Frase (II):

"Somos lo que hacemos para cambiar lo que somos"

Eduardo Hughes Galeano

La bondat

La gent no és bona o dolenta. La vida, les persones, la ètica i la moral són massa complexes com per a poder classificar les persones en bones o dolentes. Tampoc ho són els actes. No es pot entendre la naturalesa d’un acte sense comprendre’n el context, la motivació. I, sincerament, dubto que cap ésser humà sigui capaç de comprendre el context global i complet que fa que un altre ésser humà elegeixi fer o no una acció. Dubto, fins i tot, que nosaltres mateixos siguem capaços d’entendre totalment el perquè del què fem.
Així doncs, la històrica (i molt usada) ràpida selecció de bo o dolent, queda una mica falta de cos, de credibilitat.

Hauríem de classificar els actes segons la intenció amb què és fan? Seria complicat, les intencions, tot i ser essencials, comporten conseqüències que no sempre són les esperades, tal vegada per falta d’atenció, o de ganes d’esforçar-se en complir correctament aquesta intenció. Quedaria doncs, descrita la naturalesa d’un acte en funció de la intenció? O en funció de l’esforç invertit per a que es compleixi? Aleshores ens en anem de la qüestió de bo o dolent perquè no parlem de l’acte en si?

Jo crec que s’ha de ser humil. Humil i sincer. I entendre que els conceptes de bé i mal no son absoluts, no són universals. S’ha de fer un esforç per a reconèixer que classifiquem els actes, sobretot, en funció de la nostra ètica individual, en funció de què ens reporten a nosaltres (un acte és menys dolent si el beneficiat n’és un mateix que si, en un acte idèntic, el perjudicat és un mateix) o en funció del que ens han ensenyat que hem de considerar bo i dolent.
És trist i frustrant, però tothom acaba, la majoria de vegades, escombrant cap a casa. No us heu trobat varies vegades defensant alguna postura sabent que podríeu, perfectament, defensar l’altra?

Quantes vegades heu jutjat malament una persona per com és amb vosaltres (seca, borde, sosa) tot i veure que amb altres persones és encantadora? Quantes vegades heu estat sec/a borde o soso/a amb algú? Us fa ràbia que us jutgin ràpid? Creieu que jutgeu ràpid?
La subjectivitat és una realitat que només podem salvar d’una manera: sent-ne perfectament conscients.

Jo sóc incapaç de resoldre la gran problemàtica sobre els conceptes del bé i el mal. Tan sols sé que és una de les grans assignatures pendents que té l’ésser humà, i que fins que es resolgui (que es resoldrà), la humanitat seguirà tenint problemes de convivència.

No obstant, crec en la força de la reflexió i en el poder de la empatia. Crec que tots som més semblants del que ens pensem i que, si som capaços d’entendre’ns a nosaltres mateixos, d’esforçar-nos per entendre els demés, i si ens jutgem, inevitablement de manera subjectiva, però d’igual manera a altres i a nosaltres mateixos, estarem una miqueta més a prop d’una veritat que ens farà més lliures, més feliços, més humans.

Oriol Talló Parra 9/11/2009 22:51

Frase (I):

- Ten claro esto: las cosas siempre podrán ir mejor y siempre podrán ir peor. Sé, pues, suficientemente humilde como para valorar lo bueno y valiente para mejorar lo malo.

Oriol Talló Parra

Sobre l'optimisme, el pessimisme i el realisme.

