27 de desembre del 2010

Propòsits

Any nou… vida nova?

S’acaba l’any. S’acosta un any nou.

Ens canvia alguna cosa la vida del 31 de desembre al 1 de gener? No té perquè.

La vida no ha estat concebuda entre fraccions i/o espais estratègics (i enormement pràctics) de temps.

No obstant, sí que hi ha coses que canvien. Per la raó que sigui, a les persones ens fan gràcia els canvis d’any i és, sovint, quan apareixen gran part dels PROPÒSITS.

És curiós el concepte de propòsit: decidir que es farà (o es començarà a fer, o es deixarà de fer, o...) alguna cosa però no a partir del moment en que un arriba a la conclusió que vol/cal fer-la, sinó que és com si demanéssim un préstec emocional. Jo em proposo fer una cosa, i encara que no comenci a fer-la ara, demano un préstec de sentiments positius no des del moment que començo a fer-la, sinó des del moment que m’ho proposo.
Quan fem un propòsit rebem, abans de dur a terme el mateix, part dels sentiments positius que ens hauria d’aportar el complir-lo.

No vull ser molt crític amb els propòsits. Tothom en té, bé, jo en tinc. Potser no amb el canvi d’any, però si en funció d’algun o altre factor.

I penso que la majoria de propòsits són positius. Malgrat que em sembli absurd que no es facin al mateix moment en que un s’adona que vol fer/canviar allò, sempre és bo voler canviar, voler ser millor, tenir una vida millor.

Per això, en aquest post i com a final d’any, el meu propòsit, i el que us recomano que feu, no n’és un de concret, sinó que és el de complir els pocs o molts propòsits que vinguin a continuació.

Penso que no complir un propòsit és no complir amb un mateix. És no prendre’s en serio. Si tu, que no et pots enganyar a tu mateix, et proposes alguna cosa (realista, factible) i no la duus a terme... és com si t’abandonessis una mica. Perds el teu propi respecte. I crec que en el pla emocional i en aquest tipus de coses, són importantíssimes les dinàmiques.

Una dinàmica positiva significa que a mesura que et proposis coses (coses que et facin millorar com a persona, que et facin més feliç) i les duguis a terme, cada cop et costarà menys complir-les. Al menys jo noto que hi ha èpoques en que sóc millor persona, ajudo més, sóc més atent, més generós, més... perquè porto una bona ratxa d’actes que m’autoenorgulleixen i, malgrat que em sento més responsable i sensible amb els meus actes, també em costen molt menys de fer i d’encaminar cap a on realment vull. Cap a la persona en que em vull convertir.

El meu consell és, doncs, que us proposeu el que us proposeu; que us prometeu el que us prometeu.

Compliu-ho.
Sobretot compliu-ho.

Aprofiteu la ratxa!
Oriol Talló Parra (28/12/2010; 00:41)

8 comentaris:

  1. Sr. Talló, allò de veterinària és una tapadera oi que si? jaja És que he trobat molts escrits inspiradors i motivadors en aquest blog. Aquest en concret toca de ple el centre de la meva diana existencial i no me'n puc estar de deixar un comentari, que no tinc gaire clar si és amb la intenció de demanar consell, o consol, o vés a saber què, però que és bastant íntim en tot cas.

    Me'n trobo poques de persones que m'inspirin a seguir el seu exemple. I amb això dels propòsits porto tres anys (des que vaig deixar l'ESCAC) batallant amb mi mateix per poder ser el tipus de persona que escriuria aquest text amb coneixement de causa i amb convicció. Però ara per ara no porto a terme gairebé res del que em proposo. I això em toca bastant la moral perquè ni tansols sé per què és. En gran part és per falta de motivació, crec. Així que m'agradaria fer-te aquesta pregunta, d'on creus que es treu, o d'on treus tu la motivació necessària per complir el que et proposes? Potser el fet de complir-ho és ja motivació suficient?

    A veure si puc començar l'any solucionant aquest inconvenient!

