18 d’octubre de 2010

La (baixa) fiabilitat de les nostres percepcions

Jo una nit de reis, quan era petit, vaig veure el rei negre a casa els meus avis. A través d’una porta amb uns vidres de colors, jo vaig veure el rei negre allà, amb una túnica vermella i deixant regals.


El rei negre no eren els meus pares, ni els meus àvis, ni cap familiar. Tampoc era un lladre ni un intrús.


El rei negre el vaig veure perquè al meu cervell es van donar les condicions necessàries perquè algun o alguns estímul/s concret/s (un paper d’embolicar vermell, un reflex...) desencadenessin la fabricació totalment fictícia de la visió d’un rei negre amb una túnica vermella ajupint-se i deixant un regal.


Em flipa que expliquis això i tothom ho entengui (ah clar, erets un nen) i en canvi quan arribem a adults ens creguem que el que nosaltres veiem, captem, sentim i processem és, sempre i inequívocament, real i cert.


Si cada cop hi ha més estudis que desacrediten els testimonis visuals als judicis per poc objectius!! Perquè és brutal com podem arribar a modificar els records o la visió del que rebem i ens envolta!


Per a mi tot això em fa pensar en la típica frase: vaig pensar en una persona que feia moltíssim que no veia i de cop me la vaig trobar per casualitat. OOOh DESTí! Doncs jo crec que no. M’encantaria que apuntéssim els noms de totes les persones que durant la setmana se’ns passen pel cap, gent que fa molt que no veus, gent que coneixes poc, etc. I després veure l’estadística de gent pensada/gent trobada. Segur que és espectacularment baixa! No obstant, els petits pensaments que tenim sobre moltes persones, al no trobar-nos-els, els acabem oblidant al cap de poques hores o dies, mentre que si ens els trobem, se’ns subratllen al nostre inconscient i aleshores creiem que: Quina casualitat! Feia molt que no hi pensava (probablement menys del que podem recordar) i de cop me’l trobo, o me’n parlen! I tots en els que hi pensem i no ens en parlen? I tots els que ens en parlen o ens trobem i no hi hem pensat?


En resum, ens fiem massa de la nostra ment o, dit d’una altra manera, no sabem interpretar les nostres percepcions. Ja que aquest fenomen probablement s’expliqui en base a capacitat que té el nostre cervell de captar temes i considerar-los clau i, per tant, fer-nos creure que hi pensem més del normal, o creure’ns que el trobem al nostre voltant més que abans quan, probablement, el tema sortia en igual freqüència però no li donàvem la mateixa importància.


I la infinitat de temes que ens han passat pel cap aquesta setmana, o fins i tot ahir, petites reflexions i converses que se’ns obliden?


Un altre exemple: Quan vaig començar a sortir amb l’Alba (que és de València pels pocs que no ho sapigueu), no parava de veure referències a València a tot arreu. Sortia a la tele, als anuncis, la gent en parlava... València em perseguia!! I realment no era així, però el meu cervell processava i borrava ràpidament tot el que captava sobre Sevilla, Bilbao, Madrid... i en canvi li donava molta més importància a cada estímul relacionat amb València que rebia. Fet que acabava donant-me la percepció de que València estava per tot arreu o se’n parlava amb molta més freqüència que abans!


Què vull dir amb això? Amb això vull dir que hem de ser conscients de que el nostre cervell i la nostra manera de captar el medi i relacionar-nos amb l’exterior és un dels millors invents de la naturalesa, algo brutal i magnífic. Però que no és perfecte.
No tenim la capacitat per a saber interpretar objectivament el que percebem, precisament perquè el que percebem està modulat (incrementat o disminuït) en funció de milions de factors personals que ens condicionen la manera d’estructurar i emmagatzemar el que vivim (el que es queda a la memòria a llarg plaç, el que es borra, els fenòmens que ens criden l’atenció, els que no...).


