Propòsits

Any nou… vida nova?

S’acaba l’any. S’acosta un any nou.

Ens canvia alguna cosa la vida del 31 de desembre al 1 de gener? No té perquè.

La vida no ha estat concebuda entre fraccions i/o espais estratègics (i enormement pràctics) de temps.

No obstant, sí que hi ha coses que canvien. Per la raó que sigui, a les persones ens fan gràcia els canvis d’any i és, sovint, quan apareixen gran part dels PROPÒSITS.

És curiós el concepte de propòsit: decidir que es farà (o es començarà a fer, o es deixarà de fer, o...) alguna cosa però no a partir del moment en que un arriba a la conclusió que vol/cal fer-la, sinó que és com si demanéssim un préstec emocional. Jo em proposo fer una cosa, i encara que no comenci a fer-la ara, demano un préstec de sentiments positius no des del moment que començo a fer-la, sinó des del moment que m’ho proposo.

Quan fem un propòsit rebem, abans de dur a terme el mateix, part dels sentiments positius que ens hauria d’aportar el complir-lo.

No vull ser molt crític amb els propòsits. Tothom en té, bé, jo en tinc. Potser no amb el canvi d’any, però si en funció d’algun o altre factor.

I penso que la majoria de propòsits són positius. Malgrat que em sembli absurd que no es facin al mateix moment en que un s’adona que vol fer/canviar allò, sempre és bo voler canviar, voler ser millor, tenir una vida millor.

Per això, en aquest post i com a final d’any, el meu propòsit, i el que us recomano que feu, no n’és un de concret, sinó que és el de complir els pocs o molts propòsits que vinguin a continuació.

Penso que no complir un propòsit és no complir amb un mateix. És no prendre’s en serio. Si tu, que no et pots enganyar a tu mateix, et proposes alguna cosa (realista, factible) i no la duus a terme... és com si t’abandonessis una mica. Perds el teu propi respecte. I crec que en el pla emocional i en aquest tipus de coses, són importantíssimes les dinàmiques.

Una dinàmica positiva significa que a mesura que et proposis coses (coses que et facin millorar com a persona, que et facin més feliç) i les duguis a terme, cada cop et costarà menys complir-les. Al menys jo noto que hi ha èpoques en que sóc millor persona, ajudo més, sóc més atent, més generós, més... perquè porto una bona ratxa d’actes que m’autoenorgulleixen i, malgrat que em sento més responsable i sensible amb els meus actes, també em costen molt menys de fer i d’encaminar cap a on realment vull. Cap a la persona en que em vull convertir.

El meu consell és, doncs, que us proposeu el que us proposeu; que us prometeu el que us prometeu.

Compliu-ho.

Sobretot compliu-ho.

Aprofiteu la ratxa!

Oriol Talló Parra (28/12/2010; 00:41)

Primer día

Actualització recuperada del fotolog (/mendoloiro) un 8 d'agost del ja llunyà 2006:




08/08/06


La gente dice que vivas la vida como si hoy fuese tu último día.

Yo digo que vivas la vida como si hoy fuese tu primer dia.



Disfruta de todo lo que te ocurre
Maravíllate
Vívelo todo como si fuera tu primera experiencia
Valoralo todo
Descubre
Aprende
Goza



Yo creo que el último dia de tu vida tienes la presión, las prisas, las rayadas de los otros días e incluso la mierda acumulada... pero el primero.... ese es EL DÍA. ... ESA ES LA ACTITUD.

Avi (poema I)

M'he repensat molt si penjar això o no. Hi ha coses que s'ha de quedar un, o han de ser per uns pocs.

Però també crec que és important ser fort i valent i aplicar, a l'hora de la veritat, el que tant fàcilment es diu o es pensa.

No pot ser que escrigui sobre la mort amb tot el desvergonyiment i, quan me la trobi, m'amagui.


Així que això va per tu, avi:





Avi

S’inclinen les ombres
sota el poder del temps.
S’apaguen les veus que no escolten,
sota la remor dels seus propis crits.
I fins i tot tu, ans irreductible
t’ajaus, t’asseus, t’estires.

Però, somrient,
fixares en mi el record d’aquell moment,
que desencadenarà tot l’allau
de tu, de nosaltres.
I en mi, com en altres
tornarà la teva serenor,
les teves virtuts,
canviant-nos,
de dins cap en fora
imparables.

Doncs el canvi és,
l’únic constant,
en aquest món d’adéus.


Oriol Talló Parra (15-11-2010; 23:59)

Temps perdut i reconciliacions tardanes

Ja fa temps que cada cop que algú parla de la mort, dels moments finals a aquesta; que cada cop que en una pel·lícula veig un final de reconciliació entre dues persones quan una d’aquestes està a punt de palmar, penso en un aspecte de totes aquestes coses que a vegades no és té molt en compte (o això em sembla).

És ben cert i important que una bona despedida, una reconciliació abans de morir, pot ser molt important. Jo crec, no obstant, que sovint la idea d’una reconciliació futura o final ens fa perdre la perspectiva del condicionant temps a l’equació.

M’explico: Imaginem-nos un pare i un fill que fa vint anys que no es dirigeixen la paraula. Es van enfadar fa molt temps i des d’ençà que no hi ha hagut relació. El pare, de cop, té un accident i a l’hospital i, abans de palmar, s’acaba reconciliant amb el fill.

La reconciliació és un moment important. L’home morirà més tranquil (serà més feliç) i el fill podrà viure el dol i la seva vida posterior molt millor.

No obstant, dos dies de bon rotllo i reconciliació compensen vint anys de merda només perquè aquest temps ha estat posterior al temps de malrollos, baralles i silencis?

