11 d’abril de 2010

La bondat


La gent no és bona o dolenta. La vida, les persones, la ètica i la moral són massa complexes com per a poder classificar les persones en bones o dolentes. Tampoc ho són els actes. No es pot entendre la naturalesa d’un acte sense comprendre’n el context, la motivació. I, sincerament, dubto que cap ésser humà sigui capaç de comprendre el context global i complet que fa que un altre ésser humà elegeixi fer o no una acció. Dubto, fins i tot, que nosaltres mateixos siguem capaços d’entendre totalment el perquè del què fem.
Així doncs, la històrica (i molt usada) ràpida selecció de bo o dolent, queda una mica falta de cos, de credibilitat.

Hauríem de classificar els actes segons la intenció amb què és fan? Seria complicat, les intencions, tot i ser essencials, comporten conseqüències que no sempre són les esperades, tal vegada per falta d’atenció, o de ganes d’esforçar-se en complir correctament aquesta intenció. Quedaria doncs, descrita la naturalesa d’un acte en funció de la intenció? O en funció de l’esforç invertit per a que es compleixi? Aleshores ens en anem de la qüestió de bo o dolent perquè no parlem de l’acte en si?

Jo crec que s’ha de ser humil. Humil i sincer. I entendre que els conceptes de bé i mal no son absoluts, no són universals. S’ha de fer un esforç per a reconèixer que classifiquem els actes, sobretot, en funció de la nostra ètica individual, en funció de què ens reporten a nosaltres (un acte és menys dolent si el beneficiat n’és un mateix que si, en un acte idèntic, el perjudicat és un mateix) o en funció del que ens han ensenyat que hem de considerar bo i dolent.
És trist i frustrant, però tothom acaba, la majoria de vegades, escombrant cap a casa. No us heu trobat varies vegades defensant alguna postura sabent que podríeu, perfectament, defensar l’altra?

Quantes vegades heu jutjat malament una persona per com és amb vosaltres (seca, borde, sosa) tot i veure que amb altres persones és encantadora? Quantes vegades heu estat sec/a borde o soso/a amb algú? Us fa ràbia que us jutgin ràpid? Creieu que jutgeu ràpid?
La subjectivitat és una realitat que només podem salvar d’una manera: sent-ne perfectament conscients.

Jo sóc incapaç de resoldre la gran problemàtica sobre els conceptes del bé i el mal. Tan sols sé que és una de les grans assignatures pendents que té l’ésser humà, i que fins que es resolgui (que es resoldrà), la humanitat seguirà tenint problemes de convivència.

No obstant, crec en la força de la reflexió i en el poder de la empatia. Crec que tots som més semblants del que ens pensem i que, si som capaços d’entendre’ns a nosaltres mateixos, d’esforçar-nos per entendre els demés, i si ens jutgem, inevitablement de manera subjectiva, però d’igual manera a altres i a nosaltres mateixos, estarem una miqueta més a prop d’una veritat que ens farà més lliures, més feliços, més humans.

Oriol Talló Parra 9/11/2009 22:51

2 comentaris:

  1. D'aquest també ja n'hem parlat, però el gran exemple que vaig viure l'any passat, dona la raó a tot el que expliques aquí.
    Que si la subjectiva mana les accions, pensaments i desicions. Que respectar el que fan els demés sigui bo o dolent desde la teva prespectiva indivudual no treu que sigui justificable pel moment en què passa aquella persona. Que abans de jutjar algú és important platejar-se perquè ha actuat així, ha estat culpa meva? Què ha estat el detonat? Com ha viscut, s'ha educat, quin ambient l'ha rodejat, etc.

    Després de varies reflexions t'adones que tots actuem de manera similar i que ningú és bo o és dolent, ni els actes estan fora de justificació.

    Volem escrits nous!!! :P

    ResponElimina
  2. Constantment em plantejo si els meus actes són bons o dolens.
    El teu escrit m'ha recordat que entre el negre i el blanc hi ha una gran escala de grisos.

    Sembla com si mai pogessim fer un acte totalment bo i que no tingui un benefici propi.

    PD.El teu escrit és acollonant!!!

    ResponElimina