Visió I (novetat: VISIONS)

VISIONS

De vegades, no gaire sovint, em passa que veig una escena (pel carrer, anant en tren...) que acostuma a durar pocs segons, d'alguna cosa quotidiana o no, que em desperten un nosequè. Les percebo com a "visions", com un "momentazo" d'una peli sense diàleg i amb una banda sonora collonuda, i passats pocs segons torno a percebre-ho amb normalitat.

A falta de que algú em digui que estic sonat, i aprofitant que aquestes "visions quotidianes" em fan reflexionar i sovint em fan veure el món una mica més bonic, he decidit compartir-ne les que em vinguin de gust amb vosaltres.

...

Visió I

Avui anava pel parc de Vallparadís cap a l'EOI i hi havia un galgo preciós jugant i corrent com un boig per l'herba, pujant i baixant els pendents dels laterals del parc plens de plantes, saltant escales i perseguint preses imaginaries.

Me'n he adonat que tota la fragilitat i la por que transmeten quan estan lligats es converteix en magnificència, potència i bellesa quan estan lliures per fer el que més els agrada: córrer.

Potser a les persones ens passa el mateix...

Oriol Talló Parra (21/11/2012; 19:47)

Aprendre a renunciar

No es pot tenir tot.

Totes les portes no poden estar sempre obertes.

Recordeu: no es pot tenir tot.

Ningú ens ensenya a renunciar.

Ens ensenyen a assolir objectius de forma aïllada, com aconseguir A, com aconseguir B. Ens ensenyen a aferrar-nos al que volem. A perseguir-ho, lluitar-hi, aconseguir-ho.

Creixem pensant que si desitjo, vull, lluito A, B, C i D, he de desitjar, voler, lluitar per A, després per B, després per C i després per D. I, per tant, he d’esperar acabar tenint ABCD. No ens parlen de les interaccions, de la sinèrgia de C i D o, sobretot, de la incompatibilitat d’A i B.  

La felicitat, la vida, ens la presenten fragmentada.

És com si ens ensenyessin a moure els les cames per una banda, amb els braços agafats a un suro. Per altra banda, ens ensenyessin a moure els braços estirats amb l’esquena a terra. Per una altra a aguantar la respiració asseguts, posant el cap dins d’un cubell.

Creieu que la primera vegada que ens posessin a l’aigua, sabríem nedar?

Jo crec que la felicitat, la vida, és un conjunt.

Hem d’aprendre que ABCD no és possible perquè, per molt que desitgem ABCD,  A i B no poden existir juntes.

ACD o BCD. Renunciar a B o renunciar a A. Aquesta és la qüestió.

No crec que puguem elegir què desitgem, però sí que racionalment podem decidir què volem, i per què lluitem.

A la vida, renunciar no és perdre una lletra. És optar a la oportunitat de guanyar-ne tres.

Una renuncia és una elecció vista des de l’altra banda del mirall. És la més difícil de les eleccions, perquè desperta els “i si...?” i conviu amb la incertesa de no saber mai si la opció descartada ens hagués anat millor... però bé, la certesa absoluta deixem-la per les matemàtiques, que a nosaltres ens toca viure.

Renunciar a unes coses és la única manera de tenir-ne d’altres.

Hi ha portes que no s’obren si no se’n tanquen d’altres.

Recordeu: renunciar a unes coses és la única manera de tenir-ne d’altres.

Oriol Talló Parra (10/11/2012; 02:15)

Millorar

“Millorar”  és un concepte que sempre m’ha atret (n’he parlat varies vegades per aquí). Millorar és la versió més bonica del canvi. És el pas endavant i alhora l’homenatge al passat. És l’adaptació, l’afinament, la modificació perfecta. Millorar és evolució. És crear, prescindir i alhora mantenir.  Cap canvi dignifica més el passat que la millora, ja que aquesta respecta el que som mentre ens acompanya cap al que serem des d’una òptica optimista.

Millorar ha estat un dels meus verbs preferits des de l’adolescència i el seu concepte, especialment lligat a la qualitat personal, s’ha convertit en un pilar de la meva manera de veure i intentar caviar el món.  