Està clar que (o al menys jo tinc clar que), un cop arribes a la situació en que es troben, cal fer el possible per a la reconciliació. L’accident et fa entendre el que realment és important a la vida i t’ajuda a baixar del burro.

Però, estem parlant de dos dies contra vint anys?! Vint anys de malrollo, de piques, de retrets, de silencis, de problemes. Vint anys de mala relació contra dos dies de felicitat?!

A on vull arribar és que sovint el fet de que en un futur (present quan hi arribem) puguem arreglar algun problema, sobretot relacionat amb les relacions humanes, pot fer que ens hi esforcem menys per a solucionar-lo el més aviat possible. I crec que estem caient en un gran error! Si tu et discuteixes amb la teva parella i estàs una setmana sense parlar-t’hi, possiblement al cap d’aquest temps quedeu, us reconcilieu, i tot torni a ser bonic i a estar bé. I com que està bé, us sembla que tardar una setmana en demanar perdó (o simplement fer l’esforç d’entendre l’altra punt de vista) no està malament. Però objectivament, estem malgastant una setmana (una hora, un dia, vint anys) de la nostra vida per no solucionar el problema el més aviat possible! És un greu error tapat pel fet de que al final, com que normalment hi ha un “final feliç”, ens oblidem del temps perdut i malgastat amb rencor, tristesa, incomoditat... ja que com que el moment d’arreglar-ho és el present i la mala època ja és passat, aquest sembla menys important!

Però sincerament, objectivament, matemàticament... creieu que dos dies de bones relacions compensen, en una visió pràctica i/o resultadista, vint anys de mala relació?

Jo crec que no.

Crec que el present és el present. I és el més important. I crec que reconciliar-te, arreglar situacions amb persones importants a la teva vida, demanar i donar perdó, encara que sigui a l’últim segon de la vida d’algú, és una de les coses que més sentit donen a la vida.

I malgrat això, penso encara més que aquest pensament no ha d’evitar, enterbolir o despistar la veritable comprensió d’aquesta veritat: Cada dia, cada hora, cada minut que perdem enfadats o rencorosos amb algú, cada moment de la teva vida gastat esperant que l’altre mogui fitxa; són dies, hores i minuts que perdem i que, per molt que més endavant ens reconciliem, per molt feliços que siguem i per molta bona relació que tinguem, haurem cremat, gastat, perdut inútilment i mai més els podrem recuperar.

Jo utilitzo molt sovint aquesta reflexió i me’n adono que, estar bé amb una persona, disfrutar de les persones que t’envolten, sabent que aquest temps el podries haver perdut si no haguessis baixat del burro, si no t’haguessis forçat a no esperar que el temps difuminés el problema; és una sensació molt més meravellosa (i pràctica!) que qualsevol reconciliació forçada.

Diuen que el temps ho cura tot. Jo dic que no l’espereu.

Oriol Talló Parra (26-10-2010; 00:46)

La (baixa) fiabilitat de les nostres percepcions

Jo una nit de reis, quan era petit, vaig veure el rei negre a casa els meus avis. A través d’una porta amb uns vidres de colors, jo vaig veure el rei negre allà, amb una túnica vermella i deixant regals.

El rei negre no eren els meus pares, ni els meus àvis, ni cap familiar. Tampoc era un lladre ni un intrús.

El rei negre el vaig veure perquè al meu cervell es van donar les condicions necessàries perquè algun o alguns estímul/s concret/s (un paper d’embolicar vermell, un reflex...) desencadenessin la fabricació totalment fictícia de la visió d’un rei negre amb una túnica vermella ajupint-se i deixant un regal.

Em flipa que expliquis això i tothom ho entengui (ah clar, erets un nen) i en canvi quan arribem a adults ens creguem que el que nosaltres veiem, captem, sentim i processem és, sempre i inequívocament, real i cert.

Si cada cop hi ha més estudis que desacrediten els testimonis visuals als judicis per poc objectius!! Perquè és brutal com podem arribar a modificar els records o la visió del que rebem i ens envolta!

Per a mi tot això em fa pensar en la típica frase: vaig pensar en una persona que feia moltíssim que no veia i de cop me la vaig trobar per casualitat. OOOh DESTí! Doncs jo crec que no. M’encantaria que apuntéssim els noms de totes les persones que durant la setmana se’ns passen pel cap, gent que fa molt que no veus, gent que coneixes poc, etc. I després veure l’estadística de gent pensada/gent trobada. Segur que és espectacularment baixa! No obstant, els petits pensaments que tenim sobre moltes persones, al no trobar-nos-els, els acabem oblidant al cap de poques hores o dies, mentre que si ens els trobem, se’ns subratllen al nostre inconscient i aleshores creiem que: Quina casualitat! Feia molt que no hi pensava (probablement menys del que podem recordar) i de cop me’l trobo, o me’n parlen! I tots en els que hi pensem i no ens en parlen? I tots els que ens en parlen o ens trobem i no hi hem pensat?

En resum, ens fiem massa de la nostra ment o, dit d’una altra manera, no sabem interpretar les nostres percepcions. Ja que aquest fenomen probablement s’expliqui en base a capacitat que té el nostre cervell de captar temes i considerar-los clau i, per tant, fer-nos creure que hi pensem més del normal, o creure’ns que el trobem al nostre voltant més que abans quan, probablement, el tema sortia en igual freqüència però no li donàvem la mateixa importància.

I la infinitat de temes que ens han passat pel cap aquesta setmana, o fins i tot ahir, petites reflexions i converses que se’ns obliden?

