28 de febrer de 2011

La importància de saber conviure amb la incertesa


La certesa és la rotunda seguretat d’alguna cosa, d’un pensament. Sovint, i el que a mi m’interessa, sobre un mateix o la seva pròpia vida. Sobre tu o el que t’envolta.

La certesa és perfecta, infinita.
I com tot el perfecte i infinit a la vida, només existeix com a concepte. No s’hi pot arribar, no es pot assolir.

Esperem viure en una certesa impossible d’aconseguir. I això ens frustra.

El pare de l’Alba, en Juan Angel, em va explicar una vegada que s’estava llegint un llibre escrit per un matemàtic de l’orient mitjà (no en recordo la nacionalitat) que postulava un fet que em va fascinar: Ell intentava demostrar com els humans prenem decisions en funció d’unes planificacions futures, d’un intent d’endevinar el futur, de predir com aniran les coses, i que al final no acabàvem encertant quasi res! Ens muntàvem la vida en funció d’unes premisses, d’unes prediccions, que eren completament errònies! El que condiciona la nostra vida i podem triar (les nostres eleccions) estaven motivades per projeccions extraordinàriament mal fetes!

Aquest concepte fa temps que em voltava pel cap, i últimament ho he relacionat amb el pensament que he utilitzat per a titular aquesta reflexió: La importància de saber conviure amb la incertesa.

No ens confonguem, està clar que ningú pot predir el futur. No és d’aquesta incertesa de la que parlo.

Parlo de la incertesa inherent a les persones. Dels dubtes sobre un mateix. De les pors sobre si la vida que tenim és la que ens mereixem, o sobre si podríem/podem aspirar a més.

Amb la Núria Rodríguez, una amiga, ho parlàvem un dia fa molts anys: Partint de que cap relació és perfecta, de que cap parella és complementària al cent per cent... com saber si la teva parella és “la parella” o si t’estàs conformant amb una relació pitjor de la que podries aconseguir?

I això es pot atribuir a tot: Com saber que el que has estudiat és el que et farà més feliç en un present i un futur? I si hi ha alguna altra cosa que faries millor i que t’ompliria més? Com saber que la feina que tens, amb les coses bones i les dolentes, val la pena o estàs tenint una actitud acomodada? Com saber si s’està educant als fills correctament? Fins a quin punt es podria ser millor pare? I la relació amb els amics, amb els familiars? Cap d’aquestes coses és perfecta, sempre es podria millorar. Així doncs, estan bé com estan o ens hem aturat massa d’hora?

D’això n’anomeno la incertesa. I a les nostres vides hi és present sempre. La majoria de la gent de la meva edat es troba en el punt crític (Em poso a treballar? Estudio més? Marxo a l’estranger? Em busco una vida estable? Me’n vaig a donar la volta al món? Etc). Però realment he arribat a la conclusió de que en certes èpoques potser hi és més present que en altres, però que la incertesa ens acompanya sempre. I ens acompanyarà sempre.
Així doncs, què fer?

Jo crec que cal deixar de veure la incertesa com un passadís negre que tenim davant, i començar a entendre-la com el mar en el qual estem nedant.

Tenim un munt de frases magnífiques sobre la importància d’equivocar-nos com a eina bàsica per a l’aprenentatge. Veiem contínuament com ens ensenyen la importància de ser emprenedors. De l’assaig i error de la vida. De que mai és mal moment per a començar alguna cosa. Però moltes vegades ens ho mostren d’una manera com si, per bo o per dolent, sempre es tingués una certesa. O una certesa de canvi, o una certesa de conservació.

Considero que he tingut una educació meravellosa. Però sento que ningú, mai, m’ha ensenyat a viure amb la incertesa. A saber conviure amb ella. A comprendre-la com una companyia que tothom tindrà sempre. A poder prendre decisions malgrat haver-hi la incertesa.

