Senzillesa o grandesa?

Senzillesa o grandesa? Sovint se'ns presenten aquestes dues formes de fer, de viure. La màgia de la senzillesa sempre transmet un aire de dignitat, de veritat. Per contra, la grandesa ve associada a una espectacularitat intensa, valenta i salvatge. 

Se'ns defineixen les persones amb aquests extrems, quasi en una espècie de lluita per aconseguir ser la millor manera de viure. Dalai Lama vs. Freddie Mercury? Conèixer cada pam del teu bosc o voltar per tot el món?

Avui hi he estat pensant i crec, sincerament, que la clau no és la senzillesa o la grandesa amb que es viu. La clau, potser, és la versatilitat amb la qual ets capaç de viure, l'amplitud de moviment. Potser la clau és poder arribar a ser una persona capaç de viure de forma senzilla, una gran aventura. Tenir la capacitat de domar la vida com un bon genet, capaç d'anar tant al galop com al trot. 

M'imagino una persona que és capaç de degustar una humil tassa de te calentó a qualsevol lloc del món. Qui sap si la millor metàfora és la del viatjant "motxilero" fent autoestop. 

Pensant-ho bé, la senzillesa i la grandesa no estan tan allunyades. És amb senzillesa de viure que pots percebre la grandesa de les coses, les petites, les quotidianes o abundants. I és amb grandesa, ambició i intensitat, que superes les pors que no et deixen créixer.

Tal vegada la grandesa i la senzillesa siguin dos peces indispensables del nostre motor propi. Necessàries i simbionts. Com la primera i la cinquena marxa d'un cotxe. Potser hauríem de deixar de separar les persones en senzilles o intenses, ja que és necessita verdadera grandesa per ser senzill i, reconeixem-ho, sense intensitat no es pot gaudir de res.

Està clar, però, que de gent poruga o persones desbocades n'hem conegut tots. I, curiosament, el que tenen en comú (més enllà del com) és que no han sabut ser feliços. 

Potser la clau seria deixar de dividir entre senzills i grandiosos i començar a dividir les persones en, precisament, les que han sabut ser felices i les que no. Les que han sabut viure i les que no.

Oriol Talló Parra (08/02/2014; 19:28)