Millorar com a persona és un concepte, una actitud, probablement un desig d’actitud. Crec que és de les poques metes universals que podríem compartir tots. No compartiríem el “com”, ni el “què”, però potser si el “perquè”.

Així doncs, jo em/et pregunto: quina classe de persona voldries ser? En què voldries millorar?

Oriol Talló Parra (28/08/2012; 00:53)

Anar-se quedant calb

Des de fa un temps que cada vegada que em pelo (bé, que l’Albeta em passa la màquina – i ho fa molt bé-) el procés es converteix en una situació força traumàtica.

Sé que hi ha gent amb molt menys cabell que jo o que ara per ara considerar-me calb és totalment exagerat (per això he titulat l’escrit “anar-se quedant calb” i no “quedar-se calb” o “la calvície”). Però és igual de cert que no estic calb com que cada dia que passa vaig perdent cabell i que, més d’hora que tard, m’hi quedaré.

Tinc tot el que es necessita: una genètica que em predisposa totalment a ser-ho (deixem-nos de tonteries de si l’avi per part materna bla bla bla o si se salta generacions de forma ordenada...) i la certesa del que veig en el mirall cada vegada que em pelo.

I la veritat és que és quelcom que, els dies posteriors a tallar-me el cabell, sempre em ronda pel cap i em fa sentir incòmode: crec que no sé com portar-ho, o què fer.

Realment puc fer dos coses: Intentar evitar la calvície (o minimitzar-la, o retardar-la) o acceptar-la.

El problema real és que no sé què vull fer.

Sé què no vull fer: no penso resingar-me. A la calvície m’hi he d’haver enfrontat, ja sigui dermatològicament o emocionalment.

Intentar evitar-la seria una opció fàcil si no fos perquè passo de totes les cremes, xampús i altres productes inefectius dissenyats per a consumidors emocionalment necessitats de miracles dermatològics. Segons els col·lectius de metges només hi ha un tipus de tractaments que funcionen (i en un baix percentatge i amb possibles efectes secundaris): els hormonals.

El problema (a part de que hi ha un alt percentatge de probabilitat de que tampoc sigui efectiu i/o els efectes secundaris) és que quan deixes d’utilitzar el tractament, el pèl torna a caure a saco (com si recuperés el temps perdut). De manera que te’n tornes “dependent”.

Sé que podríem parlar de les hormones utilitzades com anticonceptius, però no pretenc justificar i/o rebutjar uns tractaments hormonals i altres no.

Pretenc trobar l’equilibri emocional que no tinc quan penso en que m’estic quedant calb.

L’altre dia, però, se’m va acudir una cosa:

La calvície hi és o hi serà. I seré calb. És dur pensar en que mai es podrà ser més guapo del que erets amb cabell. I tot i que ella sigui incondicional i no m’hagi dit mai res, em sap greu per l’Alba. Suposo que fer-se gran és una cosa, que tinc assumit que les arrugues i les canes poden arribar a fer-te guapo d’una altra manera, però per molt que ens esforcem en trobar calbs guapos o dir que el cabell no és important, jo (i la majoria) perdré atractiu. I no només atractiu, sinó que la meva aparença canviarà completament i per sempre. No podré fer-me tipus de pentinats ni gaudiré de tocar-me el cabell...

Això s’ha d’assumir. Ho he d’assumir.

I tot i ser bastant negatiu, en el fons puc dir-me aquesta veritat a la cara perquè en sé una altra:

Sé que m’hi acostumaré. Sé que seguiran havent-hi persones que potser em trobin atractiu (i confio i desitjo que l’Alba sigui una d’aquestes). Sé que seguiran havent-hi dies en que em miraré al mirall i m’agradaré (malgrat que estigui, calb, menys guapo) i sortiré confiat i sentint-me atractiu. Sé, deixat com sóc, que no haver-se de preocupar per anar ben o mal pentinat serà un luxe. Que ningú fa més gràcia amb les perruques que els calbs. O que sempre hi haurà un tema del que autoparodiar-se.

En el fons, l’altra veritat és que sé que el fet de que em quedi calb no condicionarà la meva capacitat de ser feliç, d’estimar i de que m’estimin.