Tota la vida ens han acompanyat aquests tres conceptes. Optimisme, Pessimisme i Realisme. Des de fa temps, crec que el Realisme no existeix.
Es tendeix a utilitzar el realisme com un punt mig entre un pensament (o pensador) optimista i un de pessimista. També s’utilitza com a justificació (- Oh, però que pessimista! – Que no, que el que jo sóc és realista!), com si el fet de tenir una visió més pessimista (normalment) o optimista del suposat punt mig o intermedi dotés de menys credibilitat la reflexió o el pensament.
Crec que es tracta d’un gran error.
Primerament, cal concebre què és l’optimisme i el pessimisme, i què és la realitat. Tant el pessimista com l’optimista veuen a dins de l’ampolla la mateixa quantitat de líquid, la meitat. La diferència entre l’optimista i el pessimista no recau en l’apreciació del que perceben. No veuen quantitats diferents de líquid! El que serà completament diferent serà com aquesta situació els causarà una sensació o emoció totalment (o lleugerament) dispars. És a dir, la “realitat”, la distància a que està el pessimista i l’optimista de la realitat objectiva (salvant totes les limitacions humanes sobre el coneixement del que és real –porten estudiant-ho els filòsofs durant tota la història) és la mateixa, el que canvia és com aquesta apreciació els fa caminar, els fa pensar, els fa sentir!
Així doncs, ser optimista o pessimista és igual de legítim! Ser molt pessimista perquè consideres que l’ampolla està mig buida (i consideres que el fet de que en quedi el 50% és una dada de preocupació, de tristor o malestar) o ser molt optimista perquè veus en l’ampolla mig plena una situació afavorida, seguiran sent posicions, pensaments, maneres de veure la vida, totalment acceptables i igualment realistes!
Si una persona creu que li anirà bé el dia i una creu que li anirà malament el dia (siguin exactament igual la mateixa situació en que es trobin), aquests pensaments no influiran sobre com realment anirà el dia. Òbviament en aquesta situació es podria comentar el poder de la ment (p.ex: si creus que tens un bon dia, sentiràs que tens un bon dia, perquè apreciaràs més les coses bones que et passin, et sentiràs més segur/a, etc.), però això no condicionarà que et pugui atropellar un cotxe o no. No en canviarà la probabilitat. És a dir, ser optimista o pessimista condiciona la teva actitud i la predisposició de la teva ment a percebre les coses però no condiciona realment el que et pugui passar al voltant, fora de la teva percepció.
És per això que cal canviar aquesta mentalitat generalitzada que concep el realisme (l’actitud ni eufòrica ni depressiva) com a la més creïble, com a la millor a què aferrar-se, com a l’actitud a seguir. Que no ens enganyi el seu nom, el realisme està tan a prop de la realitat verdadera com ho estan el pessimisme i l’optimisme. I el pessimisme exagerat és una apreciació tant propera a la realitat com ho pugui ser l’optimisme moderat, el pessimisme lleu o l’optimisme extrem.


Les apreciacions que tenim de la realitat es basen en molts factors (la teva pròpia intel·ligència, que te’n hagin ensenyat, la honestedat, la capacitat de ser sincer amb tu mateix, etc), però és un àmbit totalment diferent a com aquesta apreciació condiciona les teves emocions.
Els diversos graus d’optimisme i de pessimisme existents no són actituds que estan en línia, lluitant per acostar-se al concepte inabastable de la realitat objectiva, sinó actituds situades en cercle, equitatives al punt central, que condicionen segons les persones i els moments els “destellos” de realitat que els toquen.
És per això que exigeixo la mort del pessimisme i sobretot del realisme, una actitud hipòcrita que s’ha apoderat d’un nom que no li pertoca. I crido a l’optimisme, a un optimisme constant, alegre, fort i estable. Un optimisme que no tingui por a anar lluny, a extremar-se sense complexos.
Perquè, tinguem l’actitud que tinguem a la vida davant absolutament tot el que ens passi, la nostra resposta serà igual de legitima que qualsevol altre. Igual de realista.
Ara bé, si ho fem amb optimisme, serem molt i molt més feliços.


Oriol Talló Parra (29 de març de 2010; 21:55)

Començar a caminar...

S'acaba el partit del Barça. Soparet amb col·legues a casa i anem a casa del veí, on fan una festeta. De cop, em trobo parlant sobre l'art i la dicotomia dels professionals de l'art (qualsevol artista que visqui del seu art està condicionat ja que econòmicament depèn de que faci coses si o si i, per tant, no té llibertat creativa 100%, bla bla bla) amb el Joel i el Jose. M'encantaria que ens sentís tota aquella gent que té una idea plena de prejudicis sobre el joves i les seves festes. Parlem força del tema i cadascú ho aplica al camp que prefereix. El Joel parla del dibuix o disseny artístic, el Jose de la pintura i jo dels meus escrits. Acaben convençent-me que faci un blog.

Joel. Jose. Aquí el teniu.