Fa temps que hi penso, i m’adono que és ara, als 24 anys, quan començo a educar-me gràcies als amics, familiars i coneguts, sobre com viure amb la incertesa. Com entendre-la i així poder veure. Veure com la teva parella és magnífica i la millor no perquè sigui perfecta sinó perquè t’ha fet i et fa feliç. Veure com la teva feina és la adient no perquè sigui perfecta sinó perquè et fa tornar satisfet a casa. Veure com les teves relacions amb les persones són excepcionals no perquè siguin perfectes sinó perquè milloren dia rere dia. En fi, veure que la teva vida té sentit, val la pena, no perquè sigui perfecta, sinó perquè és la que respon als teus actes i a les teves decisions, decisions que moltes vegades hauran de ser, SEMPRE SENSE TENIR-NE CERTESA, sobre si una cosa val la pena o no. Si canviem el rumb o el mantenim. Si la nostra vida és prou, massa poc o si ja està així bé.


Oriol Talló Parra (01/03/2011; 00:06)

6 comentaris:

  1. Et sona un tal Nietzsche i la teoria de l'etern retorn?
    S'ha d'aprendre a entendre que la vida, la seva base existencial és fruit de l'error. No com a punt negatiu sinó com a base per millorar. L'evolució i la mutació són aquests conceptes i nosaltres heredem aquesta escència.

    M'alegro que, davant incerteses, tinguis una resposta tan positiva ;)

    ResponElimina
  2. Si t'interessa el tema de les decisions, la incertesa, etc. tb et podria agradar la Teoria de l'elecció racional de Becker i Freidman... és una mica densa xò pel k dius et podria molar. ;)
    (Mar)

    ResponElimina
  3. Un dia amb calma ja intentaré resumir-ho, xk no és moc de pav jeje.. almenys jo x entendre-la porto repetint una assignatura 2 cops...i encara hi ha coses que em ballen!
    (Mar)

    ResponElimina
  4. ooh! m'ha agradat el nostre paral·lelisme de blogs!!!

    ResponElimina
  5. M'agrada molt el plantejament positiu que li dones a un dels majors temors de la història de la humanitat, com és la incertesa de la nostra pròpia existència i la finalitat d'aquesta. De totes maneres vull fer una puntualització:
    ja que no se'ns ensenya a estar preparats per enfrontar-nos a les incerteses de la vida, i trobo interessant el punt que fas sobre la voluntat de voler-se conèixer un mateix, la incertesa que jo et plantejava no era tan genèrica, la qual no té tampoc un causant directe, més aviat un entorn de situacions: la realitat no acceptada. He sentit dir moltes vegades que "ens ha tocat viure aquesta realitat" la qual cosa, entenc, planteja una afirmació, "se'ns ha imposat una realitat" dictaminada per una sèrie de factors diversos, i nosaltres la seguim perquè és el que se'ns ha ensenyat. Però què passa quan els passos que se'ns ha ensenyat queden obsolets, ja que el sistema de la realitat "imposada" no funciona? Òbviament doncs que cal fer-se un replantejament, a un mateix i a l'entorn, aquest fragment de Mairena és un bon exemple:
    "Pláceme poneros un poco en guardia contra mí mismo. De buena fe os digo cuanto me parece que puede ser más fecundo en vuestras almas, juzgando por aquello que, a mi parecer, fue más fecundo en la mía. (...) Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo, y que, aunque pretenda educaros, no creo que mi educación esté mucho más avanzada que la vuestra. No es fácil que pueda yo enseñaros a hablar, ni a escribir, ni a pensar correctamente, pues yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y de arrepentimientos. (...) Para los tiempos que vienen, no soy yo el maestro que debéis elegir, porque de mí sólo aprenderéis lo que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos".
    Però no obstant això em crea una sensació d'insatisfacció, de dubte, d'angoixa si vols dir-li, en definitiva incertesa de saber si el que estàs fent ho estàs fent bé, no només pels altres, sinó també per un mateix.
    I suposo que com amb tot, caldrà aprendre a conviure-hi ;)

    B·)

    ResponElimina