Encara no he decidit si deixar que la calvície arribi quan arribi o intentar fer-hi algo.

El que està clar, però, és que decideixi el que decideixi després d’aquest escrit, no sentiré el fet d’anar-me quedant calb, com una derrota i, més aviat, com un canvi no triat que comportarà coses noves, tant dolentes com bones, però que en cap moment condicionarà el que més desitjo i m’importa: ser i fer feliç.

Oriol Talló Parra (18/04/2012; 00:08)

Frase X

Què sé de mi? Què sé dels altres? Aquesta és la qüestió clau i definitiva: el coneixement. Sé poc de mi i encara menys dels altres. Ombres, observades des de la caverna platònica, sovint en soledat, no pas en comunitat, com va imaginar el grec.

M'he de refiar dels sentits, de la raó, de la memòria i de l'instint. No disposo d'altres instruments.

Valent-me'n, doncs, m'he de manejar en aquest món, preservar-m'hi, perquè, en definitiva, jo, l'ésser viu, el cos, vaig ser el principi de mi, la persona, i en seré la fi. No és egolatria, sinó ciència empírica; no pas psicologia, sinó bioquímica. Aquí, sol, reclinat a la sorra, mentre a la llunyania, a l'horitzó, cel i mar ja es confonen en la fosca imminent.

Miquel Pairolí

Inhibint l’instint d’autoprotecció

L’instint d’autoprotecció (sona molt creïble però m’ho acabo d’inventar, espero que no s’utilitzi ja i produeixi confusions) és un instint emocional profund que tenim molt arrelat i que pretén protegir-nos a nosaltres mateixos de SENTIR-NOS MALAMENT.

Al tenir la funció de preservar-nos emocionalment en una sensació de benestar, de legitimitat, en un estatus de sensació de dignitat, aquest instint d’autoprotecció emocional no només no s’ha qüestionat sinó que s’ha anat potenciant.

Entenc la naturalesa d’aquest instint, però crec que és hora de que tots intentem inhibir-lo, o com a mínim controlar-lo.

Crec que l’instint de protecció és un gran enemic, per exemple, de l’honestedat.

En una discussió amb algú, la honestedat és intentar trobar aquell punt de vista comú per als dos mitjançant la veritat; mentre que l’instint d’autoprotecció pretén protegir-nos a tota costa (fins i tot a costa de la veritat) per tal d’acabar la discussió en una posició faborable.

No us heu trobat alguna vegada defensant el vostre punt de vista (i a vosaltres mateixos o a les vostres accions) sabent perfectament que si us trobéssiu a l’altra banda, podríeu defensar l’altre punt de vista (i ho faríeu)?

Jo penso que l’instint d’autoprotecció afecta a molts nivells, tants i tan dispars com les relacions de parella, les amistats, la feina, la forma de relacionar-nos al conduir o fins i tot la nostra actitud vers la cooperació internacional i l’ajuda al tercer món (tots aquests són fenòmens multifactorials complexos, ho sé, però crec que l’instint d’autoprotecció hi influeix d’alguna manera).

Per exemple: tots (tots en un cercle proper, s’entén) volem un món més just, on els països pobres i la gent d’allà puguin tenir les mateixes oportunitats que nosaltres. Però molt poca gent fa realment alguna cosa. Aleshores, davant la possible aparició del remordiment, de la tristesa i de sentir-se malament per no ser actius, apareix l’instint d’autoprotecció: nosaltres no podem fer res, han de ser els polítics, etc.

Fins i tot l’instint d’autoprotecció ens fa ser extremadament crítics amb les ONGs alhora de fer-hi una aportació mensual quan, en canvi, ens gastem aquests diners amb productes que comprem o serveis que utilitzem i que són molt més deficients! La diferència recau en que no anar al cine no ens fa sentir malament, i no aportar algo a una ONG si. Per tant l’instint (i la falta de coneixement, i...) ens fa acceptar i creure molt més ràpidament en els tòpics negatius de les ONG (que el diner no arriba, que hi ha màfia, que no canvien res... que és diner perdut, vaja) que en els tòpics d’altres àmbits. Perquè creure en els tòpics negatius permet no sentir-nos malament al no cooperar.

