31 de juliol del 2010

Jutjar-se

La vida és més senzilla quan tornes cap a casa cada dia pensant en el que no t’agrada que has hagut de fer o pensant en el que t’agrada que has fet. La dificultat recau en tornar a casa i pensar en les connotacions negatives de les coses que has fet perquè realment t’agrada fer-les. La dificultat recau a ser prou humil com per preguntar-se (i respondre’s!) si les coses que no t’agraden que has fet són com són, o han estat com han estat, per culpa d’un mateix o, si més no, quin grau de culpa se’n té.


EL DIA, la calor, la pluja, la feina, les condicions de la feina, el tràfic, els companys, la pressió dels jefes, les averies, renfe, la mala educació, el mal dia de la parella, els polítics, el sistema polític, el sistema econòmic, la crisi, la malaltia del familiar, les mancances, les persones d’avui en dia, la societat d’avui en dia, una mala època, la manca d’ètica, el costum, la naturalesa humana.
La resta. Tot el que no controlo. Ells. L’altre. El destí. L’ambient. Déu.


Quantes vegades al dia pensem i reflexionem sobre la nostra part de culpa de tot el que passa?
Quantes vegades ens perdonem a nosaltres mateixos?
Què ens perdonem?
Què perdonem als altres?


La nostra pell és una frontera molt més potent del que sembla. No només delimita un ésser amb la resta del tot. No sols crea la individualitat.
La nostra pell és, a més, una frontera ètica, moral.
La nostra pell delimita un espai, una entitat on, cap endins, es permet quasi tot.

I perquè?

Doncs jo crec que perquè és més fàcil canviar d’ètica o adaptar-la que no jutjar-se a un mateix. Doncs perquè és més fàcil perdonar-se que castigar-se.


Ningú vol trobar-se cara a cara amb ell mateix. Tothom sap que un mateix és el propi jutge, el que coneix les verdaderes intencions, a qui no es pot enganyar.
I, confessem-ho, sovint actuem i fem coses que, en el fons, sabem perfectament que no són justes, ètiques, o que no acceptaríem a ningú més.


El filtre de selecció i d’exigències que ens posem a nosaltres mateixos és tant i tant baix alhora de la veritat i en comparació amb el que posem i exigim als demés...


Potser la verdadera honestedat consisteix en intentar reduir distàncies entre les exigències i permisos que ens donem a nosaltres i els que donem a la resta.


Potser la millor manera de valorar una persona no sigui tant en el nombre de punts ètics o morals que compartim, sinó la capacitat de mantenir-se incorruptible un mateix davant de la seva ètica o moral pròpia.



Us deixo unes de les frases que m’han fet pensar i acabar fen aquest escrit.

“Perdonamos fácilmente a nuestros amigos los defectos en que nada nos afectan.”
François de la Rochefoucauld

L’altra no la trobo, però deia més o menys:
“Todo el mundo entiende que hay normas que todos deben cumplir, pero también todo el mundo se siente especial para ser la excepción y saltárselas.”


Oriol Talló (31-07-2010; 20:21)

2 comentaris:

  1. La primera frase és dura, dona que pensar.
    La segona la tinc bastant escoltada. Realment és d'aquest pal si no és que ja l'has clavat i és igual que l'original.

    Entenc tot el que comentes i tal, però el seguit de normes, una ètica constant, una moral i forma de pensar definida, estable i "definitiva" són conceptes que no comparteixo.

    La gent és canviant, i això és innevitable. Els interessos varien, els estats d'ànim canvien massa i molt ràpid i la gent el que vol és aconseguir metes concretes.
    És evident que l'ús d'unes normes és necessari, però no deixa de ser un recurs per arribar a l'ordre dins la societat. Un ordre que s'adecua a la massa, no al individu.
    Som animals dependents del col.lectiu de manera que ens necessitem, però crec que la naturalesa intrínsica de l'home condueix a aquest caos que fa que l'ètica d'un mateix sigui moldejable segons la situació. Perquè a vegades les normes són un impediment cap a les nostres metes. I no parlo de les normes instaurades a nivell social, parlo també de conviccions personals.

    Suposo que el problema és definir quines situacions permeten variar un pensament.

    Encara que parlo que som ments inestables, si és cert que cadescú arriba, o intenta arribar a un estat de pensament que troba òptim, ja sigui a base de reflexionar o bé li és innat, i que li serà beneficiós tan a nivell personal com a col.lectiu. Però no deixa de ser el mateix, un recurs per optimitzar. Arribar a un ordre o establir patrons de comportament implica menys esforç mental (la base del nostre funcionament parteix d'aquesta idea biològicament parlant) el qual és una ventatge. Però a vegades aquestes limitacions poden frustrar i per això ens saltem algunes normes.


    So cool man! We want more!!!
    P.D: Avuí m'has trucat, estava sobant que estic una mica malalt-raro... Demà et trucu ^^

    ResponElimina