    Bon any i bones festes.
    :)

    ResponElimina
  2. Rellegint el text veig que això del préstec emocional del que parles té a veure amb la motivació. Miraré d'entendre-ho una mica més profundament.

    Per altra banda hi ha una frase en la que dius que un no és pot enganyar a si mateix. Jo crec que sí, que la capacitat d'enganyar-nos a nosaltres mateixos la tenim i s'utilitza molt, jo ho he fet i crec que ho faig de tant en quant inconscientment. Hi ha qui ho fa constantment. Però és cert, al final tu mateix acabes descobrint el pastís, i així és com es perd la valuosa autoconfiança.

    ResponElimina
  3. Sr.Libelula! ESCAC?!

    Hi he tingut molts i molts amics a l'ESCAC (Eloy Calvo, Geoffrey Cowper, Albert Pintó, Álvaro Saez, Santi Molina...)!!! Te'n sona algún?


    Respecte a que si que es pot enganyar a un mateix, n'estic totalment d'acord, però crec que en el fons un ho sap. O ho sap a mitjes. El que vull dir és que quan te'n adones de que t'has enganyat, mai et sorprèn completament.


    La motivació és la energia que ens mou. Jo el tema complir propòsits ho veig com anar en bici. La primera pedalejada és la més difícil. Hi ha situacions (pujades) on gairebé és impossible arrencar. I no obstant, a cada pedalejada que fas, més fàcil es fa la següent. Jo crec que costa tantíssim complir propòsits perquè no portem la dinàmica adequada de complir propòsit rere propòsit i, per tant, què més dona incomplir-ne un o quinze?

    I com fer la primera pedalejada? Doncs suposo que ha de ser una barreja de factors: Trobar-se en una situació que ho afavoreixi (baixada), estar-ne fins els ous de no complir propòsits, demostrar-se la valúa a un mateix, tenir ajuda... tot factors que omplin el "cupo" de la motivació per tal de fotre-li canya. Ojalà aquest escrit pugui ser un factor més!


    El "préstec emocional" vol dir sentir-se al dir "faré allò" com si haguésis "he fet això".


    BON NADAL I BONES FESTES I BONS CUMPLIMENTS DE PROPOSITS!


    PD: També ens deixem de parlar sobre els propòsits. Potser et costa complir-los perquè et proposes fites poc factibles o no a l'abast a curt termini...

    ResponElimina
  4. Andreu

    Jo crec que no tens pietat de la gent dèbil ;) què passa amb ells? jo els defensaré...la voluntat de fer una cosa, de proposar-te-la, és només una força, un vector, dins dels molts que ens empenyen cap a diferents direccions (en psicologia és diu locus intern...si el tens molt gran, és com si els tinguessis molt grans -m'encanta l'analogia- i sempre acabes fent allò que vols i et proposes fer; però no totom els te grans...). Així doncs, faig un cant al no fer el què ens proposem a no ser que vingui molt be fer-ho, perquè, quan ens proposem una cosa, no sóm ni de bon troç conscients del què ens espera per aconseguir-ho i és de sabis saber rectificar.

    M'encanta la polèmica...

    bon any.

    Jo m'he proposat aprendre francès i tocar la guitarra...i pels meus locus que ho faré :)