A mi em sorprèn molt quan la gent parla de que creu en el destí o en Déu o en afers d’aquest estil perquè ha viscut experiències personals i majoritàriament individuals en les que s’ha sentit a prop d’aquests factors (que, d’altra banda, crec són les úniques que es poden tenir) però alhora comprenen perfectament que un esquizofrènic o una persona amb alguna malaltia mental (o droga al cos, o...) pugui tenir una percepció de les coses que no és “real”.

Perquè un home que se sent a prop de Déu o que somia amb un familiar mort que li diu que ha de fer alguna cosa, o que sent que la seva vida està condicionada per un destí ja escrit, està considerat una persona amb unes capacitats perceptives totalment acceptables i un esquizofrènic no? Perquè se li dona més credibilitat a un somni que a la visió d’un yonki col·locat?

Espero no faltar el respecte a les creences de ningú, i tampoc pretenc que aquest post es converteixi en una eina per a discutir si Déu o el destí existeixen. Són temes molt intensos i llargs i, com he dit, personals. Però, com molts altres, em semblen un bon exemple per a parlar que, sovint, donem carta blanca, un crèdit il·limitat, al nostre cervell i als nostres mecanismes per percebre les coses. És com si la informació, un cop traspassada la barrera física del nostre cos via els sentits, ja fos totalment verídica i no li calgués cap procés de verificació o anàlisi d’objectivitat.
I no ens enganyem, els humans som així i per molt Plató que llegim, el món perfecte de les idees no el podrem percebre mai (em sembla que per sort i tot, sinó quin aburriment!). Però habitualment actuem com si nosaltres, com a persones, percebéssim les coses objectivament i per tant, la nostra valoració o judici valgués molt més del que, humilment, em sembla que val. Crec que hauríem de ser més conscients de que percebem la realitat d’una manera exageradament deformada i que, per tant, els punts de vista diferents i les discussions sobre les coses són quelcom inevitable i necessari. Probablement ens acostaria molt més els uns als altres i tots seriem molt més tolerants i molt més oberts de ment.


Per començar, però, no creieu que estaria bé replantejar-nos altra vegada pensaments que comencin per “cada vegada la gent és més...”, “últimament”, “sempre”, “tot em passa a mi”, etc?


Oriol Talló Parra (19-10-2010; 00:55)

12 comentaris:

  1. A mí m'agrada dir: "No subestimis el poder de les coincidènices/atzar." Ho utilitzo per negar situacions com les que descrius on, el cervell ràpidament fa un judici condicionat per la subjectiva i oblida que l'atzar produeix situacions que res tenen a veure amb el destí o el que sigui.

    De totes maneres comprenc que pel cervell li és menys costós crear relacions d'esdevaniments cap a situacions personals. Fer una reflexió objectiva instantània és massa complex i simplement, fa perdre temps. I com que vivim atrapats en la nostra individualitat, si les nostres reflexions porten el món al nostre centre, també ens fa sentir algú, de manera que aquesta voluntat, sigui inconscientment, pot ajudar a que el cervell fagi valoracions absurdes per tal que l'atzar hagi creat situacions expressament vinculades a un mateix.


    De nou, i sense sorprendre'm, estic d'acord amb el teu escrit en què s'ha de ser conscient d'aquesta facilitat en subjectivitzar les coses. Ser més reflexiu al respecte ajudarà a evitar malentesos i a saber valorar millor el món que ens rodeja, i en definitiva i el més important com a espècia col.lectiva, entendre el perquè d'altres persones.

    ResponElimina
  2. De vegades aquestes percepcions "errònies" també donen un punt de màgia a la nostra vida... Segur que quan no paraves de veure anuncis o coses de València se t'encenia un somriure o pensaves que allò podia significar algo! O quan vas veure que el rei negre estava a casa els teus avis segur que et vas sentir el nen més feliç del món!
    És obvi que moltes vegades veiem allò que volem veure i no el que realment és! Però quin mal hi ha (en certa mesura...)? Aquestes mini fantasies arranquen somriures o com a mínim creen petits moments d'il·lusió! Jo no els vull esborrar del meu dia a dia, encara que siguin simple ficció...

    ResponElimina
  3. El Joel, sempre perfeccionant els meus escrits! GENIAL!(thanks maaaaaaaaaaaaaaan!)


