Jutjar-se

La vida és més senzilla quan tornes cap a casa cada dia pensant en el que no t’agrada que has hagut de fer o pensant en el que t’agrada que has fet. La dificultat recau en tornar a casa i pensar en les connotacions negatives de les coses que has fet perquè realment t’agrada fer-les. La dificultat recau a ser prou humil com per preguntar-se (i respondre’s!) si les coses que no t’agraden que has fet són com són, o han estat com han estat, per culpa d’un mateix o, si més no, quin grau de culpa se’n té.

EL DIA, la calor, la pluja, la feina, les condicions de la feina, el tràfic, els companys, la pressió dels jefes, les averies, renfe, la mala educació, el mal dia de la parella, els polítics, el sistema polític, el sistema econòmic, la crisi, la malaltia del familiar, les mancances, les persones d’avui en dia, la societat d’avui en dia, una mala època, la manca d’ètica, el costum, la naturalesa humana.
La resta. Tot el que no controlo. Ells. L’altre. El destí. L’ambient. Déu.

Quantes vegades al dia pensem i reflexionem sobre la nostra part de culpa de tot el que passa?
Quantes vegades ens perdonem a nosaltres mateixos?
Què ens perdonem?
Què perdonem als altres?

La nostra pell és una frontera molt més potent del que sembla. No només delimita un ésser amb la resta del tot. No sols crea la individualitat.
La nostra pell és, a més, una frontera ètica, moral.
La nostra pell delimita un espai, una entitat on, cap endins, es permet quasi tot.

I perquè?

Doncs jo crec que perquè és més fàcil canviar d’ètica o adaptar-la que no jutjar-se a un mateix. Doncs perquè és més fàcil perdonar-se que castigar-se.

Ningú vol trobar-se cara a cara amb ell mateix. Tothom sap que un mateix és el propi jutge, el que coneix les verdaderes intencions, a qui no es pot enganyar.
I, confessem-ho, sovint actuem i fem coses que, en el fons, sabem perfectament que no són justes, ètiques, o que no acceptaríem a ningú més.

El filtre de selecció i d’exigències que ens posem a nosaltres mateixos és tant i tant baix alhora de la veritat i en comparació amb el que posem i exigim als demés...

Potser la verdadera honestedat consisteix en intentar reduir distàncies entre les exigències i permisos que ens donem a nosaltres i els que donem a la resta.

Potser la millor manera de valorar una persona no sigui tant en el nombre de punts ètics o morals que compartim, sinó la capacitat de mantenir-se incorruptible un mateix davant de la seva ètica o moral pròpia.

Us deixo unes de les frases que m’han fet pensar i acabar fen aquest escrit.

“Perdonamos fácilmente a nuestros amigos los defectos en que nada nos afectan.”
François de la Rochefoucauld

L’altra no la trobo, però deia més o menys:
“Todo el mundo entiende que hay normas que todos deben cumplir, pero también todo el mundo se siente especial para ser la excepción y saltárselas.”


Oriol Talló (31-07-2010; 20:21)

Teoria sobre la felicitat

A l’anterior post (titulat “La felicitat és una elecció”) vaig intentar parlar del concepte de la felicitat. Bueno no, menteixo. Vaig intentar parlar de com assolir la felicitat. I parlant del tema, resumit potser amb la frase “La felicitat no serà, mai, res que no puguis aconseguir”, van sortir comentaris i conceptes molt i molt interessants. Perquè potser la importància alhora de reflexionar no recau tant en què és la felicitat o com s’aconsegueix, sinó que potser la clau és quin camí cal recórrer o, més ben dit, a quina distància ens hi trobem.

Com molt bé exposava en Joel, podríem discutir hores i hores sobre què és la felicitat, si la felicitat són moments (no recordo qui ho va dir), emocions, situacions, etc. Deguda a la increïble i sovint oblidada subjectivitat del llenguatge, intentaré englobar ràpidament a què em refereixo quan parlo de felicitat en aquest post i en els que he escrit fins ara. Intento parlar d’una felicitat més crònica, d’una espècie de benestar madur, continu, ric i relativament estable.

