Crec fermament que és necessari tenir una ètica i/o moral pròpies. Crec que és de vital importància per a poder donar-li un cert sentit a la nostra vida.
Aquesta moral o ètica no ha d’estar relacionada amb una religió, creença o cultura, tot i que pot estar-ho. Per mi, l’important és que un la revisi constantment i se la senti seva, pròpia, única i personal.
No crec que nasquem amb un propòsit i, per tant, la manca d’una finalitat podria produir-nos l’aparició d’una espècie de “buidor”. Personalment, penso que no és tant important tenir un propòsit a la vida (els propòsits que ens fan avançar a la vida poden ser molts, des de l’amor i la família o els amics, a la realització laboral, l’art...) i en canvi crec que és de vital importància tenir una ètica personal que serveixi per definir “de quina manera” és vàlid o no que s’assoleixin aquests propòsits.
Els propòsits a la vida et marquen la direcció cap a on caminar, però l’ètica pròpia en defineix els camins.
Aquesta moral o ètica no ha d’estar relacionada amb una religió, creença o cultura, tot i que pot estar-ho. Per mi, l’important és que un la revisi constantment i se la senti seva, pròpia, única i personal.
No crec que nasquem amb un propòsit i, per tant, la manca d’una finalitat podria produir-nos l’aparició d’una espècie de “buidor”. Personalment, penso que no és tant important tenir un propòsit a la vida (els propòsits que ens fan avançar a la vida poden ser molts, des de l’amor i la família o els amics, a la realització laboral, l’art...) i en canvi crec que és de vital importància tenir una ètica personal que serveixi per definir “de quina manera” és vàlid o no que s’assoleixin aquests propòsits.
Els propòsits a la vida et marquen la direcció cap a on caminar, però l’ètica pròpia en defineix els camins.
Oriol Talló Parra (30/09/2011; 8:52)
PD: Copiant aquest escrit de la Moleskine al bloc (8/10/2011; 00:15) me’n adono que potser el veritable punt conflictiu, el que realment hauríem de debatre o el tema que realment ens ajudaria a ser millors, no és tant parlar de la necessitat o no d’una ètica personal, sinó de perquè, sovint, la deixem de banda.
Entrades
Jo crec que si es deixa de "banda" és a causa de les emocions, que són el que marquen les desicions puntuals. I si un ha de tenir una ètica o moral constant (amb revisió, és clar) ha de servir-li perquè ens els moments clau aquesta sigui més forta que una emoció que t'impulsi a una descisió equívoca en finalitat global encara que no ho sigui momentaniament (com pot ser fer un cop de puny per calmar la ira)
ResponEliminaNo sé, a mí personalment no em mola ser algú amb idees que em marquen ni pensar com sóc per saber com actuar. La veritat és que em moc 100% per emocions, però el que si probo de fer sempre és analitzar l'emoció que sento, perquè la sento així i si les conseqüències del meu estat emocional seran possiblement positives o negatives.
P.D: CARGOLS! Ens veiem en res porc!
Jo també ho crec, que majoritàriament la deixem de banda per raons emocionals. Suposo que passa quan es dóna una situació a la teva vida per a la qual els teus principis no estaven preparats, no contemplaven tal situació o la magnitud real de la situació, llavors s'ha d'improvisar i acabes fent o pensant coses que la teva ètica no suporta. I comparant una cosa amb l'altra, acabes pensant que potser els teus principis estaven equivocats.
ResponEliminaPerò també crec que es pot deixar de banda per la via racional (fins a cert punt), només adonant-se de dues coses: una, que no sabem d'on vé la força d'aquests principis i és molt probable que siguin implantats familiar o culturalment, i que són al cap i a la fi emocions molt arrelades. És probable que qui arribi a aquesta conclusió es plantegi deixar de banda la seva ètica per provar altres vies.
I dues, arribar a la conclusió de que una ètica et porta més o menys per un camí concret, amb cert marge de maniobra, però deixant de costat moltes opcions. Si els principis que tens t'estàn bé, doncs bé, però si algún cop t'han fallat, és possible, també, que els deixis de banda per provar altres coses.
P.D: Joel, CARGOLS és el curt del Geoffrey oi? El vau anar a veure a Sitges? Jo volia anar-hi (vaig participar fent l'art) però al final no vaig poder, com va anar?
Molt interessant el que dieu els dos! Però us comento una cosa... estic convençut de que la ètica personal està influenciada en gran mesura per questions culturals, familiars o, diguemne, educacionals. Però... no creieu que les emocions també ho estan? Vull dir, el que fa que es despertin certes emocions, no està condicionat també educacionalment?
ResponEliminaPer a mi no hi ha tanta diferència entre ètica i emocions. És més, diria que s'autoinflueixen moltíssim.
A més, malgrat que jo considero que les emocions són el fenòmen que fa que la vida valgui la pena, això no vol dir que consideri que nosaltre sóm prou coerents com per a poder deixar-nos portar, simplement, per les emocions.
Ho dic perquè sinó, jo robaria o seria un borde o faria mal a la gent que estimo o seria egoista o mil ETC's, perquè hi ha moments en que puc sentir que vull ser així o que sento certes coses que si fés cas a les emocions comportarien tot això, tot i que després (al cap de un dia, un any, un minut, un segon) me'n arrepentiria i em sentiria malament. El que vull dir és que em sentiria malament (un sentiment) perquè consideraria que el que he fet no és correcte, o perquè veuria el mal que he fet, o no sentiria justa la meva conducta (una ètica o moral).
El que vull dir és que, personalment, penso que és precisament la ètica i la moral la que permeten ordenar el kaos eternament dinàmic i canviant fluxe de sentiments que tenim per tal de trobar els "autènics" (no m'agrada autèntics) sentiments. Amb "autèntics" em refereixo als sentiments que verdaderament estan relacionats amb les situacions que vivim i el que ens passa, i que no estan condicionats o suplementats per pensaments relacionats potser no amb la situació sinó amb mandra, por irracional, enveja...
Crec que l'ètica és proposar-te unes idees, mentre que les emocions generen certes idees.
ResponEliminaHo veig diferent, les emocions com a algu més primari i infloenciant.
Després cal diferenciar les pulsions, el que són emocions descontrolades o el que equivaldria a trobar una justificació emocional momentania per a un assassinat per exemple.
Estic d'acrod que nosaltres controlem (intentem) les emocions a fi de ser un ésses estable. I comprendre unes emocions en escència, no sé si crea una ètica però sí ajuda a entendres un mateix. Perquè és la clau d'arribar a un ordre. Però aquesta obsessió crec que és fins a cert punt incorrecta o més ben dit, imprecisa en realitat.
Bé que una ètica canviant o evolutiva és perfecta, però personalment la paraula ètica té connotacions relacionades amb "no canviar d'idea" respecta a situacions lo que és contradictori amb la idea d'evolucionar un pensament.