1 d’abril de 2010

Sobre l'optimisme, el pessimisme i el realisme.

Tota la vida ens han acompanyat aquests tres conceptes. Optimisme, Pessimisme i Realisme. Des de fa temps, crec que el Realisme no existeix.
Es tendeix a utilitzar el realisme com un punt mig entre un pensament (o pensador) optimista i un de pessimista. També s’utilitza com a justificació (- Oh, però que pessimista! – Que no, que el que jo sóc és realista!), com si el fet de tenir una visió més pessimista (normalment) o optimista del suposat punt mig o intermedi dotés de menys credibilitat la reflexió o el pensament.
Crec que es tracta d’un gran error.
Primerament, cal concebre què és l’optimisme i el pessimisme, i què és la realitat. Tant el pessimista com l’optimista veuen a dins de l’ampolla la mateixa quantitat de líquid, la meitat. La diferència entre l’optimista i el pessimista no recau en l’apreciació del que perceben. No veuen quantitats diferents de líquid! El que serà completament diferent serà com aquesta situació els causarà una sensació o emoció totalment (o lleugerament) dispars. És a dir, la “realitat”, la distància a que està el pessimista i l’optimista de la realitat objectiva (salvant totes les limitacions humanes sobre el coneixement del que és real –porten estudiant-ho els filòsofs durant tota la història) és la mateixa, el que canvia és com aquesta apreciació els fa caminar, els fa pensar, els fa sentir!
Així doncs, ser optimista o pessimista és igual de legítim! Ser molt pessimista perquè consideres que l’ampolla està mig buida (i consideres que el fet de que en quedi el 50% és una dada de preocupació, de tristor o malestar) o ser molt optimista perquè veus en l’ampolla mig plena una situació afavorida, seguiran sent posicions, pensaments, maneres de veure la vida, totalment acceptables i igualment realistes!
Si una persona creu que li anirà bé el dia i una creu que li anirà malament el dia (siguin exactament igual la mateixa situació en que es trobin), aquests pensaments no influiran sobre com realment anirà el dia. Òbviament en aquesta situació es podria comentar el poder de la ment (p.ex: si creus que tens un bon dia, sentiràs que tens un bon dia, perquè apreciaràs més les coses bones que et passin, et sentiràs més segur/a, etc.), però això no condicionarà que et pugui atropellar un cotxe o no. No en canviarà la probabilitat. És a dir, ser optimista o pessimista condiciona la teva actitud i la predisposició de la teva ment a percebre les coses però no condiciona realment el que et pugui passar al voltant, fora de la teva percepció.
És per això que cal canviar aquesta mentalitat generalitzada que concep el realisme (l’actitud ni eufòrica ni depressiva) com a la més creïble, com a la millor a què aferrar-se, com a l’actitud a seguir. Que no ens enganyi el seu nom, el realisme està tan a prop de la realitat verdadera com ho estan el pessimisme i l’optimisme. I el pessimisme exagerat és una apreciació tant propera a la realitat com ho pugui ser l’optimisme moderat, el pessimisme lleu o l’optimisme extrem.


Les apreciacions que tenim de la realitat es basen en molts factors (la teva pròpia intel·ligència, que te’n hagin ensenyat, la honestedat, la capacitat de ser sincer amb tu mateix, etc), però és un àmbit totalment diferent a com aquesta apreciació condiciona les teves emocions.
Els diversos graus d’optimisme i de pessimisme existents no són actituds que estan en línia, lluitant per acostar-se al concepte inabastable de la realitat objectiva, sinó actituds situades en cercle, equitatives al punt central, que condicionen segons les persones i els moments els “destellos” de realitat que els toquen.
És per això que exigeixo la mort del pessimisme i sobretot del realisme, una actitud hipòcrita que s’ha apoderat d’un nom que no li pertoca. I crido a l’optimisme, a un optimisme constant, alegre, fort i estable. Un optimisme que no tingui por a anar lluny, a extremar-se sense complexos.
Perquè, tinguem l’actitud que tinguem a la vida davant absolutament tot el que ens passi, la nostra resposta serà igual de legitima que qualsevol altre. Igual de realista.
Ara bé, si ho fem amb optimisme, serem molt i molt més feliços.


Oriol Talló Parra (29 de març de 2010; 21:55)

5 comentaris:

  1. Ja et vaig dir la meva opinió de la conclusió, i va ser la necessitat de dir-t'ho al instant després de llegir l'escrit el que em va fer pensar en que et fessis un blog.

    Com et vaig comentar, tot i que ja em vas argmentar el pensament que feies, segueixo dient que, el que un concepte nascut d'una dualitat i que existeix i es percep gràcies a l'exitència del seu oposat (optimisme vs. pessimisme com a balança pel realisme) el fer que només un pensament existeixi nega la posibilitat que aquest sigui perceptible, ja que si tothom és optimista, ningú ho serà també perquè no serà una forma de pensar destecable si no es pot contrabatir amb el seu oposat idiològic.

    Ara bé, estic d'acord en que posats a seguir una tedència, sempre que aquesta és igual de legítima, millor ser optimistes, però sense caure en la ipocrasia.

    Ale, ens veiem al pròxm escirt ^^

    ResponElimina
  2. Optimisme -> Aquest any 5!

    Pessimisme -> Lliga i Champions

    Realisme -> Els diners no fan la felicitat, el bon futbol si!

    ResponElimina
  3. Segons la meva opinió deu existir "una realitat" però la seva importància a nivell pràctic és nul·la perquè ningú és capaç de veure-la. I és així, perquè penso que les nostres emocions són com moltes ulleres diferents, que ens treiem i posem a un ritme endiablat: quan estem tristos ho veiem tot negre, i una impotència i buidor ens ofega; a l'instant, ens posem contents i estem preparats per començar qualsevol projecte i véncer qualsevol problema.I viceversa. Aquí es demostra el poder de la ment, i aprendre a controlar-la, crec que és fonamental per ser feliços. Per ara només espero ser realista quan estigui pessimista, i optimista quan sigui realista.

    ResponElimina
  4. d'acord am joel...

    no ens hem de considerar ni d'un bàndol ni de l'altre, només es tracta d'aportar el nostre granet de sorra (la nostra percepció subjectiva de la vida) a la vida de la gent que ens estimem i que ens envolta... (perdo per la redundancia de "a la vida", pero estic aixi d'espès avui!)

    ResponElimina
  5. Estic d'acord amb el Joel respecte a l'equilibri, a que les coses bones ho són en comparació amb altres. Entenc l'existència d'uns "valors de referència" que els humans necessitem. No obtant, quan parlo d'optimisme em refereixo no a estar sempre feliç, és impossible, sinó a l'actitud de buscar sense complexos la part bona a les coses que ens passen.

    M'agrada com comença a arrencar aquest blog!!!

    ResponElimina