Un altre exemple: Quan vaig començar a sortir amb l’Alba (que és de València pels pocs que no ho sapigueu), no parava de veure referències a València a tot arreu. Sortia a la tele, als anuncis, la gent en parlava... València em perseguia!! I realment no era així, però el meu cervell processava i borrava ràpidament tot el que captava sobre Sevilla, Bilbao, Madrid... i en canvi li donava molta més importància a cada estímul relacionat amb València que rebia. Fet que acabava donant-me la percepció de que València estava per tot arreu o se’n parlava amb molta més freqüència que abans!

Què vull dir amb això? Amb això vull dir que hem de ser conscients de que el nostre cervell i la nostra manera de captar el medi i relacionar-nos amb l’exterior és un dels millors invents de la naturalesa, algo brutal i magnífic. Però que no és perfecte.
No tenim la capacitat per a saber interpretar objectivament el que percebem, precisament perquè el que percebem està modulat (incrementat o disminuït) en funció de milions de factors personals que ens condicionen la manera d’estructurar i emmagatzemar el que vivim (el que es queda a la memòria a llarg plaç, el que es borra, els fenòmens que ens criden l’atenció, els que no...).

A mi em sorprèn molt quan la gent parla de que creu en el destí o en Déu o en afers d’aquest estil perquè ha viscut experiències personals i majoritàriament individuals en les que s’ha sentit a prop d’aquests factors (que, d’altra banda, crec són les úniques que es poden tenir) però alhora comprenen perfectament que un esquizofrènic o una persona amb alguna malaltia mental (o droga al cos, o...) pugui tenir una percepció de les coses que no és “real”.

Perquè un home que se sent a prop de Déu o que somia amb un familiar mort que li diu que ha de fer alguna cosa, o que sent que la seva vida està condicionada per un destí ja escrit, està considerat una persona amb unes capacitats perceptives totalment acceptables i un esquizofrènic no? Perquè se li dona més credibilitat a un somni que a la visió d’un yonki col·locat?

Espero no faltar el respecte a les creences de ningú, i tampoc pretenc que aquest post es converteixi en una eina per a discutir si Déu o el destí existeixen. Són temes molt intensos i llargs i, com he dit, personals. Però, com molts altres, em semblen un bon exemple per a parlar que, sovint, donem carta blanca, un crèdit il·limitat, al nostre cervell i als nostres mecanismes per percebre les coses. És com si la informació, un cop traspassada la barrera física del nostre cos via els sentits, ja fos totalment verídica i no li calgués cap procés de verificació o anàlisi d’objectivitat.
I no ens enganyem, els humans som així i per molt Plató que llegim, el món perfecte de les idees no el podrem percebre mai (em sembla que per sort i tot, sinó quin aburriment!). Però habitualment actuem com si nosaltres, com a persones, percebéssim les coses objectivament i per tant, la nostra valoració o judici valgués molt més del que, humilment, em sembla que val. Crec que hauríem de ser més conscients de que percebem la realitat d’una manera exageradament deformada i que, per tant, els punts de vista diferents i les discussions sobre les coses són quelcom inevitable i necessari. Probablement ens acostaria molt més els uns als altres i tots seriem molt més tolerants i molt més oberts de ment.

Per començar, però, no creieu que estaria bé replantejar-nos altra vegada pensaments que comencin per “cada vegada la gent és més...”, “últimament”, “sempre”, “tot em passa a mi”, etc?

Oriol Talló Parra (19-10-2010; 00:55)

Frase (IV) + Especial

"Queremos ser más felices que los demás, y eso es dificilísimo, porque siempre les imaginamos mucho más felices de lo que son en realidad."

Montesquieu



ESPECIAL:

Petit diàleg que vaig transcriure de la pel·lícula "Alta fidelidad" (Stephen Frears. 2000) al fotolog (/mendoloiro) l'any 2007 i que em va canviar bastant la manera de veure moltes coses:

- [...] nose... estoy harto de pensar en ello.

- ¿En qué?- En estas cosas... el amor... sentar la cabeza... [...] ya sabes... Quiero pensar en otras cosas.[...]Intento explicártelo, ¿vale? Esa otra chica... las otras mujeres... no importan. No importan porque solo son fantasías, ¿sabes?Y siempre parecen ideales porque nunca hay problemas... o si, los hay pero tontos, como, nosé, que nos hemos comprado el mismo regalo por navidad o que ella quiere ir a ver una peli que yo ya he visto... Y bueno... luego llego a casa y tú y yo tenemos problemas de verdad... y tú ni siquiera quieres ir al cine...... y no hay lencería y...

- Yo tengo lencería!

- Ya lo sé, una lencería estupenda!!, pero también tienes esa de algodón que has lavado miles de veces y que cuelgas en la ducha y... y... y ellas también la tienen pero yo no la veo porque no está en mi fantasía, ¿lo entiendes?... estoy harto de fantasías, porque en realidad no existen. Y nunca hay sorpresas de verdad, y además nunca... nunca...

- ... ¿te llenan?

- ¡Nunca te llenan!, exacto! Y... ya estoy harto... estoy harto de todo lo demás. Pero... pero no me harto de ti. Así que...

- Creo que te comprendo. Pero... ¿de verdad creías que de diría que sí?

- Nosé... la verdad es que no lo he pensado mucho... pedírtelo era lo más importante.

[...]

_______________________________________________________


Què és la maduresa de que tant parlo en els meus escrits?
Ser conscients de la frase de Montesquieu o, arribar a la reflexió del gran John Cusack.

Per a mi la maduresa s'entén com aquells passos intel·lectuals que un comença a fer (i cada cop més sovint) que permeten a aquella persona tenir una concepció de la seva vida i de tot el que l'envolta molt més realista i, per tant, permetre una presa de decisions i un "viure la vida" molt més sincer amb ell mateix i amb la realitat.

