13 de gener del 2012

Mario Vaquerizo i la intel•ligència

Fa uns dies vaig veure un reportatge de Mario Vaquerizo per al DOM (revista de diumenge del PERIÓDICO). Òbviament no és la primera vegada que sento a parlar d’aquest personatge (APM, el seu reality) però va ser el reportatge (que no vaig llegir-me del tot) el que em va fer despertar aquesta reflexió.

La veritat és que parlar d’intel•ligència és posar-se en un camí molt ambigu i poc definit. Però em sembla que no faig una gran cagada al generalitzar que en Mario no és, ho almenys no sembla, gaire llest.
Podem parlar de que no té cultura, de que és el seu paper davant dels mitjans... però jo crec que no és una persona gaire intel•ligent, en el sentit generalista i simple del concepte.

Bé, doncs veient/llegint Mario Vaquerizo em va venir al cap la famosa frase: “La ignorància és la felicitat”. Mai havia estat tan certa aquesta frase com amb en Mario Vaquerizo a la portada del DOM i comentant que si un no té un reality propi no és ningú (bé, potser amb en Harry i en Lloyd de “Dos tontos muy tontos”...).

El fet és que veure i parar-me a pensar una mica en el senyor Mario Vaquerizo em va fer trontollar alguns esquemes. Realment la ignorància és el millor camí cap a la felicitat? És realment habitual que hi hagi gent poc intel•ligent que “triomfi” com en Mario o ell n’és una excepció i la majoria de gent poc llesta ho passa malament o, com a mínim, té menys capacitat d’adaptar-se al que li passi a la vida? Està sobrevalorada la intel•ligència a nivell pràctic?

I just quan començava a formular-me aquestes preguntes em va venir al cap la resposta (confio que no fos un mecanisme inconscient per seguir defensant una creença que ja tenia). I la resposta em va venir amb un símil:

La vida és com la música i la intel•ligència és com la capacitat de percebre aquesta música.

Potser en Mario Vaquerizo té la sort de que de tota la música només és capaç de captar-ne l’estribillo de la primera veu, com un “na, na, na” que, ves per on, li agrada molt. Potser un altre persona amb menys sort només percep els baixos o la percussió. El que està clar, però, que a tu et pot agradar molt l’estribillo, però que la música adquireix una bellesa molt més profunda i màgica (em permetreu aquest adjectiu) quan més matisos en perceps. Si ets capaç d’escoltar la primera, la segona, la tercera veu, els acompanyaments, els baixos, la percussió. Si ets capaç d’entendre perquè aquesta cadència musical és com és o de captar-ne els diferents tempos o la tonalitat, la música esdevé molt més complexa, verdadera i fascinant.

Després et podrà agradar més o menys l’obra, però això ja és un altra tema.

En fi, que mentre en Mario Vaquerizo em feia trontollar esquemes vaig reforçar-ne un de molt important.

Estic convençut que ell morirà content, cantant “na, na, na” i amb una vida d’allò més curiosa. Però jo espero haver intentat captar, i m’hi esforçaré tot el que pugui, quants més matisos millor d’aquesta, sota el meu parer magnífica, obra musical que és la vida.



Oriol Talló Parra (14/01/2012; 00:14)

8 comentaris:

  1. A mi me encanta, confieso que vi tooodo el reality, me queda por ver la segunda parte, que si la primera era sobre su boda, la segunda entrega es sobre su luna de miel. El caso es que me cae simpático, luces lo que se dice muchas luces no tiene, oirlo hablar inglés no tiene precio, pero ¿y lo que te ríes? y sí, pienso que la ignorancia es la felicidad, tengo varios ejemplos cerca que me hacen pensar varias veces al día ¿Por qué he estudiado una carrera? Media vida estudiando para nada, si la generación vamos a denominarla Ni(no estudia pero trabaja)tiene lo que busco en la vida, un trabajo, una vida social, un pisito, coche y hasta niños si me apuras (y esta generación ultimamente apura mucho XD), pues eso, que yo creo que son felices y Mario Vaquerizo también es un ejemplo simpático ;)Sara.

    ResponElimina
  2. Hola Ori!! m'ha agradat la teva reflexió sobre la felicitat i la intel·ligència. Jo no n'estic completament d'acord. Parlant, com ho has fet tu, en el sentit general de intel·ligència podem dir que hi ha persones més intel·ligents que altres. I penso que potser sí és més fàcil ser feliç per una persona menys llesta. Hi ha diferents intel·ligències i sensibilitats, i no tots tenim la mateixa. Potser és un tipus de sensibilitat concreta, la que pot portar a una persona a la infelicitat. Una intel·ligència determinada que faci que per una persona sigui molt més difícil que per una altra superar aspectes negatius de la vida. No sé, jo de vegades també puc catalogar a una persona de poc intel·ligent, però no puc classificar quina de dues persones intel·ligents ho és més si una té més habilitats en lògica, i l'altra a l'hora de les relacions socials, són diferents, i intel·ligents les dues, i potser una és infeliç perquè té un tipus de sensibilitat amb el dolor i les injustícies al món que no la deixa ser indiferent en la mateixa mesura que als altres.

    En resum, perdó per fer-ho massa llarg :), estic d'acord amb el que penses tu, però matisaria que potser és un tipus concret d'intel·ligència el que està relacionat amb no ser tan feliç. I, en aquest sentit, els que són menys llestos en aquest camp concret, poden ser més feliços.

