Podríem discutir sobre què és la felicitat: Una emoció, un sentiment? Un resultat positiu entre la suma de les coses que percebem i que individualment considerem (o millor dit, sentim) com a bones/positives menys les coses que percebem (considerem, sentim) com a dolentes/negatives?
És un estat momentani i passatger de sobreexpressió de certes hormones? Una activitat cerebral determinada?
Però no és d'això de què vull parlar (almenys avui!). Vull parlar de com s'assoleix.
Fa temps (bastants anys) que em va venir al cap una reflexió en forma de frase:
"La felicitat és una elecció"
Una elecció.
Amb el pas dels anys encara n'estic més convençut.
La felicitat no s'assoleix sense l'actitud corresponent. Si no s'està obert a ser feliç no se'n pot ser.
Així doncs, la felicitat és una elecció. L'elecció d'una actitud. De quina actitud es té respecte a la vida.
Al principi, creia que les persones podíem aconseguir tot el que ens proposéssim. Absolutament tot. Creia que si no ho aconseguies era perquè no ho havies intentat prou. Potser no havies sacrificat sufcients coses. Potser, si no ho aconseguies, era perquè realment no era el que més desitjaves.
Amb el temps he anat madurant, matisant aquest pensament. I, la frase, ha anat madurant amb mi.
Potser si vols ser el número 1 del món jugant a tennis no ho puguis aconseguir. Potser si vols enamorar a aquella persona i estar amb ella, no ho puguis aconseguir.
Però la maduresa t'ensenya a que la felicitat no s'assoleix al ser el número 1 del món, sinó jugant a tennis. I això si que, amb pràctica, pot fer-ho tothom. La reflexió t'ensenya que si aquella persona no esta enamorada de tu, i per molt que et conegui segueix sense enamorar-se, aquella persona no et podrà donar tot el que es busca en una parella, en una relació.
Espero que el concepte s'entengui, perquè pensant-hi em vaig inventar una altra frase:
"La felicitat no serà, mai, res que no puguis aconseguir"
I això és així perquè amb l'actitud correcta, amb una bona educació (sincerament crec que l'actitud amb què afrontem la vida es pot aprendre, sobretot a base de bons exemples) i donant-li suficient importància a les reflexions (és així com es madura, crec jo); qualsevol persona pot assolir la felicitat.
Així doncs, actitud!
Potser tot és qüestió de què valores més, si les coses bones que et passen o les dolentes.
Les que fas o les que et perds.
Les que et fan feliç o les que t'ho impedeixen.
Oriol Talló (05/06/2010; 18:12)
Entrades
Oh yeah!
ResponEliminaCom mola un escrit nou. Es nota madur ja ho crec!
Més reflexiu i revelador.
Realment pensu com tu. Les emocions o sentiments que tenen un opusat es manifesten segons s'inclini la balança. Feliç/trist. Bueno això són només paraules, però crec que entenem els sentiments oposats. Llavors l'actitud en la que reps informació de la realitat pot condicionar cap a on vols inclinar la balança sense haver de ser ipòcrita.
Very nice man!
La primera frase m'agrada, però la segona és absolutament més sublim i necessària.
ResponEliminaTens una filosofia de vida que s'encomana!
La felicitat és una elecció. Sí. Però no sempre tens prou ganes per escollir-la. Hi ha dies q simplement estas massa cansat/da per escollir-la. A vegades és més fàcil simplement no escollir res i sumir-te en el res i el ningú, però llavors et sents deprimit/da, irreal..i agafes forces d'on sigui per tornar a escollir ser feliç.
ResponEliminaCompletament d'acord: elecció i actitud.
ResponEliminaLes emocions flueixen i hem de saber reconèixer-les, però mai s'haurien de convertir en un estat d'ànim permanent.
La felicitat no és una emoció, és, com tu dius, un estat al qual accedeixes perquè te'l treballes, triant una actitud. Una actitud de voler apreciar els moments, els processos, les evolucions, més que les fites.
També hauríem de triar : assaborir els petits moments, el present. Si perdem la perspectiva i només mirem cap al futur , anticipem, ens angoixem i no apreciem el que ja tenim.
mj.
una elecció?
ResponEliminauna persona amb càncer pot escollir ser feliç? una persona a qui se li ha matat el seu marit i fills en un accident de cotxe pot ser feliç?
No se jo, però trobo una frivolitat dir que ser feliç és una elecció... ho és quan compleixes una sèrie de requisits... i hi ha persones que no els compleixen, i que per molt que si esforcin, les circumstàncies de la vida no els permetran ser feliços. És fàcil ser "feliç" quan ho tens tot a la vida... manera de viure, autoestima, acceptació social, un físic que et permeti no estar sol...
