5 de juliol de 2010

Teoria sobre la felicitat

A l’anterior post (titulat “La felicitat és una elecció”) vaig intentar parlar del concepte de la felicitat. Bueno no, menteixo. Vaig intentar parlar de com assolir la felicitat. I parlant del tema, resumit potser amb la frase “La felicitat no serà, mai, res que no puguis aconseguir”, van sortir comentaris i conceptes molt i molt interessants. Perquè potser la importància alhora de reflexionar no recau tant en què és la felicitat o com s’aconsegueix, sinó que potser la clau és quin camí cal recórrer o, més ben dit, a quina distància ens hi trobem.

Com molt bé exposava en Joel, podríem discutir hores i hores sobre què és la felicitat, si la felicitat són moments (no recordo qui ho va dir), emocions, situacions, etc. Deguda a la increïble i sovint oblidada subjectivitat del llenguatge, intentaré englobar ràpidament a què em refereixo quan parlo de felicitat en aquest post i en els que he escrit fins ara. Intento parlar d’una felicitat més crònica, d’una espècie de benestar madur, continu, ric i relativament estable.

I en parlar d’intentar aconseguir-ho, en el post anterior, gràcies als comentaris, vaig acabar vomitant un post que per a mi va ser important, com descobrir una manera d’explicar un concepte que tenia dins del meu cap i que no acabava de saber com explicar-ho en paraules.

Aquí us deixo, doncs, una altra part de la meva teoria sobre la felicitat:

Assolir la felicitat és un concepte abstracte però que podríem simplificar en un nombre. Un nombre determinat al que, un cop hi arribes, associaríem que un és feliç.

Doncs bé, quin és aquest nombre? Què condiciona aquest nombre? Partim sempre des de zero? Què condiciona des d’on partim?

A veure, partirem d’un nombre com per exemple el 100. Assolir el 100 significa, a grosso modo, ser feliç.

Bé, què ens condiciona assolir-lo? Si pensem que la felicitat només es pot assolir amb una actitud correcta (del que va el post anterior, cosa en que crec i en què baso aquest altre post) no podem negar que hi ha gent que té més facilitat per a afrontar amb una actitud alegre-oberta-¿correcte? la vida i, per tant, arribar a la felicitat.
Què condiciona això? Jo crec que és un conjunt de la suma d’una base genètica (l’existència de caràcters diversos) + l’ambient (entès únicament com la suma de l’educació, la suma d’experiències passades que ens condicionen com afrontem el present, etc) al que podríem anomenar CARÀCTER.

Jo crec que aquest caràcter ens fa dictaminar des d’on partim, és a dir, des de quin número comencem per a assolir el 100. Hi ha gent alegre i positiva que potser parteix de 50, 70, 80? I gent amb un caràcter més pessimista (motivat per una genètica o per la suma de males experiències) que potser parteix de 20, 10, 0?

(Deixeu-me fer una pregunta freaky: hi intervindria aquí la serotonina i altres hormones de la felicitat?)

Bé, tenim que el caràcter d’una persona, sigui el que sigui i ho sigui per les raons que siguin, marca una predisposició a assolir l’èxit, és a dir, el número 100.

Però bé, i l’ENTORN DIRECTE? I l’entorn (i aquí em desmarco de l’entorn de que parlava com a pilar del caràcter i que per això he anomenat ambient) que ens afecta al present?

Penso que podríem integrar l’entorn directe com al factor que condiciona el nombre a assolir. És a dir, que fins ara teníem un nombre, el 100, que havia posat arbitràriament. I si aquest nombre creixés o disminuís en funció del que ens passa? Se’t mor un familiar i el nombre passa de 100 a 10000000 en un primer moment. Tal vegada amb el temps disminueix. Tal vegada no. La persona de que n’estàs enamorat et diu que t’estima. El nombre passa de 100 a 0’1 en un flash!

Així doncs, tots partim d’un nombre determinat pel nostre caràcter per intentar assolir un altre nombre definitiu condicionat pel que ens passa al voltant? Si i no.

Podríem complicar l’equació al parlar si per cada cosa que ens passa a cada persona el nombre varia igual (et diu aquella persona que t’estima i passes de 100 a 0’1 o a 0’3? Tothom baixa igual?). O parlant de si el nombre determinat pel caràcter és sempre el mateix o varia en funció de la situació que hem d’afrontar (una persona competitiva tindria un +60 per a superar un examen però potser un +10 per acceptar la mort d’un familiar?).