Llenguatge i relacions humanes

Durant molts anys m’he anat trobant amb què, malgrat el meu coneixement superficial d’aquests, els filòsofs i lingüistes han intentat relacionar el “món de la realitat” amb el del llenguatge.

Quina relació existent hi ha entre els dos? Com és?

Que la realitat (o en el seu defecte, la nostra percepció d’ella) condiciona el llenguatge, això ho podria tenir tothom clar. És el llenguatge, doncs, una manera d’universalitzar les percepcions individualitzades de la realitat per tal de garantir la comunicació entre les persones?

A primera vista sembla que aquesta definició o qualsevol (probablement més ben feta) que exposés el mateix concepte seria bastant acceptada.

Ara bé, és solament això el llenguatge? És unidireccional la relació entre la realitat i el llenguatge sent, REALITAT --> LLENGUATGE?

Escriptors i filòsofs s’han qüestionat aquesta unidireccionalitat. Des de Nietzsche fins a Wittgenstein, que va escriure: “Los limites de mi lenguaje son los limites de mi conocimiento” (frase que poso en castellà perquè la vaig descobrir per casualitat en una tassa de llet/tè que volta per casa!) han plantejat un dubte que intentaré exemplificar:

Els inuit tenen set tipus de “color blanc”, set paraules o conceptes que defineixen les diferents tonalitats del blanc. Nosaltres, sense concretar massa, només en tenim un.
Pot fer que l’apreciació de la realitat sigui més precisa per a un inuit quan es tracta de percebre alguna cosa de color blanc?

La veritat és que no en sé el grau d'influència, però jo estic d’acord amb l’afirmació de Wittgenstein. Crec fermament que ens costa molt més comprendre les coses que percebem i per les quals no ens han ensenyat cap paraula concreta.

És com si quant més ens costés de definir una cosa via llenguatge, més difícil fos estructurar-la i comprendre-la en la nostra ment.

Potser el llenguatge no és només una eina de comunicació interpersonal, sinó un estri vital que necessita el nostre cervell per a organitzar i processar d’una manera eficient la informació que ens arriba, que captem. És, aleshores, vital que tinguem un alt coneixement del llenguatge i els seus matisos. Que llegim, que coneguem diverses llengües i que ens esforcem a poder definir d’una manera clara i concisa el que pensem.

...

Després d’aquesta (llarga) introducció, arribem al punt crític que porta temps fent-me reflexionar: Què passa amb els sentiments? Què passa amb les relacions?
És espectacular l’inabastable nombre de paraules que usem per a definir conceptes i coses, i l’increïblement limitada llista que tenim alhora de definir les relacions entre persones i la base d’aquestes, els sentiments.

Amistat, amor, odi, admiració... Em sorprèn que per a una cosa tant i tant complexa i difícil com les sentiments, tinguem tantes poques paraules, conceptes bàsics, planers, massa purs, res a veure amb l'infinitat de matissos que es donen a la vida real.

Amistat? Amistat és un terme tant exageradament ampli que pràcticament ja no defineix una relació. En el meu cas, al menys, defineixo com a amics persones amb les que comparteixo quasi tot, per a qui faria gairebé tot, i també uso “amics” per a referir-me a coneguts amb els quals simpatitzo per caràcter, per exemple. Relacions totes elles, i conjunt de sentiments implicats, molt i molt diferents!

Fins i tot entre els meus “grans” amics, amb cada un estableixo uns vincles diferents, amb cada un tinc una relació motivada per una mescla de sentiments que no tenen perquè coincidir massa!
Penseu en els vostres amics, la combinació de sentiments compartits... Què us fan sentir? Què us aporten? Cada relació és un món, un univers totalment diferent i especial. Si ni tant sols ens posem a parlar del fet de que, amb un mateix amic, la relació i els sentiments puguin canviar al llarg del temps!

Aleshores ens quedem tant tranquils definint-los a tots com “amics”?
Pot ser. Crec que el fet de que estigui acceptat que una persona tingui molts amics ajuda a que aquests errors conceptuals (o aquesta generalització excessiva) no comportin gaires problemes.

Però... parlem de l’amor? De les relacions de parella? Dels “rollos”? Dels “fuckfriends”? Dels “grocs” (en referència al llibre d’Eduard Espinosa –El món groc-)?

Aquí tot és complica. Es complica perquè socialment i a falta d’un coneixement molt més profund de les relacions, tractem l’amistat i l’amor com un salt. Jo crec que, en canvi, és quelcom totalment gradual. No és l’amistat, d’alguna manera, un altre tipus d’amor? Quina diferència hi ha entre una persona que t’agradi molt (no parlo de l’enamorament màxim) i un amic? Tant sols l’atracció sexual?

La manca de conceptes per “afinar” relacions ens perjudica perquè ens obliga a posar al mateix sac els sentiments que et provocava aquella persona que t’agradava a l’ESO, amb els de la primera parella “sèria”, amb els del gran amor de la teva vida o amb els d’aquella persona coneguda llunyana que sempre t’havia fet sentir quelcom especial.

I òbviament que entre tots aquests exemples hi ha semblances. Però no creieu que és una part vital comprendre que cada relació que heu tingut, es classifiqui com es classifiqui, és tot un món diferent?

Jo crec que és vital entendre-ho per a poder comprendre aspectes de la vida en parella. També crec que és un treball molt important i no gens fàcil acceptar que les relacions no són d’un sol color (i per tant, fàcilment definibles o classificables) sinó que són una mescla infinita de colors i textures on es barregen un munt de sentiments diversos de diferents intensitats.

