14 de març de 2011

Ahir quasi em peguen.

Ahir quasi em peguen.

Una pallissa o tan sols un cop de puny? No ho sé. Bé, hi havia amics meus, de manera que he de confessar que en cap moment vaig patir seriosament per la meva salut.

Intentaré definir la situació d’una manera ràpida, ja que el post no tracta d’això:
Veient el Sevilla – Barça, un noi habitual del bar on anem que ja tots intuíem (per com parlava, per altres experiències relativament semblants, per l’agressivitat que transmet...) que no estava molt bé del cap, es posa a increpar, des dels jugadors del Sevilla, a la pròpia gent del bar pel fer de no animar ¿prou?. De cop llença un insult a un jugador sud-americà del Sevilla: Sudaca de merda! Ves-te’n al teu país fill de puta!!! Total, que a mi aquesta classe de coses em toquen la fibra, i comento: Home... insults racistes no...

Pam. El meu comentari desencadena una horda d’odi, amenaces, insults, crits, i fins i tot un “cop” (fluix, zero mal), cap a mi. El noi volia que sortíssim al carrer a pegar-nos. Estava anat de si. No controlava, s’encarava amb mi, amb els que intentaven calmar l’ambient, amb els seus amics...

Em va sorprendre que se sentís tant atacat pel meu comentari. Tenia una necessitat de treure odi, o d’enfocar-lo cap a algú (en aquest cas, jo). Cridava “a mi ningú em diu...”, “tu ets un...”, “que jo dic/faig el que vull...”.

Total, que amb un paio que era gasolina pura vaig creure que la única manera de no acabar violentament era, sent jo, un tros de gel. Calmat, tranquil, callat. Normalitat, Ori, normalitat.
El partit acaba i tot i que em ve a buscar perquè sortim (a pegar-nos?!), sembla que es tranquil·litza una mica, (els seus amics l’aguanten, ¿l’amansen?) i no torna a encarar-se’m.

No problem. Tot resolt.

Però jo arribo a casa (adrenalina al cos a saco! No sabeu quant m’ha costat adormir-me!), li explico l’anècdota a l’Alba, al meu germà... riem, fins i tot fem conyes (perdo presència al afeitar-me?!), això és algo a explicar!

I de cop, intentant dormir, penso: Què fotrà el paio en arribar a casa? Com se sentirà? Com s’arriba a ser així?

I li dono voltes al tema... Com ha de ser de desgraciada la vida d’una persona per tal de tenir tant odi, tanta ràbia acumulada? I les necessitats d’autoenaltir-se? És aquesta manera de ser, producte d’una vida de merda? És un claríssim símptoma d’infelicitat?

O no?

És un problema mental? Té a veure amb la genètica? Amb una infància terrible? O simplement és una persona que, podent no ser-ho, és un capullo? Algú que un dia va descobrir que podia ser agressiu per la vida perquè això li comportava beneficis?

És l’agressivitat la última sortida per a reafirmar-se d’algú amb una autoestima pel terra? O simplement és una altra manera com una altra?

I la incapacitat de ser racional? El “jo dic el que em surt dels ous però tu calla!” és una frase que defineix la impossibilitat de comprendre la realitat d’una situació equilibradament! Exigir a crits i violència la teva llibertat i alhora trepitjar-ne una altra... com s’hi arriba a no veure-ho absurd?

El que em va fascinar més és que l’incident va passar al principi de la segona part, i el noi va estar 45 minuts, ¡¡¡TRES QUARTS D’HORA!!!, cridant, insultant, amenaçant-me sobre la pallissa que em faria al acabar el partit! Al xiular l’àrbitre el final! Juas, així ho deia!! Com es pot estar encès tanta estona? Ser prou racional com per veure el partit, com per esperar-te, però seguir igual d’encès?! I jo no fotia ni una mica de llenya al foc!
És el que més m’ha fet pensar avui. Jo ni concebo una baralla per una cosa així i ell és capaç de retroalimentar-se durant 45 minuts!

Això m’ha fet reflexionar en com de diferents en som, a vegades, les persones.

Creieu que amb aquell noi (com a exponent de molts altres) s’hi podria parlar? Reflexionar? O vivim en mons totalment diferents?

La veritat és que no ho sé.

Però els dies passaran, i l’ahir es convertirà una anècdota que recordarem de tant en tant, o cada cop que el vegem pel bar... i de tot això jo n’hauré extret una reflexió, més que reflexió, unes interessantíssimes preguntes a l’aire, que plantejo al meu bloc.

Bé, ja diuen que de tot se’n extreuen coses bones, no?

