23 de maig de 2011

15 de maig: Del coneixement al CANVI

En aquest bloc sempre he intentat exposar la meva opinió sobre certs aspectes de la vida i de mi/nosaltres mateix/os. Ho he fet en un bloc perquè tot i que sé que cada escrit que faig em fa créixer, compartir reflexions és, a part d'una de les activitats que més m'agrada fer, una manera que tenim tots d'ajudar-nos, de donar i de rebre.


Moltes vegades intento escriure sobre un concepte que fa temps tinc en ment perquè, el fet d'escriure'l, d'esforçar-me a estructurar-lo, em fa conèixe'l millor, dominar-lo més.


I personalment penso que quan més domines, coneixes i tractes un concepte, més a prop estàs de passar de l'estat de "coneixement" al de "canvi". De conèixer un aspecte determinat de la teva vida a canviar un aspecte determinat de la teva vida. En cas de que es vulgui, és clar.


Aquest pas és, per a mi, el més important.

El que humilment intenta fer aquest bloc és acostar-nos al canvi.



I tot i que el meu bloc parla sobre els canvis personals, individuals, com un dels mètodes per a canviar el món (mare meva, que pretensiós que sona això), òbviament aquest no és l'únic.


Des d'aquí vull animar a qui sigui que llegeixi aquest bloc, a formar part activa d'una manera o altra d'aquesta espècie de moviment heterogeni, curiós i fins i tot romàntic, sorgit a partir de la manifestació del 15 de maig i que, segons la meva opinió, pese a moltes divergències, té un meravellós punt en comú:


La certesa, el desig i l'actitud, de que aquest món pot ser un lloc millor.



Aquest fenomen del 15 de maig (democràcia real ja, spanish revolution o com vulgui dir-se'n) té un valor excepcional ja que, per primera vegada, es veu d'una manera MASSIVA, aquest preciós i fràgil pas decisiu del que parlava:


De la intuïció a la certesa.

De la teoria a la pràctica.

De les paraules als fets.

Del coneixement al CANVI.





Oriol Talló Parra (23/05/2011; 21:54)

7 de maig de 2011

Les expectatives



La sensació de recompensa, la capacitat d’un acte o situació, d’un fet en general, d’aportar-nos més o menys felicitat (o benestar, o alegria, o...) mai ve determinada pel propi fet. És l’observador, som nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies (gran Ortega y Gasset) o l’esforç emprat en aconseguir allò, el que condiciona i modula els sentiments que se’ns despertaran un cop l’acte sigui realitzat, o la situació assolida.



Tinc la sensació de que des de quasi sempre hem sabut que les expectatives eren un d’aquests factors moduladors (quantes vegades ens ha passat amb una peli o un llibre). Però és només des de fa poc que m’adono de que, tot i saber-ho, no acostumem a tenir-ho present alhora de viure certes situacions i, per tant, malgrat saber-ho, seguim caient en la problemàtica deformació de la recompensa per culpa de les expectatives.



De què serveix saber-ho si aquest coneixement no ens ajuda a comprendre millor el que sentim, el que ens passa? De que serveix saber-ho si, sent-ne conscients, no intentem tenir una visió molt més intel·ligent sobre el nostre entorn o el futur, per exemple?



Eliminar les expectatives és impossible, tots ho sabem, però recordar que hi són i ens condicionen pot ser un pas essencial per a observar amb uns ulls nous el món que ens envolta i, qui sap, tal vegada descobrir que allò que no és absolutament perfecte tal i com ens havíem imaginat, té molt més de perfecte que d’imperfecte, de magnífic que d’horrible. Potser amb les expectatives sota una revisió prèvia i/o periòdica, puguem arribar a ser sensiblement més humils i, com a conseqüència, més oberts a rebre i percebre les meravelles que ens envolten, la magnificència del que aconseguim.









Oriol Talló Parra (07/05/2011; 18:03)