa, però aquest fragment de conversa m'ha tingut capficat tota la tarda. Aquesta barreja d'estupidesa + ignorància absoluta + hipocresia perquè sé que socialment està mal vist ser racista així que ho plantejo essent jo la víctima, em fa vomitar.

La realitat que he viscut avui no és crua. Esta podrida.

Podrida perquè la societat que tenim falla en la integració no per culpa dels quatre neonazis atontaos de torn, sinó per persones com aquesta dona. La realitat esta podrida perquè ens pensem que aquest món no podria ser millor perquè hi ha "uns poderosos que viuen lluny" que ens ho impedeixen i, si bé hi ha part de raó, el principal fre d'aquesta societat també som nosaltres mateixos, els nostres veïns, aquella dona amb qui parles distesament sobre els gossos.

Hi ha molta feina feina per fer. Molta. La realitat esta podrida i no millorará amb un vuelta-y-vuelta. Només en tenim una així que toca arramengar-se i anar traient, una per una, cada larva, cuc i mosca que ens creix quan deixem de treballar. Racisme, masclisme, sexisme... Tenim una feinada i farà pudor, molta, i sovint tindrem arcades.

Però què voleu que us digui. Probablement sigui la única manera de construir una realitat mínimament comestible.


Oriol Talló Parra (26/05/2015; 00:10)

7 de març de 2015

Perdre per guanyar

La nostra vida és la única cosa que realment posseïm. Com a tal, gran part de les nostres preocupacions consisteixen (o hauríem de consistir) en revisar qui som i la vida que portem. Conceptualment, la meva idea de la teoria de viure hauria d’assemblar-se a un “sé com voldria ser i què m’agrada, també conec com sóc ara i, en el context en el qual em toca viure, intento acostar postures i les decisions vitals les baso en això”. Tinc, per tant, una meta, un punt de partida i una carretera que m’ho pot posar més fàcil o gairebé impossible.

Però això, és clar, és en teoria. Sobre el paper. La realitat ens diu que cada punt anteriorment mencionat no és fix sinó que està en canvi constant. El “qui som” canvia constantment i no té ni perquè evolucionar en paral·lel amb “com ens pensem que som (autoconeixement?)”. El “què m’agradaria canviar de mi” també canvia i el “què m’agrada fer i com m’agradaria viure” és una de les, si no la, pregunta més difícil que ens farem mai. I si, la resposta també és canviant.

En aquest escrit m’agradaria centrar-me en el símil de la carretera i tractar un tema més petit, menys transcendental i, per tant, més abordable: es tracta de la nostra percepció sobre el canvi.

Perquè les (escasses?) vegades en les que som capaços d’identificar una de les coses que falla a la nostra vida i entendre com s’hauria de canviar per a millorar-la, la acabem cagant?

Doncs perquè crec que sovint entenem el canvi com si anéssim per la carretera i identifiquéssim una sortida que volem agafar. Entenem aquest canvi com un procés natural: intermitent, gir suau cap a la dreta i sortida agafada. Apa, la nostra vida ja és una mica millor que abans.

Me n’he adonat que, quan més grans ens fem, els canvis importants no es poden allunyar més d’aquesta interpretació. A mesura que vivim és com si avancéssim quilòmetres i quilòmetres. Si, hem anat agafant sortides (algunes de bones, algunes d’errònies) i la carretera a moments ha estat ben asfaltada i en altres ha estat pràcticament impracticable. Però arriba un dia en el que te n’adones que el canvi que vols fer no està en una sortida que ha d’arribar, sinó en una sortida que potser ja t’has passat. El canvi no té perquè ser un procés natural sinó molt més incòmode: fre de mà, pneumàtics deixats a l’asfalt, posar la marxa enrere, conduir girat quilòmetres i quilòmetres, torticolis, desfer bones decisions, perdó, bones sortides, fins a trobar aquell trencall que ara te n'adones que hauries d’haver agafat.

Fa ràbia haver de tornar enrere? Si. És possible que si no haguessis avançat fins aquí no haguessis descobert que una sortida bona era aquella que vas passar fa tant de temps? També. Has perdut coses en el teu procés de canvi que t’agradaven? Absolutament.

No ens confonguem, millorar no té perquè ser una suma de punts positius a la nostra vida anterior. Millorar és canviar les coses de tal forma que amb el canvi, el recompte de punts final entre els que has perdut i els que has guanyat sigui més alt que el que tenies abans.

Perdre per guanyar. Perdre algo per guanyar molt.

Acceptar el procés de desfer bones sortides per a agafar una sortida anterior que t’obre un mapa millor és clau però costa. Costa molt.

Juguem amb el tòpic de l’empresari que li encanta la seva feina però se’n adona que vol passar més temps amb la seva família i entén que aquest és un canvi que vol fer i que el farà més feliç. El canvi no només implica reducció d’hores de feina i augment d’hores amb la família. Per guanyar el temps amb la família (i tota la felicitat que li suposaria) l’empresari ha de perdre un munt de coses també positives que tenia abans (diners, prestigi, incidència a l’empresa...) i que també li aportaven felicitat.

Penso que la clau (i tornant al fil inicial) per la qual ens costa tant prendre les decisions que ens farien més feliços és perquè acostumem a ser bastant conservadors pel que fa a “les coses que ens aporten felicitat”. Ens costa sacrificar miques de “felicitat sobre segur” per aconseguir molta “felicitat per aconseguir”. És comprensible? Si. És una bona idea ser conservador? Sota el meu parer, mai.