Clar que tens raó, un cop ho tens tot, ja és decisió de cadascú adoptar una actitud o una altre... segurament aconseguiràs més coses si vas amb el "discurset" d'steve jobs per la vida... però en qualsevol moment l'atzar te la pot clavar sense tenir en compte cap actitud ni elecció...
El mestre ho resumeix tot a la peli Match Point: "Me da igual que sea fabuloso, solo espero que tenga suerte."
Sort amb el Blog Oriol!
Hola Mariona, m'encanta que comentis el bloc i que ho facis amb arguments totalment diferents!
ResponEliminaNo obstant em sembla que o no entens de què parlo o no ho enfoquem de la mateixa manera.
No he pretès parlar de l'entorn. L'entorn ens afecta d'una manera brutal. Clau. Condiciona de manera inequívoca tot el que ens passa. En això hi estic totalment d'acord. I probablement la majoria de les persones que hagin llegit aquest escrit també. Però no volia parlar d'això en aquest text (no considero que calgui ni dir-ho, a més... parlar d'algo que tu no pots controlar és absurd alhora d'aprendre a ser millor).
Ara bé... em sembla que no sóc gens frívol. Al contrari, em prenc molt seriosament el que escric, amb moltíssim de respecte. No crec que una persona, després de que li diguin que té càncer pugui dir: "eiii... a ser feliç!" i ho sigui. Ara bé, hi ha gent que pot conviure-hi, que pot arribar a ser feliç malgrat aquest aspecte de la seva vida que pugui dificultar-li les coses. I em sembla a mi que frivolitzar seria pensar que aquesta acceptació de la malaltia, aquests canvis d'actitud davant qualsevol dificultat, són motivats per qualsevol "factor extern" i treure-li tot el valor i mèrit a la persona en qüestió. Per a mi això sí que és frivolitzar.
Estic convençut que hi ha molta gent a la vida que ha perdut família i que han pogut seguir endavant (i no vol dir oblidar els que han perdut, ni que se'ls estimessin menys). També n'hi haurà que han perdut família i mai més han pogut sentir-se plens. Què creus que els diferència. Jo crec que uns, per una raó o altra, han près una determinada decisió, actitud, és a dir HAN ELEGIT, tornar a ser feliços.
Respecte a que un cop ho tens tot... em sembla que la meva reflexió va molt més enllà de la cirereta filosòfica d'un noiet jove i sa que creu que seva vida és una imatge representativa de la realitat.
Em sembla que feliços i infeliços n'hi ha a tot arreu i en totes les circumstàncies. Em sembla que hi ha un munt de joves que aparentment ho tenen tot que són infeliços. Em sembla, sincerament, que la felicitat va molt menys lligada a factors externs del que ens pensem.
És per això que crec que si una persona té càncer o se li mor la família, si, indubtablement, pot arribar a ser feliç. Pot triar fer-ho.
És com la frase: "el tiempo todo lo cura". Jo no crec que sigui el temps que tot ho cura. El temps, l'únic que fa, és deixar que puguis veure les coses amb perspectiva, que puguis madurar i reflexionar tot el que ha passat i, un cop fet això, decidir quina importància donar-li. Per tant, crec que la reflexió i l'actitud poden fer que la felicitat sigui una elecció que, com ve has dit tu, no amb resultats immediats.
(per cert, tot i que crec que és més fàcil rajar del món que canviar-lo, gran Woody!)
Entenc com la Mariona discrepa de moltes coses i de l'escrit en sí, doncs tot el que diu és evidentment txocant respecte assolir la felicitat de forma inmediata i deliverada.
ResponEliminaPerò, mare meva Ori, ja has justificat les teves intencions al màxim responent.
A mí em queda molt clar que el que dius no és que la gent pugui escollir ser feliç, per això ara la nova frase és diferent. Ja no és casi una imposició, és una contemplació, una idea, un camí forjat a base de reflexionar deliveradament i, crec jo, de forma molt acertada.
