7 de maig de 2011

Les expectatives



La sensació de recompensa, la capacitat d’un acte o situació, d’un fet en general, d’aportar-nos més o menys felicitat (o benestar, o alegria, o...) mai ve determinada pel propi fet. És l’observador, som nosaltres, els nostres gustos, les nostres circumstàncies (gran Ortega y Gasset) o l’esforç emprat en aconseguir allò, el que condiciona i modula els sentiments que se’ns despertaran un cop l’acte sigui realitzat, o la situació assolida.



Tinc la sensació de que des de quasi sempre hem sabut que les expectatives eren un d’aquests factors moduladors (quantes vegades ens ha passat amb una peli o un llibre). Però és només des de fa poc que m’adono de que, tot i saber-ho, no acostumem a tenir-ho present alhora de viure certes situacions i, per tant, malgrat saber-ho, seguim caient en la problemàtica deformació de la recompensa per culpa de les expectatives.



De què serveix saber-ho si aquest coneixement no ens ajuda a comprendre millor el que sentim, el que ens passa? De que serveix saber-ho si, sent-ne conscients, no intentem tenir una visió molt més intel·ligent sobre el nostre entorn o el futur, per exemple?



Eliminar les expectatives és impossible, tots ho sabem, però recordar que hi són i ens condicionen pot ser un pas essencial per a observar amb uns ulls nous el món que ens envolta i, qui sap, tal vegada descobrir que allò que no és absolutament perfecte tal i com ens havíem imaginat, té molt més de perfecte que d’imperfecte, de magnífic que d’horrible. Potser amb les expectatives sota una revisió prèvia i/o periòdica, puguem arribar a ser sensiblement més humils i, com a conseqüència, més oberts a rebre i percebre les meravelles que ens envolten, la magnificència del que aconseguim.









Oriol Talló Parra (07/05/2011; 18:03)

5 comentaris:

  1. Gran tema aquest també, molt relacionat amb allò de la idealització de l'amor.

    Parles de la sensació de recompensa i de les expectatives. Tal com jo ho entenc, la sensació de recompensa només es pot tenir quan hi ha hagut un esforç previ per aconseguir alguna cosa. I les expectatives serien allò que esperes que passi, però que no depèn exclusivament de tu que finalment sigui com tu esperes. Suposo que, per lògica, lo bo seria que fóssim capaços de fer que el nostre esforç fos part de la recompensa, que si finalment les coses no surten com esperàvem, fóssim capaços de dir: bueno, estic satisfet perquè he fet tot el que he pogut.

    Per altra banda, les expectatives (positives s'entén) són les que ens animen a realitzar l'esforç, si no en tinguéssim o no creguéssim que són realitzables, no faríem res. Potser sí que tens raó en que hauríem de vigilar les nostres expectatives en el sentit de que no fóssin massa exagerades o distorsionades, i totalment d'acord en què mirar el món (o una situaicó o el que sigui) d'una altra manera, no només segons el que esperem d'ell, pot donar-nos una visió fins i tot millor de la que esperàvem.


    Per a mi el més problemàtic en aquest tema és com saber on està el límit entre el que depèn de mi i el que no. És a dir, com estar segur de que realment has fet TOT el que has pogut (o el que es podria fer) per aconseguir el què esperaves.


    Un cop més, el teu blog m'ajuda a reflexionar sobre coses que no estàn funcionant en la meva vida jaja. És curiós, com dius al text, que siguem capaços d'entendre una cosa, sense ser capaços al mateix temps d'aplicar-la.

    Bona nit!

    ResponElimina
  2. El penúltim paràgraf (no compto l'agradable "Bona nit!") m'intriga molt, perquè des de fa un temps penso molt sobre el concepte de la incertesa (ja vaig fer un post del tema) i crec que realment MAI ho donem tot per alguna cosa, ja que en el fons, tot és qüestió de sumes i restes, i moltes vegades per aconseguir certes coses hauríem de renunciar a tantes altres que no ens convenç. Però com que és difícil valorar el que tens de la mateixa manera que valores el que no tens, aleshores sempre hi ha la sensació de "porta entreoberta" al rebutjar a alguna cosa, o a posar-se un tope d'esforç invertit.
    Per això és complicat, perquè no és mai "ho he donat tot i no ha estat possible", sinó que és més aviat "fins aquí és on crec que val la pena sacrificar tal, tal i tal per aconseguir tal altre, no més".

    ResponElimina
  3. Estic d'acord, i suposo que en aquests casos la cosa seria tenir prou capacitat de judici per valorar què val la pena sacrificar i què no, i després, tenir la confiança suficient (hauria de ser enorme) en la teva pròpia decisió per no viure la resta de la teva vida pensant "què hagués passat si m'hagués esforçat més?".

    En aquests casos és quan penso que no està tan malament creure en el destí i coses d'aquestes.

    (Sr.libelula)

    ResponElimina
  4. Per què sempre dius tantes veritats?
    Magnífiques veritat, s'entén.

    ResponElimina
  5. Jajaja... gràcies Quimet(a)... és un honor que això vingui d'un gran escriptor com tu!

    ResponElimina