Oriol Talló Parra (14/03/2011; 23:55)

6 comentaris:

  1. T'has fet moltes preguntes, i cap resposta. Jo tampoc tinc cap resposta, però és que crec que amb les preguntes ja n'hi ha prou. Em reconforta poder llegir aquest tipus de reflexions, ja que normalment et sents força sol fent-les (tu no, perquè tens un cercle d'amics que sempre et dóna un feed-back, però la gent normal sí, pimpollo).
    Realment, crec que t'has parat a fer un raonament excel·lent, intel·ligent, i el millor que podies fer després de tal experiència. Em sento orgullóooos de tu.

    ResponElimina
  2. Ori, això demostra que el futbol provoa en les persones reaccions iguals que les matances que ha provocat al llarg de la història per exemple la religió.
    Un dia parlant amb vosaltres (ns segur si tu hi eres) vaig deixar anar això: que el futbol és una nova forma de Religió...i tots em van contradir...Jo ho tinc clar.
    I parlo de nova forma de religió com quelcom que ens fa sentir part d'un grup (el sentiment de pertinença), que ens porta a sentir-nos més forts del que som, i que malauradament massa sovint ens porta a la violència.

    Et recomano una peli molt interessant que parla d'aquest tema: La ola.

    [Malgrat el discursillu, me n'alegro molt que al final no passés res greu! Pq si al final hagués vingut al partit...weno...la que monto...jejeje ;) Ptons!]
    (Mar)

    ResponElimina
  3. Potser no ha tingut conscientment una infància difícil, però ha après aquestes pautes d'algú proper que era referent seu...

    potser creu que la única manera de que l'admirin és actuant així, perquè està acostumat a que només li facin cas en aquestes situacions, i oblida que possiblement podrien admirar-lo encara que no es comportés com un animaló.

    Potser se sent frustrat, i culpa algú altre per no culpar-se a sí mateix.

    ResponElimina
  4. La psiquis humana és tan estranya i recargolada que estic d'acord, quasi literalment, amb la típica frase que diu que "cada persona és un món", igual que també ho és cada situació, i que és possible que els móns de dues persones que es creuen no arribin mai a tenir cap punt d'intersecció, excepte el pla físic. Potser si haguéssiu acabat a hòsties els vostres respectius móns haguéssin tingut alguna cosa en comú!

    Suposo que aquí no podrem saber perquè aquell paio va reaccionar d'aquella manera, però i tu? Com és que vas reaccionar així, primer davant el seu comentari racista, i després davant les seves amenaces?

    Potser no hi ha cap perquè.
    Som tan estranys... jaja

    Per cert, estic d'acord amb el comentari de l'Anònimar, de què el futbol és una mena de religió. També ho penso de la Ciència. Tot i que no estic segur que "Religió" sigui sinònim d'una cosa dolenta per si sola. Però bueno, això se'n va del tema d'avui!


    Salut!

    ResponElimina
  5. Yey Mar. La Ola la vaig veure fa relativament poc recomenada i acompanyat de l'Ori :D
    Burtal i molt acertada per a la situació.

    Entenc el que vols dir amb lo de "religió", jo de fet penso igual en un sentit d'obsessió col.lectiva. El món (millor, europa occidental), actualment, és friki del futbol.

    Però com sempre el problema roman en les persones que deixen que la seva conducta y el seu riu d'emocions es vinculi cap a algo que no poden controlar. Gran error. També hem de parlar de persones incapaces d'autoanalitzar-se en un instant de temps i pensar perquè es senten com es senten i quina és la finalitat real (pegar a l'Ori, o a qualsevol alre persona en les condicions del fet explicat mai hauria de desencadenar una busca de baralla)


    Potser per a ell la quotidianitat de l'esdevaniment (sabem que aquest tio és un escandalós per norma general) l'impedeix que reflexioni sobre si es tracta d'algo a evitar més endevant. Si aquest tipus de reaccions aplicades l'han guiat desde petit de forma beneficiosa, una veu externa dificilment el farà canviar d'opinió.

    Apel.laré a la navalla d'Ockham. Segurament el paio és un capullu.

    ResponElimina
  6. Yo no estaba. Estaba esperándote en casa enferma de tanto comer, je.
    Pero cuando me lo contaste, no me sorprendió nada. Es triste, eh?
    Este tío es agresivo en potencia y creo que busca las excusas para poder descargar su agresividad.
    No sé si ha tenido una infancia difícil. Tampoco sé si su vida mola o es una mierda.Lo que sí me atrevería a afirmar es que las sustancias ilegales tienen algo que ver.
    Por la experiencia que tengo, diría que la educación también juega un papel clave en todo esto. Creo que hay personas más agresivas que otras y que, por tanto, controlar su agresividad les supone un esfuerzo más grande. Y esto se consigue con la educación. Algo que puede parecer tan básico como que la violencia no es algo "bueno" ni "deseable", que debe evitarse y ser el último recurso, es un mensaje que mucha gente no tiene interiorizado.
    Ah! Y felicidades por tu sangre fría, vida, yo habría provocado mi propia destrucción devolviéndole la colleja en un subidón de ira.

    ResponElimina