Jo una nit de reis, quan era petit, vaig veure el rei negre a casa els meus avis. A través d’una porta amb uns vidres de colors, jo vaig veure el rei negre allà, amb una túnica vermella i deixant regals.
El rei negre no eren els meus pares, ni els meus àvis, ni cap familiar. Tampoc era un lladre ni un intrús.
El rei negre el vaig veure perquè al meu cervell es van donar les condicions necessàries perquè algun o alguns estímul/s concret/s (un paper d’embolicar vermell, un reflex...) desencadenessin la fabricació totalment fictícia de la visió d’un rei negre amb una túnica vermella ajupint-se i deixant un regal.
Em flipa que expliquis això i tothom ho entengui (ah clar, erets un nen) i en canvi quan arribem a adults ens creguem que el que nosaltres veiem, captem, sentim i processem és, sempre i inequívocament, real i cert.
Si cada cop hi ha més estudis que desacrediten els testimonis visuals als judicis per poc objectius!! Perquè és brutal com podem arribar a modificar els records o la visió del que rebem i ens envolta!
Per a mi tot això em fa pensar en la típica frase: vaig pensar en una persona que feia moltíssim que no veia i de cop me la vaig trobar per casualitat. OOOh DESTí! Doncs jo crec que no. M’encantaria que apuntéssim els noms de totes les persones que durant la setmana se’ns passen pel cap, gent que fa molt que no veus, gent que coneixes poc, etc. I després veure l’estadística de gent pensada/gent trobada. Segur que és espectacularment baixa! No obstant, els petits pensaments que tenim sobre moltes persones, al no trobar-nos-els, els acabem oblidant al cap de poques hores o dies, mentre que si ens els trobem, se’ns subratllen al nostre inconscient i aleshores creiem que: Quina casualitat! Feia molt que no hi pensava (probablement menys del que podem recordar) i de cop me’l trobo, o me’n parlen! I tots en els que hi pensem i no ens en parlen? I tots els que ens en parlen o ens trobem i no hi hem pensat?
En resum, ens fiem massa de la nostra ment o, dit d’una altra manera, no sabem interpretar les nostres percepcions. Ja que aquest fenomen probablement s’expliqui en base a capacitat que té el nostre cervell de captar temes i considerar-los clau i, per tant, fer-nos creure que hi pensem més del normal, o creure’ns que el trobem al nostre voltant més que abans quan, probablement, el tema sortia en igual freqüència però no li donàvem la mateixa importància.
I la infinitat de temes que ens han passat pel cap aquesta setmana, o fins i tot ahir, petites reflexions i converses que se’ns obliden?
Un altre exemple: Quan vaig començar a sortir amb l’Alba (que és de València pels pocs que no ho sapigueu), no parava de veure referències a València a tot arreu. Sortia a la tele, als anuncis, la gent en parlava... València em perseguia!! I realment no era així, però el meu cervell processava i borrava ràpidament tot el que captava sobre Sevilla, Bilbao, Madrid... i en canvi li donava molta més importància a cada estímul relacionat amb València que rebia. Fet que acabava donant-me la percepció de que València estava per tot arreu o se’n parlava amb molta més freqüència que abans!
Què vull dir amb això? Amb això vull dir que hem de ser conscients de que el nostre cervell i la nostra manera de captar el medi i relacionar-nos amb l’exterior és un dels millors invents de la naturalesa, algo brutal i magnífic. Però que no és perfecte.
No tenim la capacitat per a saber interpretar objectivament el que percebem, precisament perquè el que percebem està modulat (incrementat o disminuït) en funció de milions de factors personals que ens condicionen la manera d’estructurar i emmagatzemar el que vivim (el que es queda a la memòria a llarg plaç, el que es borra, els fenòmens que ens criden l’atenció, els que no...).
A mi em sorprèn molt quan la gent parla de que creu en el destí o en Déu o en afers d’aquest estil perquè ha viscut experiències personals i majoritàriament individuals en les que s’ha sentit a prop d’aquests factors (que, d’altra banda, crec són les úniques que es poden tenir) però alhora comprenen perfectament que un esquizofrènic o una persona amb alguna malaltia mental (o droga al cos, o...) pugui tenir una percepció de les coses que no és “real”.
Perquè un home que se sent a prop de Déu o que somia amb un familiar mort que li diu que ha de fer alguna cosa, o que sent que la seva vida està condicionada per un destí ja escrit, està considerat una persona amb unes capacitats perceptives totalment acceptables i un esquizofrènic no? Perquè se li dona més credibilitat a un somni que a la visió d’un yonki col·locat?
Espero no faltar el respecte a les creences de ningú, i tampoc pretenc que aquest post es converteixi en una eina per a discutir si Déu o el destí existeixen. Són temes molt intensos i llargs i, com he dit, personals. Però, com molts altres, em semblen un bon exemple per a parlar que, sovint, donem carta blanca, un crèdit il·limitat, al nostre cervell i als nostres mecanismes per percebre les coses. És com si la informació, un cop traspassada la barrera física del nostre cos via els sentits, ja fos totalment verídica i no li calgués cap procés de verificació o anàlisi d’objectivitat.
I no ens enganyem, els humans som així i per molt Plató que llegim, el món perfecte de les idees no el podrem percebre mai (em sembla que per sort i tot, sinó quin aburriment!). Però habitualment actuem com si nosaltres, com a persones, percebéssim les coses objectivament i per tant, la nostra valoració o judici valgués molt més del que, humilment, em sembla que val. Crec que hauríem de ser més conscients de que percebem la realitat d’una manera exageradament deformada i que, per tant, els punts de vista diferents i les discussions sobre les coses són quelcom inevitable i necessari. Probablement ens acostaria molt més els uns als altres i tots seriem molt més tolerants i molt més oberts de ment.
Per començar, però, no creieu que estaria bé replantejar-nos altra vegada pensaments que comencin per “cada vegada la gent és més...”, “últimament”, “sempre”, “tot em passa a mi”, etc?
Oriol Talló Parra (19-10-2010; 00:55)
Entrades
