Una marató.
42’195 Km de cursa.
Una burrada.
Cada cop més popular en el món de l’esport amateur. A mi personalment, córrer sense un motiu més immediat que el d’assolir una meta al cap d’un colló de temps mai m’ha cridat gaire l’atenció. Tampoc és que sigui, al menys a nivell esportiu, una persona molt competitiva.
Perquè, doncs, un paio al que no li agrada córrer si no hi ha alguna pilota pel mig i que tampoc és especialment competitiu, parla de la marató?
Doncs perquè hi ha una situació, un personatge, o millor dit, un paper, que em fascina. I és el de L’ÚLTIM.
No estic parlant d’una marató als Jocs Olímpics o en alguna competició esportiva determinada on, lògicament, poden viure’s moltes situacions (entre elles ser l’últim) com a victòria. Per exemple haver-se classificat per als JJ.OO o haver arribat a competir una categoria important.
Jo estic parlant de les maratons on tothom hi pot participar. Les de convocatòria oberta.
M’imagino la situació: corrent per un circuit urbà amb l’ambulància que tanca la cursa i potser algun cotxe patrocinador trepitjant-te els talons. La gent que va pel carrer mirant-te sabent que ets l’últim, que no reobren la circulació normal perquè tu encara t’arrossegues per allà. Pensant, probablement, en com de trista o fins i tot patètica és la teva imatge.
Ja no és que puguis competir o trobar una motivació extra de dir: Pels meus ous/ovaris que no sóc l’últim, i acabis quedant penúltim, encara que sigui per un segon de diferència. És que ni tan sols tens això. No hi ha, a nivell motivacional, cap més punt on aferrar-se que a un mateix.
Per descomptat podem trobar-nos amb persones i situacions finals molt diferents (un grup d’amics que van al mateix ritme, una promesa feta, etc.) però la situació que jo intento plantejar, la idea de que una persona corri tota una marató per acabar sola, rebentada físicament, amb un entorn que encara que sigui involuntàriament li dóna pressa, i que malgrat tot això, aquesta persona tingui el valor humà i la suficient autoestima com per a no fingir algun tipus de lesió o molèstia o no abandonar directament una situació de la que ningú ni res t’obliga a seguir (és més, de ben segur que el teu cos t’està cridant que ho deixis córrer), a mi em sembla tremendament fascinant, magnífica i encoratjadora.
Que el propi respecte, els propis reptes personals autoimposats sense influències externes, la capatitat d’autoestima i el valor humà, siguin capaços de fer-te córrer 42’195 Km sabent durant la majoria d’aquest trajecte que ets l’últim; em fa pensar en que de ben segur que els canvis personals, el trencament de les rutines i el camí cap a ser persones millors, són fites totalment assumibles!
Potser per ser l’últim en una marató s’ha de ser d’una pasta especial. O potser tots hauríem de viure alguna experiència com aquesta.
Sigui com sigui, jo sempre que sento a parlar sobre alguna marató, no em fixo en el primer, sinó que admiro amb totes les meves forces, l’últim.
Oriol Talló Parra (19/07/2011; 23:14)
Entrades
Yo en los juegos escolares, en la carrera no quedaba la última, pero casi. No ganaba ni la copa de consolación, sólo una camiseta, que por otra parte era lo que quería llevarme cada año, aunque sólo fuese de recuerdo. He vivido el correr y que una niña mucho más pequeña que yo me adelantara, claro que hacía atletismo, y yo de atleta...Ahora en verano cojo la bici estática y hago 8km en media hora, he preguntado por ahí y hay gente que corriendo hace más en menos tiempo, pero yo orgullosa, porque hago ejercicio, siento que hago algo sano y me siento bien conmigo misma, y todo a mi ritmo, ole yo! Hay un juego de cartas del cual no recuerdo el nombre, que gana el que menos puntos tiene, va uno que juega pro primera vez y se deprime pq es el que menos puntos tiene, ser el último no siempre es malo, además lo de los últimos serán los primeros es un dicho muy cierto, lo he comprobado en la terraza de un bar XD Pues eso después de la parrafada, gracias por pensar en los últimos XD
ResponEliminajaja em fascina la teva manera de pensar i argumentar les coses!
