26 de maig de 2015

La podrida realitat

L'expressió "la crua realitat" s'utilitza sovint per a representar aquell descobriment o vivència que, de forma negativa, et desmunta algun tipus de idea o concepte que tenies en ment per a presentar-te una realitat més dura, fosca o, simplement, pitjor.

Avui, passejant al Fuet (el nostre preciós gosset de 58kg) he escoltat una dona que parlava amb un grup de gent: "... y yo les he dicho, oye que yo estoy en mi país. Volveros al sur que allá falta gente. Volveros a Marruecos.... Si es que al final et fan ser racista i tot!" (ho transcric així perquè és com ho ha dit la dona).

Crec que alguna persona musulmana li havia fet un comentari/critica sobre els seus gossos... El motiu, sincerament, no crec que sigui gaire important, però la frase m'ha rebentat per dins. Jo sóc el primer que vaig amb el Fuet deslligat pel parc i podria haver estat d'acord amb aquella senyora però la frase "et fan ser racista" m'ha fet estar a punt d'escupir-li a la cara... És exactament la frase que utilitzen els maltractadors amb les seves víctimes "mira el que em fas haver de fer-te..."! Brutal.

Potser és perquè després de les eleccions d'ahir anava amb la guàrdia baixa, però aquest fragment de conversa m'ha tingut capficat tota la tarda. Aquesta barreja d'estupidesa + ignorància absoluta + hipocresia perquè sé que socialment està mal vist ser racista així que ho plantejo essent jo la víctima, em fa vomitar.

La realitat que he viscut avui no és crua. Esta podrida.

Podrida perquè la societat que tenim falla en la integració no per culpa dels quatre neonazis atontaos de torn, sinó per persones com aquesta dona. La realitat esta podrida perquè ens pensem que aquest món no podria ser millor perquè hi ha "uns poderosos que viuen lluny" que ens ho impedeixen i, si bé hi ha part de raó, el principal fre d'aquesta societat també som nosaltres mateixos, els nostres veïns, aquella dona amb qui parles distesament sobre els gossos.

Hi ha molta feina feina per fer. Molta. La realitat esta podrida i no millorará amb un vuelta-y-vuelta. Només en tenim una així que toca arramengar-se i anar traient, una per una, cada larva, cuc i mosca que ens creix quan deixem de treballar. Racisme, masclisme, sexisme... Tenim una feinada i farà pudor, molta, i sovint tindrem arcades.

Però què voleu que us digui. Probablement sigui la única manera de construir una realitat mínimament comestible.


Oriol Talló Parra (26/05/2015; 00:10)

1 comentari:

  1. la frase és tant tòpica com qui parla del temps a l'ascensor. llàstima q els primers busquin excuses, i els segons només conversa.

    ResponElimina