    Laia, em sembla molt i molt interessant el tema que planteges!!!!

    Què és més important? La veritat, la objectivitat o acostar-se tot el possible a la realitat; o per altra banda, millor ser "una mica més ignorant" però més facilment feliç?


    Jo entenc el que dius, i certament cada cop que sortia València m'apareixia un somriure a la cara (encara ara em passa), però no era perquè pensés en que la casualitat feia que ara València em perseguís, sinó perquè l'associava a la meva noia.

    Vull dir que somreia perquè la ciutat em feia pensar en ella, tot i ser conscient que cap destí movia fils per a posar-me València al davant.

    El que vull dir és que, per la meva manera de ser, trobo més bonic i romàntic pensar que el meu cervell condiciona la manera de veure el món (i en aquest cas València) perquè estic enamorat d'ella, que no pas pensar que un ent diví o una energia mística m'acosta la ciutat expressament.

    Però certament tot això són maneres, molt diferents, d'arribar a un estat de percepció que ens satisfaci!

    Em sembla que podriem parlar hores i hores d'això! M'ENCANTA!

    ResponElimina
  4. Buff.. tema complejo. Contestaré por alusiones ;)
    Obviamente, es muy fácil achacar a un poder superior las coincidencias o el azar, y darle una importancia mayor de la que tienen. Yo no creo en un poder superior, pero sí creo en la "magia" de estas casualidades, como dice Laia. Como tú bien dices, al día pensamos en muchísimas cosas o personas de las que luego no tenemos referencia alguna y, por tanto, se nos acaba olvidando que hemos pensado en ello. Por tanto, la probabilidad de que una de esas miles de cosas en las que pensamos "aparezca" es muy baja, no? Está claro que el ejemplo de Valencia no sirve. Todo el mundo sabe que cuando piensas mucho en algo, puedes encontrar relación con ello en todas partes. Pero esas veces en las que te acuerdas de alguien en quien no pensabas desde hacía años y te lo encuentras, o cuando te despiertas cantando una canción que hacía siglos que no escuchabas y ese mismo día la escuchas en la radio... Eso, par mí es "mágico". Y no me refiero a que interfiera un poder superior porque seguramente tendrá una explicación razonable o será simple azar, pero le da chispa al día a día.

    ResponElimina
  5. Hola, he arribat al teu blog des del Feisbuc, en un d'aquells viatges a la deriva cibernètica que solen succeïr quan un no té res millor a fer.

    Sobre el tema que escrius en aquest post, penso que és impossible la objectivitat, que és una il·lusió, que no podem no ser subjectius per sort o per desgràcia. Sí que es cert que podem donar per objectives moltes coses que ens són comunes, perquè al cap i a la fi el nostre cos i el nostre cervell funcionen per a tots de forma més o menys semblant i en general tots percebem el món amb als mateixos sentits. El que ens diferencia és la manera en què ordenem la informació que rebem dels sentits, dit d'altra manera, la forma en que creem el nostre món (qué és això i què és allò, com es relaciona això amb allò, això és real i allò no ho és, etc.) L'única diferència que hi ha entre algú que veu a la Verge flotant sobre la muntanya i creu que és real, i algú altre que també la veu però no creu que sigui real (tot i que la veu), és que el primer pot acceptar i donar una coherència interna a les visions (i l'anomenarem religiós), mentre que l'altre no podrà, i a conseqüència la seva realitat es posarà en dubte i si les visions se succeeixen, acabarà per desmoronar-se i perdrà el nord (i l'anomearem esquizofrènic).

    El que vull dir és que no crec que les nostres percepcions ens mostrin coses necessàriament reals, però són la única manera que tenim de percebre alguna cosa. Amb elles construim un paradigma propi amb el qual després interpretem tot el que hi ha, i no vol dir que sigui real, però tampoc que no ho sigui. El que sí està clar és que té conseqüències en la nostra forma d'actuar i afrontar tot el que fem.