Bueno, això, sincerament, es converteix en una paranoia pràcticament impossible de resoldre, almenys per a mi. Però també us confessaré que no m’importa.

A mi el que m’importa és creure en que, partint del nombre que es parteixi (la facilitat de cada un), i havent d’assolir el nombre que sigui (les circumstàncies o dificultats de cada un), tothom, absolutament tothom, pot aconseguir arribar al nombre desitjat i, per tant, ser feliç amb la maduresa i l’actitud corresponent.
No us dona una sensació especial d'esperança? D'optimisme?
Oriol Talló Parra (5/7/2010; 20:02)

5 comentaris:

  1. Saps què m'agrada més? Que cada vegada fas més preguntes. Que els teus escrits condueixen a pensar i no a absorvir idees que els demés exposen.

    Jo dic que cada dia, la felicitat és algo diferent. Més que felicitat, l'objectiu. Sigui el que sigui és canviant, i com vem parlar l'altre dia, hi ha gent que per aquest objectiu necessita o li és beneficiós enfadar-se.
    Però com que tots busquem algo sempre i volem aconseguir-ho, pero això et comentava si, en potènica, tots som iguals... Total, que tinc ganes de parlar-ne més d'això, perquè la resposta, o bé no existeix o està amagada o potser és diferent cada dia.

    Com es nota que els de ciències ens mola posar números per exemplificar, jaja. A mi m'ha quedat claríssim així ^^

    ResponElimina
  2. Joey, si només tu llegíssis aquest bloc i el comentéssis, ja valdria la pena escriure'l.

    ResponElimina
  3. Siempre me ha costado un poco la filosofía porque no acabo de entender como se puede teorizar sobre los sentimientos. Me cuesta tanto entender qué y cómo me siento yo misma que intentar extraer conclusiones de manera general se me escapa del todo. Yo no sé si es cuestión de madurez y actitud, lo que sí sé es que la felicidad es 100% subjetividad. Que el ambiente y las circunstancias que la condicionan son muy volubles y cambiantes, y ser feliz no significa estar feliz. Si la persona de la que estás enamorada te besa, eso te hará feliz, pero ese mismo día puedes no estar feliz por cualquier otra circunstancia.
    Por fin he entendido lo de los porcentajes (no todos somos de ciencias... ejeeem) y aunque me parece una teoría interesante, no sé hasta qué punto estoy de acuerdo. Supongo que mi problema es, una vez más, que no sé racionalizar los sentimientos.
    De todos modos, leerte me hace sentir tremendamente orgullosa.

    ResponElimina
  4. jo voto per la serotonina i la dopamina. tot el q passa dins el nostre cervell, a nivell de neurotransmissors (i altres stc + petites), té un paper importantíssim en la nostra conducta, i malgrat el desconeguem (o gairebé) no el podem subestimar. La meva pregunta seria: causa o conseqüència? és a dir, jo sóc més feliç perquè tinc uns nivells més alts o és al revés? o simplement els nivells oscilen per factors externs i genètics i la meva felicitat està condicionada per això? quin poder té el "trauma" emocional sobre els meus nivells hormonals? ....

    coneixem tan poc del cervell, que podria estar posant preguntes tota la nit...


    ja sé q el bloc és més de filosofia que de ciència, però jo em decanto per l'empirisme..i això em porta a la ciència.

    m'ha molat el concepte de "felicitat crònica".

    ResponElimina
  5. La naturalesa del bloc és més filosòfica perquè si parléssim de ciència (i filosoféssim sobre la ciència), tot i que seria tremendament interessant i engrescador (fem un altre bloc?!) ens trobem limitats per:

    A) el coneixement científic i en profunditat sobre els temes en qüestió (tothom pot parlar de la vida, la felicitat i el què aprèn, capta o percep; però molta menys gent podria començar a parlar amb base i fonaments sobre conceptes científics concrets o fins i tot entendre el que s'escriu per falta de base).

    B) Almenys des del meu punt de partida, podria parlar sobre hormones i altres conceptes però, n'estic assabentat prou?!Probablement no. No crec que, almenys jo, tingués el nivell, no tant com perquè em costés plantejar preguntes, sinó per presentar respostes, reflexions pràctiques o conclusions.


    Epa, no obstant, cada comentari o reflexió porta cap a una infinitat de camins diferents, així que si algú exposa la seva idea i aquesta se sustenta a partir de conceptes científics concrets, DONCS ENDAVANT!! Ja faríem el possible per a fer-los entendre a tothom!

    ResponElimina