És innegable que davant una situació, ja sigui molt negativa com la mort d'algú proper, el camí que un segueix està marcat per una actitud... no cal dir ni de canvi, sinó de progressió personal on un mateix s'esforça per ser feliç, de manera potser inconscient si cal. Treballant a petits passos una finalitat superior. Tampoc m'agrada la paraula elecció en termes emocionals tan ambigus com la felicitat, metes sempre incompletes i canviants pels factors externs. Però estic MOLT d'acord en que un pot fer que la balança s'inclini, però com vaig dir en l'altre resposta, sense ser hipòcrita. És a dir, si estàs trist per alguna raó innevitable i emocionalment molt pesant, és negatiu sobreposar un estat de felicitat hipòcrita ja que un no evoluciona negant. Però sí que pots ajudar-te a treballar un camí que et porti a la felicitat. No com una meta, no com algu a aconseguir i ja està, sinó com un estat personal evolutiu. No una elecció, una actitud.
La felicitat pot tenir un significat personal diferent cada dia.
Ori... volem més escrits!!!
jejeje estic d'acord amb tu amb pràcticament tot, però continuu pensant que la nostra vida (la felicitat o com li vulguis dir) va MOLT lligada a factors externs. Acollona pensar que la teva vida depen d'algu que no pots controlar tu mateix... i com que ens fa por, intentem fer-nos ilusions creient que podem dominar-la... rotllos de karma, d'eleccions o de com li vugluis dir... però en definitva, rotllos.
ResponEliminaNèixes amb un caràcter. Això ja és un factor "extern", no hi pots fer res contra d'això. Et cries en un ambient que tampoc pots escollir, tindràs experiències que potser escolliràs (o que la teva actitud et portarà a tenir-les) però n'hi ha moltes d'altres que no triaràs i igualment les viuràs. Tot això és el que fa la persona, i tot són factors externs que influeixen "en lo intern" que dius tu, el caràcter.
Entenc perfectament el teu escrit oriol. És lo que em diu la meva iaia sempre: "com vols que et toqui la loteria si no compres cap número!". Amb la teva actitud pots encaminar-te cap a una banda o cap a l'altre, però encaminar-te per mi és diferent a controlar o escollir.
No és que tregui mèrits a la persona, o potser si xD... és que la veritat, cada cop suporto menys l'egocentrisme humà.
Et deixo una cita de Nietzsche que m'encanta i crec que resumeix bastant bé el que et vull dir. Sort amb el blog oriol, i espero que no et molesti que et piqui una mica ;)
Creo que los animales ven en el hombre un ser igual a ellos que ha perdido de forma extraordinariamente peligrosa el sano intelecto animal, es decir, que ven en él al animal irracional, al animal que ríe, al animal que llora, al animal infeliz.
Mariona, sincerament, i sense menysprear als altres, els teus comentaris són els que fan abançar, evolucionar el bloc. La meva intenció és que sigui un lloc de discussió, amb bones maneres, però de discussió (tot i que he de reconèixer que el rollete de steve jobs o niñorico em va tocar una mica la moral, jeje).
ResponEliminaRespecte a Nierzsche, el meu filòsof preferit, jo sempre l'he entès com això, algú que et pica, que raja de tot, que et busca cada escletxa moral o intel·lectual per a que, a la força de tot això, hagis de reflexionar, pensar, adonar-te d'en què falles i et pensaves que no. I això m'encanta. Però sempre he contemplat Nietzsche no com algú a seguir, sinó com algú que, per força, et farà rumiar i, per tant, aprendre i ser millor.
Algún dia escriuré què és per a mi la idea del superhome, i va per aquest camí de voluntat poderosa.
Entenc i estic bastant d'accord amb el que dius i, sincerament, crec que sempre hi haurà el dubte següent:
Quin percentatge de la força de voluntat ve donat pel caràcter (genètica+ambient) i quin realment és elecció?
Jo he arribat a creure que el caràcter (com a suma de genètica+experiències) realment pot ajudar moltíssim, és com si per assolir un èxit (entès com una actitud positiva o determinada per a acostar-te a un benestar emocional) que anomenarem 100%, depenent del caràcter, partíssim de, per exemple, 20%, 40%, 1% o 80% i la resta l'haguéssim de posar amb actitud o voluntat pura (o com jo ho vaig escriure, elecció).
I no obstat, sempre he cregut que és possible (i espectacularment difícil) assolir el 100% malgrat una genètica+ambient que et fessin començar des del 0%.
A aquesta paranoia dels percentatges també podríem sumar-hi que, segons l'entorn directe (no el que et condiciona el caràcter al llarg de la teva vida, sinó el que et condiciona l'estat emocional, per exemple que se't mori un familiar, o saber que pateixes càncer) podria fer que el nombre a assolir no fos d'un 100%, sinó d'un 150%, 200% o 2000%.
I bueno, ens podríem matar parlant que davant cada situació, un caràcter determinat no ajuda en un mateix percentatge, etc.
Però bueno, això ja dona per una altra actualització, no?