    Per últim (per ser un primer post se m'està anant de les mans, tot i que seguiria indefinidament quan es tracta d'aquests temes), dius que creus que aquestes casualitats/destí són producte de la forma en què funciona el nostre cervell, que selecciona el que li interessa o el que li sembla més important. Jo poso dos objeccions:
    1. ¿Fins a quin punt importa que aquests missatges ens els enviï el nostre cervell o una entitat externa?
    2. ¿Qui ens diu que el cervell no és precisament el medi pel qual una entitat externa pot comunicar-se amb nosaltres?

    En fi, com que tot això és tan difícil d'entendre, em quedo amb el que diuen per allà dalt, de què aquests enganys de la percepció són de vegades molt màgics i alegren una mica més la vida (i ens fan més lliures, afegiria).

    És interessant aquest blog, crec que m'hi passaré de tant en quant.

    Bona nit!

    ResponElimina
  6. Hola Sr. Libelula, benvingut!

    M'han agradat molt les teves aportacions, i intentaré expressar el meu punt de vista sobre les questions que has plantejat:

    Respecte a la diferència entre religiós i equizofrènic (juas, qui llegeixi només aquesta frase fliparà força), el que jo em queixo és que qui designa que una persona està malalta o no no és el pròpi individu, sinó que són un o diversos observadors externs. De manera que el problema no recau tant en si un té una explicació o no per una visió (que per cert, la patogènia de l'esquizofrència és, si no recordo malament, excés de la concentració d'hormona dopamina), sinó que socialment s'accepta que una persona religiosa vegi coses i una no religiosa no, en el sentit de que l'observador extern no tracta igual un mateix procés.

    Per això sí que és important si l'estímul que ho desencadena tot és intern al nostre cervell o extern. Perquè si és extern, la comunicació entre persones i la comprensió mútua del que passà (entenent que l'humà percep, raona i en funció d'això es comunica i actua) serà efectiva i fàcil.
    Jo no vull criticar les visións o acostaments personals a Déu (que respecto però no comparteixo), jo critíco que d'això se'n faci una religió on UNA COMUNITAT DE PERSONES, és a dir, moltes, teòricament comparteixen aquesta suposada visió personal, intentant convertir-la en quelcom extern a l'individuo sol.

    Respecte a la segona questió, em sembla molt interessant. No obstant, aleshores ni libre albedrío ni llibertat ni elecció ni consciència ni res, no?

    ResponElimina
  7. Hola de nou!

    Tema esquizofrènia (que he d'admetre que només en tinc una visió estereotipada), estic d'acord amb tu en que té una component social molt gran, però, fixa't, tu mateix dius que socialment s'accepta que una persona religiosa vegi coses i una no religiosa no. Jo crec que això és perquè a una persona religiosa no li genera cap conflicte intern tenir una visió, mentre que a l'altra si. Per sort la nostra societat és permissiva en aquestes coses, és a dir que no matem ningú perquè hagi vist algo suposadament sobrenatural, amb el que no és permissiva és amb les persones que representen una amenaça. El religiós pot veure el que vulgui, podem pensar que és un ximple o no, però té autocontrol, mentre que a algú que percep una realitat que no és capaç d'assumir no està controlat i se l'ha de curar. És per això que crec que la qüestió està en si el que té la visió la pot integrar o no, pensi el que pensi la societat.

    Sobre l'altre tema que critiques, que d'una visió se'n faci una religió, exactament a qui et refereixes? Al que té la visió o als que se la creuen? És que jo crec que això ja va en la naturalesa de l'ésser humà (no m'agrada gens aquesta expressió però bueno), vull dir que som capaços, i que ho fem molt això de crear idees que estan suposadament per sobre de nosaltres, que són invisibles però que les tractem com a reals, i en molts casos fins i tot sagrades, i ens en fem devots. La societat, la pàtria, l'amor, el jo... no són religions escrites però funcionen de manera semblant, no totes son dolentes, però sempre hi ha algú que se n'aprofita. I sobre visións de Déu etc, jo no sóc creient, però no veig res de dolent en creure-hi amb sinceritat. El problema és qui se n'aprofita, potser és això al que et referies.