    ResponElimina
  5. Doncs jo proposo el propòsit de no fer-se tants propòsits. De forma personal, sobretot, i si algú li agrada la idea, doncs a bodes el convido. Però comença a fer massa temps que visc obsessionat en l'aprofitament del temps, obligant-me a una utilitat potencial de cada minut (tot i que què és útil i què no, ho he decidit jo sol - o el meu subconscient - sense un criteri que em convenci del tot) per tal que tot allò que faig pugui ser valorat (en guanys i pèrdues, com un banquer de la meva vida) a posteriori. Estic content de ser una persona inquieta, que busca instruir-se, culturitzar-se, aprendre i aprofitar el temps al màxim. Sóc conscient de la brevetat de la vida i de la il·lusió que tinc per aprofitar-la per ser feliç, però... ah! gloriosa ironia! Qui m'havia de dir que l'afany per veure el meu temps ben empleat m'aportaria una contraproduent paradoxa que em té els collons ben inflats! I és que, quan t'obsessiones per aprofitar el temps, arriba un moment en què no hi ha res que creguis prou adequat per aquells minuts concrets, que et satisfaci, i perds llargues hores (no exagero, malviatge!) en debats interns sobre què hauria o què no hauria de fer. Des de fora, resulta fins i tot ridícul: un personatge pintoresc que perd el temps mentre divaga en com aprofitar-lo. I és quan em veig des d'aquesta perspectiva que toca prendre una decisió. És hora de fer-se tants propòsits com un vulgui, però gaudint en el procés del seu acompliment, en la tria d'una cosa avui i una altra demà, en la gestió del temps d'una forma eficient, sí, però també alegre i despreocupada.
    Bon any a tothom!

    ResponElimina
  6. Sí que els conec! L'Albert i l'Eloy només de vista, i el Geoffrey, el Santi i l'Álvaro anaven a la meva classe. Però no és una casualitat jaja, perquè jo vaig arribar a aquest blog a través de Facebook, quan vaig veure que una amiga de l'institut (la Carlota Casas) compartia un amic amb gent de l'ESCAC. Em va semblar curiós i vaig voler investigar. És el que ténen les xarxes socials, que estem tots connectats i gràcies a elles ho podem saber a cop de clic, jaja.

    Respecte al tema de fer el què ens proposem, téns raó, és una qüestió d'hàbits. La dificultat major està en trencar un hàbit o en començar-lo, però després es torna fàcil de seguir. Ara bé, també és cert que hi ha molts factors que poden fer que a unes persones els costi molt més que a d'altres aquest canvi, i per això empatitzo una mica amb el comentari de l'Andreu. És important tenir una perspectiva justa, adequada a la realitat per dir-ho d'alguna manera, d'un mateix i del món (per a poder posar-se objectius realitzables i saber des d'on es parteix). També tenir al menys un mínim grau de vàlua i força personal per poder dir: "jo puc fer-ho". Com també és important saber-se perdonar i rectificar un mateix quan no ho ha aconseguit. I penso que en això ténen molt a veure l'educació i l'experiència de vida que hem tingut prèviament, de la qual no hem sigut conscientment responsables.

    Tot i això (ara va més dirigit al teu comentari Andreu) penso que ningú hauria de resignar-se a considerar-se una persona dèbil que no pot fer allò que es proposa. Primer perquè penso que és fals, que tothom pot arribar a fer allò que es proposi, i després perquè és gratificant saber i comprovar que pots canviar, que pots fer coses al món i no només que el món te les faci a tu.

    Per cert, em sembla molt interessant el concepte de "locus intern", vull dir, el fet que es consideri un lloc, no només una força (que les forces sembla que vénen i van mentre que un lloc pot canviar, però mai desapareix).

    Per acabar ja, i alimentar aquest interessant post, deixo un video del senyor Punset, que parla d'un aspecte important de tot això (i al principi parla justament dels propòsits d'any nou).

    http://www.rtve.es/television/20101220/cerebro-no-busca-verdad-sino-sobrevivir/388412.shtml

    P.D. La veritat és que si, que aquest post m'està obligant a reflexionar més sobre això, i a compartir-ho amb altres, la qual cosa ajuda, i jo que ho agraeixo :)

    ResponElimina
  7. crec que m'ha tornat a passar, que s'ha posat el comentari per duplicat, tot i que no el puc veure...

    ResponElimina
  8. Estic d'acord. Més tard o més d'hora, l'important és que un mateix compleixi allò que es proposi. Encara que costi el seu temps, ja que no hi ha lluita més gran que la de lluitar contra un mateix.

    Bon any!

    ResponElimina