Què és la gelosia si no la por al conjunt de sentiments que algú pugui despertar en la teva parella? I, davant la impossibilitat de comprendre-ho ja que cada relació és un món. Davant la impossibilitat de canalitzar i tractar correctament els sentiments generats, siguin els que siguin, no és el més sensat esperar i confiar en el criteri de la teva parella per a “lidiar” amb ells, per a gestionar aquells sentiments, és a dir, aquella relació?

Crec que tot és molt més difícil de comprendre (les relacions, la mescla d’atracció i amistat, els antics amors, etc) si tenim el cap estructurat en conceptes tan basics, separats i poc resolutius i realistes com AMISTAT, AMOR, etc.

I vull fer-me entendre dient que aquest no és una reflexió sobre les relacions de parella, és una reflexió sobre les relacions humanes, ja que passa amb la parella, però també amb els pares, amb la família, amb els grups d’amics, amb els fills (suposo)...

Sincerament, crec que cal que tots madurem i hi pensem. Potser no cal posar-nos a definir relacions mitjançant nous noms, com els inuit amb el blanc. Potser tan sols fa falta pensar-hi, tenir-ho present, ser més flexibles i sobretot més humils com per comprendre quant de complexes i úniques són les relacions entre les persones.

I, així, potser puguem centrar-nos més en gaudir de les nostres relacions amb els altres. Les NOSTRES. Relacions especials, diferents i úniques que tan sols esperen que les portem al següent nivell de comprensió, qualitat i bellesa.

Oriol Talló Parra (Començat durant el vol BCN-Edimburg del 4-08-2010; 21:04 i acabat durant el vol Edimburg-BCN del 11-08-2010; 24:16. Escrit en la seva totalitat durant els dos vols)

Jutjar-se

La vida és més senzilla quan tornes cap a casa cada dia pensant en el que no t’agrada que has hagut de fer o pensant en el que t’agrada que has fet. La dificultat recau en tornar a casa i pensar en les connotacions negatives de les coses que has fet perquè realment t’agrada fer-les. La dificultat recau a ser prou humil com per preguntar-se (i respondre’s!) si les coses que no t’agraden que has fet són com són, o han estat com han estat, per culpa d’un mateix o, si més no, quin grau de culpa se’n té.

EL DIA, la calor, la pluja, la feina, les condicions de la feina, el tràfic, els companys, la pressió dels jefes, les averies, renfe, la mala educació, el mal dia de la parella, els polítics, el sistema polític, el sistema econòmic, la crisi, la malaltia del familiar, les mancances, les persones d’avui en dia, la societat d’avui en dia, una mala època, la manca d’ètica, el costum, la naturalesa humana.
La resta. Tot el que no controlo. Ells. L’altre. El destí. L’ambient. Déu.

Quantes vegades al dia pensem i reflexionem sobre la nostra part de culpa de tot el que passa?
Quantes vegades ens perdonem a nosaltres mateixos?
Què ens perdonem?
Què perdonem als altres?

La nostra pell és una frontera molt més potent del que sembla. No només delimita un ésser amb la resta del tot. No sols crea la individualitat.
La nostra pell és, a més, una frontera ètica, moral.
La nostra pell delimita un espai, una entitat on, cap endins, es permet quasi tot.

I perquè?

Doncs jo crec que perquè és més fàcil canviar d’ètica o adaptar-la que no jutjar-se a un mateix. Doncs perquè és més fàcil perdonar-se que castigar-se.

Ningú vol trobar-se cara a cara amb ell mateix. Tothom sap que un mateix és el propi jutge, el que coneix les verdaderes intencions, a qui no es pot enganyar.
I, confessem-ho, sovint actuem i fem coses que, en el fons, sabem perfectament que no són justes, ètiques, o que no acceptaríem a ningú més.

El filtre de selecció i d’exigències que ens posem a nosaltres mateixos és tant i tant baix alhora de la veritat i en comparació amb el que posem i exigim als demés...

Potser la verdadera honestedat consisteix en intentar reduir distàncies entre les exigències i permisos que ens donem a nosaltres i els que donem a la resta.

Potser la millor manera de valorar una persona no sigui tant en el nombre de punts ètics o morals que compartim, sinó la capacitat de mantenir-se incorruptible un mateix davant de la seva ètica o moral pròpia.

Us deixo unes de les frases que m’han fet pensar i acabar fen aquest escrit.

“Perdonamos fácilmente a nuestros amigos los defectos en que nada nos afectan.”
François de la Rochefoucauld

L’altra no la trobo, però deia més o menys:
“Todo el mundo entiende que hay normas que todos deben cumplir, pero también todo el mundo se siente especial para ser la excepción y saltárselas.”


Oriol Talló (31-07-2010; 20:21)

Teoria sobre la felicitat

A l’anterior post (titulat “La felicitat és una elecció”) vaig intentar parlar del concepte de la felicitat. Bueno no, menteixo. Vaig intentar parlar de com assolir la felicitat. I parlant del tema, resumit potser amb la frase “La felicitat no serà, mai, res que no puguis aconseguir”, van sortir comentaris i conceptes molt i molt interessants. Perquè potser la importància alhora de reflexionar no recau tant en què és la felicitat o com s’aconsegueix, sinó que potser la clau és quin camí cal recórrer o, més ben dit, a quina distància ens hi trobem.

Com molt bé exposava en Joel, podríem discutir hores i hores sobre què és la felicitat, si la felicitat són moments (no recordo qui ho va dir), emocions, situacions, etc. Deguda a la increïble i sovint oblidada subjectivitat del llenguatge, intentaré englobar ràpidament a què em refereixo quan parlo de felicitat en aquest post i en els que he escrit fins ara. Intento parlar d’una felicitat més crònica, d’una espècie de benestar madur, continu, ric i relativament estable.