    I respecte a la "segona opció"... a que és inquietant? jaja
    Bueno, segurament no, suposo que ens ha de ser igual, no? Si estem controlats però tot i així som capaços de sentir-nos lliures, per què escollir sentir-nos controlats? És una paradoxa crec, però m'agraden les paradoxes.

    En fi, fins la pròxima!

    ResponElimina
  8. Dios, sobredosis d'elevorada informació!
    Serà divertit i MOLT interessant saber que el Sr. Libèlula estarà present (esperem) als pròxims escrits.
    Dones punts de vista realment interessants, obligant a plantejar les conviccions d'un mateix.
    Segueixo ferm a recolzar les explicacions de l'Ori, però és un enorme plaer llegir opinions com les teves.

    Sobre el que comenteu, el tema de la "massa" com a societat, a mi em perturba una mica. La frase la "massa és tonta, l'individu és llest" es pot aplicar a exemples que proposeu amb els temes de les visions i quí les segueix.
    Com a idea tonta/ràpida/eficaç, els Simpson exploten aquest concepte al màxim, exegerant les situacions evidentment però exemplificant que sovint el "problelma" ve dels que segueixen una idea.
    Relacionat amb temes religiosos, aquesta idea sovint és una resposta al cúmul de situacions que formen una persona derivada de la massa que necessita "algu" i aquesta idea l'omple.

    Si bé soposo que és cert que els temes religiosos són molt fàcils d'identificar, d'altres d'igual envergadura i igual efecte (ojo, sigui positiu o negatiu, aquí no m'hi fico) no tant. Com no sé, per exemple el futbol.

    P.D: Oriolàs! Nano nano, t'enivaré un mail i crec que en treuràs un nou escrit!

    ResponElimina
  9. Hi ha qui diu que no és important compartir moments amb altra gent, sinó compartir les històries que deriven dels records d'aquests moments.

    ResponElimina
  10. Vaja, estic contentíssim!

    Joel (sense ell aquest bloc no seria res!)
    Laia
    Alba
    Sr.Libèlula (juas, m'encanta veure noms normals i de cop aquest!)
    Quim (de Joaquim res...)

    Vaya Dream Team!

    Espero que segueixi apuntant-se molta més gent, però m'encanta la idea, com ja he comentat més d'una vegada, que es responguin comentaris! Vull dir, que no es parli només de l'escrit, sinó que es comentin comentaris. Així és on es cou la cosa!

    Per cert, he actualitzat (que no vol dir, deixar de tractar aquest i altres temes antics)!

    Una abraçada ben forta a tots i gràcies.

    ResponElimina
  11. El pavo comprobó que todas las mañanas le daban de comer y, tras varios meses de observaciones, concluyó que existía una ley universal:

    “Estos humanos tan amables me deben de querer mucho, puesto que todos los días me dan de comer generosamente”.

    Cuando llegó el día de Acción de Gracias, resulta que los “amables humanos” afilaron el cuchillo y demostraron que la ley formulada por el pavo valía bien poco.

    El problema del pavo se puede generalizar a cualquier situación donde
    "la misma mano que te da de comer puede ser la que te retuerza el cuello"
    ....pensemos en el aspecto más inquietante de la inducción: el "retroaprendizaje". Pensemos en la experiencia del pavo, más que no tener ningún valor, puede tener un valor "negativo". El animal aprendió de la observación, como a todos se nos dice que hagamos....su confianza aumentaba a medida que se repetían las acciones alimentarias, y cada vez se sentía más seguro, pese a que el sacrificio era cada vez más inminente.
    Consideamos que el sentimiento de seguridad alcanzó el punto máximo cuando el riesgo era mayor. Pero el problema es incluso más general que todo esto, sacude la naturaleza del propio conocimiento empírico. algo ha funcionado en el pasado, hasta que...pues, inesperadamente, deja de funcionar, y lo que hemos aprendido del pasado resulta ser, en el mejor de los casos, irrelevante o falso y, en el peor, brutalmente engañoso

    Nassim Nicholas Taleb, " The Black Swan"

    ResponElimina