16 de febrer de 2012

Inhibint l’instint d’autoprotecció


L’instint d’autoprotecció (sona molt creïble però m’ho acabo d’inventar, espero que no s’utilitzi ja i produeixi confusions) és un instint emocional profund que tenim molt arrelat i que pretén protegir-nos a nosaltres mateixos de SENTIR-NOS MALAMENT.

Al tenir la funció de preservar-nos emocionalment en una sensació de benestar, de legitimitat, en un estatus de sensació de dignitat, aquest instint d’autoprotecció emocional no només no s’ha qüestionat sinó que s’ha anat potenciant.

Entenc la naturalesa d’aquest instint, però crec que és hora de que tots intentem inhibir-lo, o com a mínim controlar-lo.

Crec que l’instint de protecció és un gran enemic, per exemple, de l’honestedat.

En una discussió amb algú, la honestedat és intentar trobar aquell punt de vista comú per als dos mitjançant la veritat; mentre que l’instint d’autoprotecció pretén protegir-nos a tota costa (fins i tot a costa de la veritat) per tal d’acabar la discussió en una posició faborable.

No us heu trobat alguna vegada defensant el vostre punt de vista (i a vosaltres mateixos o a les vostres accions) sabent perfectament que si us trobéssiu a l’altra banda, podríeu defensar l’altre punt de vista (i ho faríeu)?

Jo penso que l’instint d’autoprotecció afecta a molts nivells, tants i tan dispars com les relacions de parella, les amistats, la feina, la forma de relacionar-nos al conduir o fins i tot la nostra actitud vers la cooperació internacional i l’ajuda al tercer món (tots aquests són fenòmens multifactorials complexos, ho sé, però crec que l’instint d’autoprotecció hi influeix d’alguna manera).

Per exemple: tots (tots en un cercle proper, s’entén) volem un món més just, on els països pobres i la gent d’allà puguin tenir les mateixes oportunitats que nosaltres. Però molt poca gent fa realment alguna cosa. Aleshores, davant la possible aparició del remordiment, de la tristesa i de sentir-se malament per no ser actius, apareix l’instint d’autoprotecció: nosaltres no podem fer res, han de ser els polítics, etc.

Fins i tot l’instint d’autoprotecció ens fa ser extremadament crítics amb les ONGs alhora de fer-hi una aportació mensual quan, en canvi, ens gastem aquests diners amb productes que comprem o serveis que utilitzem i que són molt més deficients! La diferència recau en que no anar al cine no ens fa sentir malament, i no aportar algo a una ONG si. Per tant l’instint (i la falta de coneixement, i...) ens fa acceptar i creure molt més ràpidament en els tòpics negatius de les ONG (que el diner no arriba, que hi ha màfia, que no canvien res... que és diner perdut, vaja) que en els tòpics d’altres àmbits. Perquè creure en els tòpics negatius permet no sentir-nos malament al no cooperar.

L’exemple de les ONGs es podria aplicar a molts altres àmbits, com a nivell ideològic, nacionalista o fins i tot com a aficionat esportiu (és molt més fàcil alhora de sentir-se bé veure els que pensen diferent a tu com “enemics” o com a mínim subratllar els seus defectes).

Per això el meu post és titula inhibint l’instint d’autoprotecció, ja que penso que, si no inhibir-lo completament, si que hem de poder ser capaços de pensar-hi, de conèixer com som i intentar detectar quan aquest instint se’ns desperta o activa. I, fent un esforç d’honradesa, discernir si el que sentim, el que fem o el que defensem és degut a una valoració racional pròpia i nostra o ens hem deixat guiar per la facilitat mental de l’instint.

Potser controlar els nostres propis instints és una de les coses més dures i difícils que hi ha, però sovint és la única manera de relacionar-nos d’una manera autèntica, justa i igual.

Oriol Talló Parra (entre el 14 i 15/02/2012; 15:54)

3 comentaris:

  1. Hola Oriol!

    Home, s'entén el que vols dir i a petita escala amb coses més cotidianes, amb les relacions amb la gent i tal, estaria d'acord amb tu, però amb l'exemple de les ONG és una mica més relliscós, perquè, què vols dir? Que si dono 5€ al mes a una ONG ja puc estar tranquil? Vols dir que seria honest donar aquest diners i sentir que ja he fet tot el que puc? No ho crec.

    Està clar que donar 5€ és algo més que no donar res, pero si parlem de completa honestedat, tots sabem que això de la pobresa al món és ara mateix un pou sense fons, i que per canviar algo hauries de sacrificar tota la teva vida i encara amb això no n'hi hauria ni per començar. Si estàs disposat perfecte, però si no, l'instint d'autoprotecció és l'únic aliat que tenim per no sentir-nos unes persones horribles.

    A més, no és del tot fals que són els polítics qui més poder ténen per poder començar a arreglar una cosa així. No sols els polítics dels paisos rics, sino els dels pobres sobre tot.

    Pero bueno potser només t'ha contestat el meu instint d'autoprotecció. :)

    ResponElimina
  2. Però si, a petita escala amb 5€ al mes podries ajudar a una família per exemple.

    ResponElimina
  3. Hola Sr.Libelula! Jo em plantejo que potser si que hauríem de sentir-nos una mica horribles, ja que la situació de desigualtat mundial és bastant horrible.

    No vull dir que puguem donar 5€ i quedar-nos ja tant panxos, però el fet de que ni tan sols hi participem a aquest nivell per a mi ja és significatiu.

    Crec (en la meva total ignorància i per tant pot ser que no) que el primer comentari si que està condicionat per l'instint d'autoprotecció i en canvi el segon comença a pillar cap a on intentava anar l'escrit...

    ResponElimina