Reivindicació I: L'optimisme intel·ligent

Acceptem-ho. L'optimisme està passat de moda. Com les modes, tot torna, però cal acceptar que aquesta actitud està en un moment baix de popularitat. En el nanoentorn en el que em moc, ser optimista no és cool, estètic ni modern. Només cal fer un tomb per twitter. A l'estètica i actitud predominant no sembla caure-li molt bé el rollo optimista. En alguns casos, quasi m'atreviria a dir que ser optimista està mal vist. És comprensible. En la època que estem passant, la situació de crisis social, econòmica... no conviden a l'optimisme (no m'agrada això de crisi moral, de pèrdua de valors ètics... ja fa molt de temps que la societat es basava en un ordre de preferències tremendament discutible, la única diferència és que les conseqüències ara surten més a la llum). Entenc que l'entorn actual no convidi a tenir una actitud optimista.

He de dir que fins i tot a les pelis, els finals feliços estan mal vistos. Una drama no és un bon drama, o una peli realista, si no acaba malament o mig malament. És lògic esperar que una bona peli acabi malament tenint en compte que la majoria de pelis nefastes acaben bé, però no em sembla just. També crec que sovint es comet l'error d'associar a la gent optimista amb adjectius com infantil, inconscient o ignorant. Com si els optimistes fossin una espècie de gossos, feliços, inconscients, alegres amb una simple piloteta sense ser sensibles al què passa al seu voltant.

Jo m'hi confronto i reivindico l'optimisme intel·ligent.

Crec que té cabuda a la nostra societat, fins i tot avui en dia. I crec que és la millor actitud amb que afrontar la vida. Com sempre, el meu concepte d'optimisme i el de cada un que llegeixi això no seran iguals, i, per tant, és complicat transmetre el missatge. Per a mi un optimista intel·ligent no és el que pensa que l'entorn, el destí, o la casualitat, faran que les coses vagin bé. Ni el que no és conscient de les desgràcies o els problemes. Un optimista no és una persona cega davant la part negativa de la vida. Per a mi un optimista és una persona capaç de desxifrar entre els problemes una solució factible i de ser prou valenta per intentar-la. Per a mi un optimista és una persona que creu en les seves possibilitats i en la capacitat de reunir-se i trobar gent que valgui la pena per explotar el potencial conjunt. És una persona que creu en les conseqüències de les seves decisions i en el seu entorn. Per ser optimista cal ser humil i ambiciós, prou humil com per entendre el limitat radi d'acció d'un mateix i prou ambiciós com per saber que aquest és modificable. Per a mi un optimista és una persona conscient de la seva capacitat de transformar.

No és només la meva opinió. Cada dos per tres surten estudis que relacionen com l'actitud d'una persona condiciona el seu entorn i a ella mateixa: Com un pacient optimista sobre la evolució de la seva malaltia té més probabilitats de curar-se; com els professors que creuen més en els seus alumnes són els que els hi treuen més rendiment (igual passa amb empresa/treballadors); com una postura corporal positiva i activa condiciona la pròpia percepció d'un mateix; etc. D'estudis així n'hi ha un munt.

El que vull dir amb aquest escrit és que quan més evident es fa que una actitud positiva i optimista és la millor manera de canviar i sortir del pou, menys credibilitat li cedeix la societat. Em sembla un error.

Crec que hi ha persones amb una tendència més innata a ser optimistes que d'altres, però també crec que, com quasi tot, hi ha un percentatge voluntari o conscient i, per tant, més fàcilment modificable, en la forma de definir i crear la nostra personalitat i actitud.

En aquesta nova modalitat d'escrits que acaben sent les reflexions de sempre però amb un nou nom, jo reivindico l'optimisme intel·ligent en aquests petits percentatges conscients de personalitat. Provem-ho!

Oriol Talló Parra (27/08/2013; 11:20)