L’exemple de les ONGs es podria aplicar a molts altres àmbits, com a nivell ideològic, nacionalista o fins i tot com a aficionat esportiu (és molt més fàcil alhora de sentir-se bé veure els que pensen diferent a tu com “enemics” o com a mínim subratllar els seus defectes).

Per això el meu post és titula inhibint l’instint d’autoprotecció, ja que penso que, si no inhibir-lo completament, si que hem de poder ser capaços de pensar-hi, de conèixer com som i intentar detectar quan aquest instint se’ns desperta o activa. I, fent un esforç d’honradesa, discernir si el que sentim, el que fem o el que defensem és degut a una valoració racional pròpia i nostra o ens hem deixat guiar per la facilitat mental de l’instint.

Potser controlar els nostres propis instints és una de les coses més dures i difícils que hi ha, però sovint és la única manera de relacionar-nos d’una manera autèntica, justa i igual.

Oriol Talló Parra (entre el 14 i 15/02/2012; 15:54)

Mario Vaquerizo i la intel•ligència

Fa uns dies vaig veure un reportatge de Mario Vaquerizo per al DOM (revista de diumenge del PERIÓDICO). Òbviament no és la primera vegada que sento a parlar d’aquest personatge (APM, el seu reality) però va ser el reportatge (que no vaig llegir-me del tot) el que em va fer despertar aquesta reflexió.

La veritat és que parlar d’intel•ligència és posar-se en un camí molt ambigu i poc definit. Però em sembla que no faig una gran cagada al generalitzar que en Mario no és, ho almenys no sembla, gaire llest.

Podem parlar de que no té cultura, de que és el seu paper davant dels mitjans... però jo crec que no és una persona gaire intel•ligent, en el sentit generalista i simple del concepte.

Bé, doncs veient/llegint Mario Vaquerizo em va venir al cap la famosa frase: “La ignorància és la felicitat”. Mai havia estat tan certa aquesta frase com amb en Mario Vaquerizo a la portada del DOM i comentant que si un no té un reality propi no és ningú (bé, potser amb en Harry i en Lloyd de “Dos tontos muy tontos”...).

El fet és que veure i parar-me a pensar una mica en el senyor Mario Vaquerizo em va fer trontollar alguns esquemes. Realment la ignorància és el millor camí cap a la felicitat? És realment habitual que hi hagi gent poc intel•ligent que “triomfi” com en Mario o ell n’és una excepció i la majoria de gent poc llesta ho passa malament o, com a mínim, té menys capacitat d’adaptar-se al que li passi a la vida? Està sobrevalorada la intel•ligència a nivell pràctic?

I just quan començava a formular-me aquestes preguntes em va venir al cap la resposta (confio que no fos un mecanisme inconscient per seguir defensant una creença que ja tenia). I la resposta em va venir amb un símil:

La vida és com la música i la intel•ligència és com la capacitat de percebre aquesta música.

Potser en Mario Vaquerizo té la sort de que de tota la música només és capaç de captar-ne l’estribillo de la primera veu, com un “na, na, na” que, ves per on, li agrada molt. Potser un altre persona amb menys sort només percep els baixos o la percussió. El que està clar, però, que a tu et pot agradar molt l’estribillo, però que la música adquireix una bellesa molt més profunda i màgica (em permetreu aquest adjectiu) quan més matisos en perceps. Si ets capaç d’escoltar la primera, la segona, la tercera veu, els acompanyaments, els baixos, la percussió. Si ets capaç d’entendre perquè aquesta cadència musical és com és o de captar-ne els diferents tempos o la tonalitat, la música esdevé molt més complexa, verdadera i fascinant.

Després et podrà agradar més o menys l’obra, però això ja és un altra tema.

En fi, que mentre en Mario Vaquerizo em feia trontollar esquemes vaig reforçar-ne un de molt important.

Estic convençut que ell morirà content, cantant “na, na, na” i amb una vida d’allò més curiosa. Però jo espero haver intentat captar, i m’hi esforçaré tot el que pugui, quants més matisos millor d’aquesta, sota el meu parer magnífica, obra musical que és la vida.

Oriol Talló Parra (14/01/2012; 00:14)