I en parlar d’intentar aconseguir-ho, en el post anterior, gràcies als comentaris, vaig acabar vomitant un post que per a mi va ser important, com descobrir una manera d’explicar un concepte que tenia dins del meu cap i que no acabava de saber com explicar-ho en paraules.

Aquí us deixo, doncs, una altra part de la meva teoria sobre la felicitat:

Assolir la felicitat és un concepte abstracte però que podríem simplificar en un nombre. Un nombre determinat al que, un cop hi arribes, associaríem que un és feliç.

Doncs bé, quin és aquest nombre? Què condiciona aquest nombre? Partim sempre des de zero? Què condiciona des d’on partim?

A veure, partirem d’un nombre com per exemple el 100. Assolir el 100 significa, a grosso modo, ser feliç.

Bé, què ens condiciona assolir-lo? Si pensem que la felicitat només es pot assolir amb una actitud correcta (del que va el post anterior, cosa en que crec i en què baso aquest altre post) no podem negar que hi ha gent que té més facilitat per a afrontar amb una actitud alegre-oberta-¿correcte? la vida i, per tant, arribar a la felicitat.

Què condiciona això? Jo crec que és un conjunt de la suma d’una base genètica (l’existència de caràcters diversos) + l’ambient (entès únicament com la suma de l’educació, la suma d’experiències passades que ens condicionen com afrontem el present, etc) al que podríem anomenar CARÀCTER.

Jo crec que aquest caràcter ens fa dictaminar des d’on partim, és a dir, des de quin número comencem per a assolir el 100. Hi ha gent alegre i positiva que potser parteix de 50, 70, 80? I gent amb un caràcter més pessimista (motivat per una genètica o per la suma de males experiències) que potser parteix de 20, 10, 0?

(Deixeu-me fer una pregunta freaky: hi intervindria aquí la serotonina i altres hormones de la felicitat?)

Bé, tenim que el caràcter d’una persona, sigui el que sigui i ho sigui per les raons que siguin, marca una predisposició a assolir l’èxit, és a dir, el número 100.

Però bé, i l’ENTORN DIRECTE? I l’entorn (i aquí em desmarco de l’entorn de que parlava com a pilar del caràcter i que per això he anomenat ambient) que ens afecta al present?

Penso que podríem integrar l’entorn directe com al factor que condiciona el nombre a assolir. És a dir, que fins ara teníem un nombre, el 100, que havia posat arbitràriament. I si aquest nombre creixés o disminuís en funció del que ens passa? Se’t mor un familiar i el nombre passa de 100 a 10000000 en un primer moment. Tal vegada amb el temps disminueix. Tal vegada no. La persona de que n’estàs enamorat et diu que t’estima. El nombre passa de 100 a 0’1 en un flash!

Així doncs, tots partim d’un nombre determinat pel nostre caràcter per intentar assolir un altre nombre definitiu condicionat pel que ens passa al voltant? Si i no.

Podríem complicar l’equació al parlar si per cada cosa que ens passa a cada persona el nombre varia igual (et diu aquella persona que t’estima i passes de 100 a 0’1 o a 0’3? Tothom baixa igual?). O parlant de si el nombre determinat pel caràcter és sempre el mateix o varia en funció de la situació que hem d’afrontar (una persona competitiva tindria un +60 per a superar un examen però potser un +10 per acceptar la mort d’un familiar?).

Bueno, això, sincerament, es converteix en una paranoia pràcticament impossible de resoldre, almenys per a mi. Però també us confessaré que no m’importa.

A mi el que m’importa és creure en que, partint del nombre que es parteixi (la facilitat de cada un), i havent d’assolir el nombre que sigui (les circumstàncies o dificultats de cada un), tothom, absolutament tothom, pot aconseguir arribar al nombre desitjat i, per tant, ser feliç amb la maduresa i l’actitud corresponent.

No us dona una sensació especial d'esperança? D'optimisme?

Oriol Talló Parra (5/7/2010; 20:02)

La felicitat és una elecció

La felicitat...


Podríem discutir sobre què és la felicitat: Una emoció, un sentiment? Un resultat positiu entre la suma de les coses que percebem i que individualment considerem (o millor dit, sentim) com a bones/positives menys les coses que percebem (considerem, sentim) com a dolentes/negatives?
És un estat momentani i passatger de sobreexpressió de certes hormones? Una activitat cerebral determinada?



Però no és d'això de què vull parlar (almenys avui!). Vull parlar de com s'assoleix.

Fa temps (bastants anys) que em va venir al cap una reflexió en forma de frase:

"La felicitat és una elecció"


Una elecció.


Amb el pas dels anys encara n'estic més convençut.

La felicitat no s'assoleix sense l'actitud corresponent. Si no s'està obert a ser feliç no se'n pot ser.
Així doncs, la felicitat és una elecció. L'elecció d'una actitud. De quina actitud es té respecte a la vida.

Al principi, creia que les persones podíem aconseguir tot el que ens proposéssim. Absolutament tot. Creia que si no ho aconseguies era perquè no ho havies intentat prou. Potser no havies sacrificat sufcients coses. Potser, si no ho aconseguies, era perquè realment no era el que més desitjaves.

Amb el temps he anat madurant, matisant aquest pensament. I, la frase, ha anat madurant amb mi.

Potser si vols ser el número 1 del món jugant a tennis no ho puguis aconseguir. Potser si vols enamorar a aquella persona i estar amb ella, no ho puguis aconseguir.

