8 de juny del 2011

Reflexió sobre l'aprenentatge/maduresa/canvi personal

Millorar no és un canvi brusc, com molts podríem pensar. A la majoria de les pel·lícules el/la protagonista aprèn/madura/canvia degut a certes coses que li passen. Normalment en poc temps. També llegim, coneixem o ens expliquen les històries de persones que, degut a una situació límit (els paios de Viven, els que sobreviuen a un accident o els que perden l’avió que més endavant s’estrellarà, per exemple) adquireixen aquesta espècie de “consciencia sobtada” que els fa aprendre/madurar/canviar de cop.



Jo crec que, en la majoria dels casos, la situació no va (o no hauria d’anar) així. Jo crec que millorar no és un canvi brusc, sinó adquirir una dinàmica positiva (m’encanta aquest concepte!). Aconseguir una ratxa de petits canvis en la teva vida i poder mantenir-los fins que, de sobte, un es desperti un dia i aquests petits canvis siguin la seva rutina i no li costin de fer. És més, fins que un dia es desperti i sigui incapaç de retrocedir, d’involucionar.



Si esperem que el canvi sigui brusc, topem amb dos situacions molt complicades: O la necessitat de viure una situació límit (que tot i que a les pel·lis es moren els secundaris, a la vida els que moren o els passen les coses xungues també són els seus propis protagonistes, així que poca conya amb voler viure una situació límit); o la necessitat de superar un “mur limitador” enorme. Descartant la primera opció per extremadament poc probable i poc desitjable, ens topem amb que si pensem en que millorar com a persona requereix un canvi brusc, ens trobem amb un “mur limitador” (rutines, males costums, parts de la personalitat d’un mateix, pors...) molt difícil de superar. Superar aquest mur requereix tant esforç, tants canvis, i pretendre fer-los tots d’una (qui ho aconsegueixi que se’n senti enormement orgullós!) és tant i tant difícil, es necessita tanta força de voluntat, tanta consciència en el canvi, que per a molta gent aquesta opció esdevé, directament, impensable.



No obstant, entendre el procés d’aprenentatge/maduració/canvi com l’assoliment d’una dinàmica, d’una ratxa continua de petits canvis en les nostres accions, avui un passet, demà un altre, converteix aquest “mur limitador” en una suau pujada que, mica en mica, va disminuint el seu pendent.



Jo crec en aquest canvi, constant, petit, individual. Quasi secret. Com un pacte fet amb un mateix. Un deute personal.



Ningú tret de nosaltres mateixos pot recórrer el camí, o com heu llegit, per a mi “la pujada” del canvi. I crec que les motivacions poden ser moltes (quines diferències hi ha entre qui vull ser i qui sóc,; per qui o per què vull canviar; com vull fer-ho), però el deute, la responsabilitat, ha de ser d’un mateix amb un mateix. Malgrat que un cop fet, tot l’entorn ho visqui, el procés de canvi és, per a mi, totalment individual.




Jo no dic que sigui fàcil. Gens ni mica.



Però no és aquest, el repte de la vida?






No hi ha desafiament més emocionant que el que es fa contra un mateix. No hi ha satisfacció més gran que la recompensa de sentir-se millor.






Oriol Talló Parra (08/06/2011; 20:29)

4 comentaris:

  1. Opino que, de vegades la resistència al canvi es tan gran que les situacions límit esdevenen una de les més atractives opcions, o si més no, una de les més fàcils. Perquè quan un es troba en una situació límit, els prejudicis que es tenen (pautes de comportament/pensament adquirides) no poden actuar i llavors has de refiar-te de la teva intuició o instint.

    ResponElimina
  2. Has de canviar alguna cosa en tu crack? ¡Jo crec que no! Ets gran!

    ResponElimina
  3. Estic pensant en fer-li a vostè un altar, ficar unes quantes espelmes i resar-li una mica cada dia! Sàvies paraules si senyor... i tan ben escrit i amb tant de seny que emociona i tot. D'aqui uns anys podries recopilar el material d'aquest blog i fer un llibre, i no és broma.

    M'agradaria saber la teva opinió sobre si aquest canvi personal hauria o no d'estar guiat conscientment per alguna mena de principis,o no. Hi penso de vegades.

    Comparteixo també l'opinió de miriam.

    Bon cap de setmana!

    ResponElimina
  4. Hola Míriam, venvinguda!! Espero que et trobem per aquí molt sovint!

    Paint, Libelula... gràcies exagerats!

    Sr.Libelula... doncs presisament d'aquest canvi és del que en parlo. Del guiat. Primerament, dir que jo crec que el "canvi involuntari" que tots patim a la vida, a mesura que ens fem grans i que vivim experiències, és molt més voluntari (o pot ser-ho) del que ens sembla.

    Que el canvi ha de ser conscientment guiat, per mi, no és una opció, és un "sine qua non"!
    Sense un guia, el procés de maduració deixa de ser un camí (pendent) concret i LLIURE, i es converteix en un anar rebent els cops de la vida i desplaçar-se atzarosament cap on aquests et portin.

    Què ha de ser el que ens guiï? Doncs sota el meu punt de vista l'ètica o la moral TREBALLADA, PENSADA, ESCOLPIDA, I SOTA ACTUALITZACIONS PERIÒDIQUES personal de cadascú.

    ResponElimina