Oriol Talló Parra (08/03/2015; 02:39)




PD: Sento no haver resumit aquest escrit amb un “sigueu intel·ligents però també valents/es a l’hora de prendre decisions sobre la vostra vida”. Començo a entendre perquè escric en un bloc i no a twitter. 

29 de gener de 2015

Sobre les classes socials

Hi ha infinites formes de classificar les persones, o els grups de persones, dins d’una societat. No obstant, sovint utilitzem una classificació senzilla, poc profunda (amb els errors que això comporta) però eficaç: les classes socials. Ràpidament pensem en una piràmide que podem dividir en tres grans grups: classe alta, mitja i baixa, tot i que podríem dividir-la en infinitat de subgrups, cada vegada més concrets, més sensibles a les seves diferències. El que tots tindríem al cap, però, és que aquesta classificació es fa en base a un tipus de “poder” que té cada classe. Aquest “poder” engloba sobretot el “poder econòmic o adquisitiu”, però també empara altres poders com els d’influència o els de presa de decisions generals (que afecten principalment a la teva classe i a classes inferiors). El que veiem és que els de la part alta de la piràmide tenen més diners, i això no només els permet consumir més sinó que els aporta una estabilitat, seguretat i tranquil·litat que les classes més baixes no tenen.

Però no només això.

Desenganyem-nos, també reben una justícia diferent. Potser la justícia és igual quan el problema existent és entre persones de la mateixa classe, però mai entre persones de classes diferents o entre persones de classe baixa i institucions (públiques moltes, cosa que encara fa més ràbia).

També tenen un accés més fàcil a la sanitat, educació i a l’oci. No estic criticant la sanitat o la educació pública (ni molt menys!) però un estudiant amb un notable a la carrera i sense ni un duro acabarà fent un digne màster oficial en alguna universitat propera. Un estudiant amb la mateixa nota però de classe adinerada acabarà amb un parell de màsters pagats a preu d’or d’algunes universitats estrangeres de prestigi.

El mateix que passa amb la justícia, la sanitat i la educació passa amb l’accés a la feina, la cultura i a les experiències en general. Per molt injust que sigui (i així ho considero jo), crec que no vaig errat en dir que les persones de la part alta de la piràmide tenen un entorn que limita en menor mesura l’assoliment d’uns resultats. És a dir, una persona de classe alta i una de classe baixa poden tenir un potencial similar, però les persones de classe alta tenen més facilitats per a assolir, tastar, comprovar, el límit del seu potencial. Una altra cosa és que ho facin o no... això ja és un tema individual.

Bé. Una vegada presentada la situació, crec que la societat, les classes socials, fallem en un punt. Ja sigui per la nostra pròpia naturalesa o induït, tendim a fixar-nos, a projectar, a parlar i a obsessionar-nos amb les classes que estan per sobre de la nostra. Potser perquè anhelem els privilegis de les classes més altes i/o perquè la premissa sempre és intentar pujar. Potser simplement les classes més altes són més mediàtiques i ens presenten una realitat atraient o potser tot és un pur engany per tal d’intentar fer-nos creure que treballant més i gastant més (compra, compra, COMPRA!) tindrem els privilegis de les classes altes i serem, eventualment, molt més feliços. Sigui per les raons que siguin, el cas és que sempre ens fixem en les classes superiors.

Però, i si aquí hi hagués el problema? I si el verdader problema fos en que ens fixem més en les classes que estan per sobre que en les que estan per sota?

D’acord, de vegades fem un cop d’ull a la gent que està en classes inferiors i, sense conèixer res, juguem a sentir-nos millors ja que valorem la seva vida en funció a les nostres necessitats. Necessitats que, òbviament, estan adaptades a la classe a on pertanyem (per exemple: jo, com a classe mitja, em semblaria absurd viatjar en classe alta o business, però valoro molt poder anar a sopar a fora de tant en tant. Potser algú amb un poder adquisitiu inferior pensa que anar a un restaurant és tant absurd com per a mi viatjar en classe alta).

No em refereixo a mirar les classes inferiors així. Jo parlo de veritat. De girar completament el focus d’atenció i centrar les nostres vides, els nostres pensaments i tot el poder mediàtic en les classes menys afavorides. Què passaria? Potser començaríem a entendre que hi ha realitats molt més fotudes que la nostra. Potser ho trobaríem inacceptable i voldríem canviar-ho. Potser començaríem a descobrir que no necessitem consumir el que ens diuen sinó que la felicitat apareix en altres accions i això canviaria el nostre sistema de valors i accions. Potser la empatia es desenvoluparia sobre un ideal col·lectiu d’igualtat en el qual “hem de lluitar perquè estiguin com nosaltres” i no tant en un ideal individual d’escalada en el qual “he de lluitar per acabar sent un d’ells”.

No ho sé. Sóc un absolut ignorant en aquest àmbit, però em sorgeix el dubte i em ve al cap la intuïció de que el món no canviarà fins que les classes no deixin de mirar cap amunt i comencin a mirar cap avall. Potser de la manera en la que està estructurada la societat les classes no poden fer res per a pujar cap a dalt però ho poden fer tot per a que les classes inferiors arribin a on elles estan. Potser hauríem d’intentar deixar de centrar-nos en estar com els de dalt i hauríem de dedicar-nos a que els de baix puguin estar com nosaltres.

Potser, tornant a la piràmide, no es tracti tant d’utilitzar les barreres que separen les classes per escalar cap amunt com de trencar les que tenim sota els nostres peus.

De fet, vist amb una mica de perspectiva, té força sentit, no?




Oriol Talló Parra (29/01/2015; 00:30)