Però la maduresa t'ensenya a que la felicitat no s'assoleix al ser el número 1 del món, sinó jugant a tennis. I això si que, amb pràctica, pot fer-ho tothom. La reflexió t'ensenya que si aquella persona no esta enamorada de tu, i per molt que et conegui segueix sense enamorar-se, aquella persona no et podrà donar tot el que es busca en una parella, en una relació.

Espero que el concepte s'entengui, perquè pensant-hi em vaig inventar una altra frase:

"La felicitat no serà, mai, res que no puguis aconseguir"

I això és així perquè amb l'actitud correcta, amb una bona educació (sincerament crec que l'actitud amb què afrontem la vida es pot aprendre, sobretot a base de bons exemples) i donant-li suficient importància a les reflexions (és així com es madura, crec jo); qualsevol persona pot assolir la felicitat.

Així doncs, actitud!

Potser tot és qüestió de què valores més, si les coses bones que et passen o les dolentes.

Les que fas o les que et perds.

Les que et fan feliç o les que t'ho impedeixen.

Oriol Talló (05/06/2010; 18:12)

Frase (III):

"Solamente aquel que construye el futuro tiene derecho a juzgar el pasado."

Friedrich Nietzsche

No vivimos eternamente.

[ RECUPERACIÓ ESCRIT FOTOLOG DE 2006 (més jove, més arrogant, més agressiu, però encara estic totalment d'acord amb el que vaig escriure!) ]

Y no sé cuándo, no sé cómo ni por qué, pero llegará un día en que la palmaremos. No vivimos eternamente.

Moriremos y no seremos más que carne para aquellas larvas que tanto asco nos dan. Nos comerán los gusanos, que a la vez serán comidos por animales que a la vez serán comidos por otros animales, que al morir servirán de estiércol para plantas... y la vida seguirá su ciclo.

Y estoy convencido de que no hay nada más. Ni cielos ni infiernos. Ni reencarnación ni perdón ni castigo. NADA. No penséis... pero me recordarán... porque sí que lo harán, pero tú no estarás allá para darte cuenta, nunca lo valorarás...

Y sé que cuando estéis a punto de morir, siendo viejos o jóvenes, ricos o pobres, acompañados por todos o solos en la oscuridad, sea como sea, lo único que pensareis no será en haber follado más, en haber tenido más familia, en haber muerto más ricos, en querer morir en una habitación mejor o en no sufrir por el dolor. Lo único y jodidamente único en que pensareis será en si la vida que habéis vivido ha sido en mayor o menor medida la que habéis elegido. En si realmente cada elección que habéis tomado ha sido sincera con vosotros mismos; en si, en este camino que es la vida, podéis estar orgullosos de vosotros mismos.

Y os prometo que lo único que cambiaríais, no seria vivir más, no sería ser inmortal, únicamente seria cambiar todos aquellos momentos en que no habéis vivido como queríais por miedo, inseguridades o pereza.

Así pues... cuando exhaléis vuestro último suspiro... ¿QUE DIRÉIS?

... yo lo único que espero de mi mismo en esta vida es que la última frase que diga sea:

"No lo has hecho mal Ori... no lo has hecho nada mal por ser la primera (y única) vez..."

(Oriol Talló, 26-6-2006)

Frase (II):

"Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos"

Eduardo Hughes Galeano

La bondat

La gent no és bona o dolenta. La vida, les persones, la ètica i la moral són massa complexes com per a poder classificar les persones en bones o dolentes. Tampoc ho són els actes. No es pot entendre la naturalesa d’un acte sense comprendre’n el context, la motivació. I, sincerament, dubto que cap ésser humà sigui capaç de comprendre el context global i complet que fa que un altre ésser humà elegeixi fer o no una acció. Dubto, fins i tot, que nosaltres mateixos siguem capaços d’entendre totalment el perquè del què fem.
Així doncs, la històrica (i molt usada) ràpida selecció de bo o dolent, queda una mica falta de cos, de credibilitat.

Hauríem de classificar els actes segons la intenció amb què és fan? Seria complicat, les intencions, tot i ser essencials, comporten conseqüències que no sempre són les esperades, tal vegada per falta d’atenció, o de ganes d’esforçar-se en complir correctament aquesta intenció. Quedaria doncs, descrita la naturalesa d’un acte en funció de la intenció? O en funció de l’esforç invertit per a que es compleixi? Aleshores ens en anem de la qüestió de bo o dolent perquè no parlem de l’acte en si?

Jo crec que s’ha de ser humil. Humil i sincer. I entendre que els conceptes de bé i mal no son absoluts, no són universals. S’ha de fer un esforç per a reconèixer que classifiquem els actes, sobretot, en funció de la nostra ètica individual, en funció de què ens reporten a nosaltres (un acte és menys dolent si el beneficiat n’és un mateix que si, en un acte idèntic, el perjudicat és un mateix) o en funció del que ens han ensenyat que hem de considerar bo i dolent.
És trist i frustrant, però tothom acaba, la majoria de vegades, escombrant cap a casa. No us heu trobat varies vegades defensant alguna postura sabent que podríeu, perfectament, defensar l’altra?

Quantes vegades heu jutjat malament una persona per com és amb vosaltres (seca, borde, sosa) tot i veure que amb altres persones és encantadora? Quantes vegades heu estat sec/a borde o soso/a amb algú? Us fa ràbia que us jutgin ràpid? Creieu que jutgeu ràpid?
La subjectivitat és una realitat que només podem salvar d’una manera: sent-ne perfectament conscients.

Jo sóc incapaç de resoldre la gran problemàtica sobre els conceptes del bé i el mal. Tan sols sé que és una de les grans assignatures pendents que té l’ésser humà, i que fins que es resolgui (que es resoldrà), la humanitat seguirà tenint problemes de convivència.