I en parlar d’intentar aconseguir-ho, en el post anterior, gràcies als comentaris, vaig acabar vomitant un post que per a mi va ser important, com descobrir una manera d’explicar un concepte que tenia dins del meu cap i que no acabava de saber com explicar-ho en paraules.

Aquí us deixo, doncs, una altra part de la meva teoria sobre la felicitat:

Assolir la felicitat és un concepte abstracte però que podríem simplificar en un nombre. Un nombre determinat al que, un cop hi arribes, associaríem que un és feliç.

Doncs bé, quin és aquest nombre? Què condiciona aquest nombre? Partim sempre des de zero? Què condiciona des d’on partim?

A veure, partirem d’un nombre com per exemple el 100. Assolir el 100 significa, a grosso modo, ser feliç.

Bé, què ens condiciona assolir-lo? Si pensem que la felicitat només es pot assolir amb una actitud correcta (del que va el post anterior, cosa en que crec i en què baso aquest altre post) no podem negar que hi ha gent que té més facilitat per a afrontar amb una actitud alegre-oberta-¿correcte? la vida i, per tant, arribar a la felicitat.

Què condiciona això? Jo crec que és un conjunt de la suma d’una base genètica (l’existència de caràcters diversos) + l’ambient (entès únicament com la suma de l’educació, la suma d’experiències passades que ens condicionen com afrontem el present, etc) al que podríem anomenar CARÀCTER.

Jo crec que aquest caràcter ens fa dictaminar des d’on partim, és a dir, des de quin número comencem per a assolir el 100. Hi ha gent alegre i positiva que potser parteix de 50, 70, 80? I gent amb un caràcter més pessimista (motivat per una genètica o per la suma de males experiències) que potser parteix de 20, 10, 0?

(Deixeu-me fer una pregunta freaky: hi intervindria aquí la serotonina i altres hormones de la felicitat?)

Bé, tenim que el caràcter d’una persona, sigui el que sigui i ho sigui per les raons que siguin, marca una predisposició a assolir l’èxit, és a dir, el número 100.

Però bé, i l’ENTORN DIRECTE? I l’entorn (i aquí em desmarco de l’entorn de que parlava com a pilar del caràcter i que per això he anomenat ambient) que ens afecta al present?

Penso que podríem integrar l’entorn directe com al factor que condiciona el nombre a assolir. És a dir, que fins ara teníem un nombre, el 100, que havia posat arbitràriament. I si aquest nombre creixés o disminuís en funció del que ens passa? Se’t mor un familiar i el nombre passa de 100 a 10000000 en un primer moment. Tal vegada amb el temps disminueix. Tal vegada no. La persona de que n’estàs enamorat et diu que t’estima. El nombre passa de 100 a 0’1 en un flash!

Així doncs, tots partim d’un nombre determinat pel nostre caràcter per intentar assolir un altre nombre definitiu condicionat pel que ens passa al voltant? Si i no.

Podríem complicar l’equació al parlar si per cada cosa que ens passa a cada persona el nombre varia igual (et diu aquella persona que t’estima i passes de 100 a 0’1 o a 0’3? Tothom baixa igual?). O parlant de si el nombre determinat pel caràcter és sempre el mateix o varia en funció de la situació que hem d’afrontar (una persona competitiva tindria un +60 per a superar un examen però potser un +10 per acceptar la mort d’un familiar?).

Bueno, això, sincerament, es converteix en una paranoia pràcticament impossible de resoldre, almenys per a mi. Però també us confessaré que no m’importa.

A mi el que m’importa és creure en que, partint del nombre que es parteixi (la facilitat de cada un), i havent d’assolir el nombre que sigui (les circumstàncies o dificultats de cada un), tothom, absolutament tothom, pot aconseguir arribar al nombre desitjat i, per tant, ser feliç amb la maduresa i l’actitud corresponent.

No us dona una sensació especial d'esperança? D'optimisme?

Oriol Talló Parra (5/7/2010; 20:02)