ResponEliminatot i això jo ho havia pensat temps enrere i em sembla que li vaig comentar al meu pare (el lidienc saps?). Sempre he pensat que s'ha de tenir molta força de voluntat per ser capaç de treure el fetge per la boca, veure que ets l'últim a arribar i tot i això no abandonar sota les mirades dels que pensen: pobre, és l'últim i està rebentat.
Però en realitat, l'important no és la posició en què arribes, sinó arribar. L'important és el destí, no el camí. I l'important no és fer tot un trajecte sense caure, sinó fotre't un lletot i ser capaç d'aixecar-te i continuar lluitant.
¿Itaca?
La imatge de l'últim de la marató, donant-ho tot per acabar, potser per alguns és trista. Però a mi em sembla reconfortant i em posa la pell de gallina. L'esperaria a la meta només per fer-li l'abraçada que es mereix.
ResponEliminaSuposo que del que estem parlant és d'una persona que, en començar la marató, tenia expectatives de guanyar o quedar dels primers, no? Perquè sino simplement podria haver sortit a córrer pel seu compte, la qual cosa tindria aquest mèrit d'autosuperació, però no pel fet de ser l'últim.
ResponEliminaEn aquest cas, d'una persona que esperava ser dels primers però després resulta que veu que es va quedant l'últim, i tot i això segueix, només li trobaria mèrit si veiés que realment vol guanyar, i en posteriors maratons es veu que ha anat millorant la seva posició.
Fins i tot, li veuria molt de mèrit al fet que, havent fet vàries maratons i sempre quedant dels últims, la persona digués: "Em retiro", i que entengués que allà on estàn els "guayadors de la marató" no és on ell vol anar, sino que hi ha altres activitats apart de la marató.
Clar que estic parlant de maratons competitives (quedar últim a la cursa popular de sant jordi del meu poble és el mateix que quedar primer), amb lo qual, en la meva opinió, no té sentit anar-hi si no t'importa guanyar o quedar l'últim. I si vas en plan de "jo faig la meva, i no m'importar anar l'últim", doncs molt bé, fas esport que sempre va bé, però ja està.
La veritat és que m'ha portat de cap aquest post, m'ha fet pensar que m'estic tornant una mica psicòpata, per allò de la falta d'empatia.
Hola a tots!
ResponEliminaS.Libèlula, el personatge que m'imagino no té idea de guanyar una marató, ni molt menys (és altíssimament improbable que algú que sap/pensa que pot guanyar quedi l'últim) i el nivell de competitivitat al que em refereixo és baix, el mínim.
Es tracta de que un pot voler anar a la seva, un pot no importar-li el temps o si fa el récord negatiu de temps en una marató, però inevitablement tots sóm una mica competitius, per això parlo de que la situació canvia totalment si ets el penúltim. És el concepte de l'últim, de la soledat, de preguntar-te "per què estic fotent això?" i que costi trobar respostes.
El meu post (al menys com jo ho interpretava, que no ha de ser precisament com ho percep cada un) no parlava tant de superació dia a dia, ni de reconèixer les limitacions pròpies (temes interessantíssims, certament) sinó de la pròpia capacitat personal, privada i única de cadascú d'aconseguir coses importants (també a nivell personal) sense cap motivació extra que la pròpia creença d'un mateix en el que es fa.
(ah, no crec que una persona que comenta aquest tipus de bloc tingui falta d'empatia!)
Suposo que no, que no és falta d'empatia, però encara no ho acabo de veure clar jaja. Crec que sí que entenc el tipus de "sentiment" que descrius envers l'últim, però segons jo, prescisament en el cas d'una marató sense ànim de guanyar, ho veig més com aquesta mena d'orgull que et fa continuar només perquè els altres no et vegin abandonar, que no pas si fos un altre cas on no hi ha públic.
ResponEliminaPerò per mi més val deixar-ho córrer (mai millor dit), descriure sentiments és bastant complex.
Per cert, avui divendres tarda has estat a Barcelona, metro línia verda? Si no eres tu era el teu clon!