No obstant, crec en la força de la reflexió i en el poder de la empatia. Crec que tots som més semblants del que ens pensem i que, si som capaços d’entendre’ns a nosaltres mateixos, d’esforçar-nos per entendre els demés, i si ens jutgem, inevitablement de manera subjectiva, però d’igual manera a altres i a nosaltres mateixos, estarem una miqueta més a prop d’una veritat que ens farà més lliures, més feliços, més humans.

Oriol Talló Parra 9/11/2009 22:51

Frase (I):

- Ten claro esto: las cosas siempre podrán ir mejor y siempre podrán ir peor. Sé, pues, suficientemente humilde como para valorar lo bueno y valiente para mejorar lo malo.

Oriol Talló Parra

Sobre l'optimisme, el pessimisme i el realisme.

Tota la vida ens han acompanyat aquests tres conceptes. Optimisme, Pessimisme i Realisme. Des de fa temps, crec que el Realisme no existeix.
Es tendeix a utilitzar el realisme com un punt mig entre un pensament (o pensador) optimista i un de pessimista. També s’utilitza com a justificació (- Oh, però que pessimista! – Que no, que el que jo sóc és realista!), com si el fet de tenir una visió més pessimista (normalment) o optimista del suposat punt mig o intermedi dotés de menys credibilitat la reflexió o el pensament.
Crec que es tracta d’un gran error.
Primerament, cal concebre què és l’optimisme i el pessimisme, i què és la realitat. Tant el pessimista com l’optimista veuen a dins de l’ampolla la mateixa quantitat de líquid, la meitat. La diferència entre l’optimista i el pessimista no recau en l’apreciació del que perceben. No veuen quantitats diferents de líquid! El que serà completament diferent serà com aquesta situació els causarà una sensació o emoció totalment (o lleugerament) dispars. És a dir, la “realitat”, la distància a que està el pessimista i l’optimista de la realitat objectiva (salvant totes les limitacions humanes sobre el coneixement del que és real –porten estudiant-ho els filòsofs durant tota la història) és la mateixa, el que canvia és com aquesta apreciació els fa caminar, els fa pensar, els fa sentir!
Així doncs, ser optimista o pessimista és igual de legítim! Ser molt pessimista perquè consideres que l’ampolla està mig buida (i consideres que el fet de que en quedi el 50% és una dada de preocupació, de tristor o malestar) o ser molt optimista perquè veus en l’ampolla mig plena una situació afavorida, seguiran sent posicions, pensaments, maneres de veure la vida, totalment acceptables i igualment realistes!
Si una persona creu que li anirà bé el dia i una creu que li anirà malament el dia (siguin exactament igual la mateixa situació en que es trobin), aquests pensaments no influiran sobre com realment anirà el dia. Òbviament en aquesta situació es podria comentar el poder de la ment (p.ex: si creus que tens un bon dia, sentiràs que tens un bon dia, perquè apreciaràs més les coses bones que et passin, et sentiràs més segur/a, etc.), però això no condicionarà que et pugui atropellar un cotxe o no. No en canviarà la probabilitat. És a dir, ser optimista o pessimista condiciona la teva actitud i la predisposició de la teva ment a percebre les coses però no condiciona realment el que et pugui passar al voltant, fora de la teva percepció.
És per això que cal canviar aquesta mentalitat generalitzada que concep el realisme (l’actitud ni eufòrica ni depressiva) com a la més creïble, com a la millor a què aferrar-se, com a l’actitud a seguir. Que no ens enganyi el seu nom, el realisme està tan a prop de la realitat verdadera com ho estan el pessimisme i l’optimisme. I el pessimisme exagerat és una apreciació tant propera a la realitat com ho pugui ser l’optimisme moderat, el pessimisme lleu o l’optimisme extrem.


Les apreciacions que tenim de la realitat es basen en molts factors (la teva pròpia intel·ligència, que te’n hagin ensenyat, la honestedat, la capacitat de ser sincer amb tu mateix, etc), però és un àmbit totalment diferent a com aquesta apreciació condiciona les teves emocions.
Els diversos graus d’optimisme i de pessimisme existents no són actituds que estan en línia, lluitant per acostar-se al concepte inabastable de la realitat objectiva, sinó actituds situades en cercle, equitatives al punt central, que condicionen segons les persones i els moments els “destellos” de realitat que els toquen.
És per això que exigeixo la mort del pessimisme i sobretot del realisme, una actitud hipòcrita que s’ha apoderat d’un nom que no li pertoca. I crido a l’optimisme, a un optimisme constant, alegre, fort i estable. Un optimisme que no tingui por a anar lluny, a extremar-se sense complexos.
Perquè, tinguem l’actitud que tinguem a la vida davant absolutament tot el que ens passi, la nostra resposta serà igual de legitima que qualsevol altre. Igual de realista.
Ara bé, si ho fem amb optimisme, serem molt i molt més feliços.


Oriol Talló Parra (29 de març de 2010; 21:55)

Començar a caminar...

S'acaba el partit del Barça. Soparet amb col·legues a casa i anem a casa del veí, on fan una festeta. De cop, em trobo parlant sobre l'art i la dicotomia dels professionals de l'art (qualsevol artista que visqui del seu art està condicionat ja que econòmicament depèn de que faci coses si o si i, per tant, no té llibertat creativa 100%, bla bla bla) amb el Joel i el Jose. M'encantaria que ens sentís tota aquella gent que té una idea plena de prejudicis sobre el joves i les seves festes. Parlem força del tema i cadascú ho aplica al camp que prefereix. El Joel parla del dibuix o disseny artístic, el Jose de la pintura i jo dels meus escrits. Acaben convençent-me que faci un blog.

Joel. Jose. Aquí el teniu.