    ResponElimina
  3. jajaja ho sento Oriol, aquesta vegada no estic gens d'acord amb tu! per experiència personal, tinc un cert "repelús" a aquesta idea d'intel·ligència que tenim molts "acadèmics". Per mi el Mario Vaquerizo és un crack, no per que sigui feliç, no per que hagi aconseguit èxit, sinó per que és capaç de fer pensar a la gent intel·ligent que ell és un curt, que aquests "intel·ligents" s'ho sentit més reafirmant la seva "intel·ligència", i que no parin de veure'l generant-li amb ell un benefici que el permet viure a la seva manera. Noi, no se qui té una visió més àmplia de la realitat... o qui escolta millor "la música" com deies tu ;)

    ResponElimina
  4. Hola a tothom! A l'escriure aquesta actualització vaig tenir dues coses clares: que al parlar d'intel·ligència i generalitzar hi hauria moltes divergències d'opinió (odio simplificar) i que al parlar d'en Mario hi hauria debat assegurat!

    Ayelén, els comentaris MAI són massa llargs, poden ser massa curts, però mai massa llargs! És ben cert tot el que dius i per això al text intento explicar que em referiré a intel·ligència des d'una perspectiva molt simplista. El que dius és molt interessant: Creieu que la felicitat està relacionada amb la intel·ligència (o amb algun tipus d'aquesta) o més aviat amb el caràcter d'una persona? Creieu que hi ha gent més predisposada que altres a ser feliç o a ser infeliç? Merci per escriure, Aye!

    Mariona, és cert que el concepte "acadèmic" (jo prefereixo anomenar-lo simplista) és tant limitat que no té gaire sentit, podríem parlar-ne durant hores.
    Però també crec que en un programa de la TV i com en motles altres coses, no només n'extreuen benefici les estrelles. Vull dir que no crec que en Mario faci la reflexió que fas (malgrat que és molt interessant) sinó que hi ha un o varis productors a darrere (que s'enduen la majoria de la pasta) que són els que han dit: ei, aquest personatge ens pot donar pasta.

    Vull dir que un futbolista que té talent (bé, d'acord, podríem anomenar al talent esportiu com un tipus d'intel·ligència) i que el descobreixen uns entrenadors i que acaba forrat i jugant a primera divisió, haurà triomfat, fotrà el que vol i tal i no ha de tenir per força una gran visió de la realitat.

    El més curiós de tot és que cada un de nosaltres té una idea concreta de què és la intel·ligència i, pel que estic veient (aquí i al facebook) la nostra pròpia definició d'intel·ligència té molt a veure amb nosaltres mateixos...

    ResponElimina
  5. Sempre que veig la frase tòpica de "la ignorància és la felicitat" respong que l'ignorant no sap que és feliç com a contra. No cal que sigui certa aquesta afirmació, però crec que serveix per rebatre la idea.

    D'altre banda, en Mario aquest (no sé quí és) segurament es podria considerar una dada atípica a l'hora d'analitzar el camí cap a la felicitat si cruelment el pensem com a únic o objetciu, per la qual cosa s'elimina de la llista i no cal fer-li cas.

    També comentar que les últimes idees d'intel.ligència apelen a molt més que les capacitats d'un individu per enmagatzemar informació, alta velocitat d'anàlizi, etc. Sinó que és importantíssim també ser intel.ligent emocional pel simple fet que l'empatia amb la resta de persones millora les relacions, i donat que som una espècie col.lectiva, necessitem aquesta capacitat.


    Soposo que realment la intel.ligència com ella mateixa es pot definir segons el context, potser, històric. Que actualment és més intel.ligent optar per una feina fàcil i accessible que entrar a fer una carrera que no garanteix res podria ser cert (tot i que no ho comparteixi o recolzi) degut els temps que còrren. Però generalment pensarem que una persona amb estudis és més llesta que una que no.

    El que vull dir és que existeix massa relativitat en un concepte que sempre es veu desde la prespectiva d'un mateix i per tant estarà sempre massa lligat a la subjectivitat.


    Volem més escrits!!

    ResponElimina
  6. Hola Ori!

    Hace justo un año me hablaba Inma de tu blog, y de lo interesantes que eran tus reflexiones. Desde entonces te leo cada vez que escribes, y en esta entrada, viendo que has generado cierta polémica, me animo a contestar. Es curioso, porque en aquella primera entrada ("...i van ser feliços per sempre més...") hablabas precisamente de la felicidad, y como ahora, ya nombrabas la inteligencia,pero aquella vez como algo básico para conseguir mantener la magia en una relación a largo plazo. No estuve de acuerdo entonces, y curiosamente creo que sigo sin estarlo ahora, aunque hables de casi lo contrario. Creo que la clave está en cómo interpretamos cada uno de nosotros la palabra inteligencia. En ese sentido, estoy de acuerdo con los comentarios: es algo completamente personal y subjetivo.

    Por ejemplo, hablando de felicidad en la pareja, o en general con gente a la que queremos. Cuando tienes un detalle con tu pareja, cuando sabes que le va a hacer feliz que le des un abrazo, cuando disfrutas de los pequeños momentos, no creo que estés usando ni una pizca de inteligencia para hacer y sentirte feliz. No importa, en mi opinión, lo tonto o listo que seas, o lo que hayas aprendido con los años. No planificas (normalmente) cuando, cómo y por qué vas a ser o a hacer feliz. De hecho, normalmente son cosas que se hacen sin pensar, y yo siempre relaciono la inteligencia con pensar, no con sentir. Uno no piensa que es feliz, simplemente lo siente, igual que es realmente difícil saber por qué quieres a tu pareja, y muy fácil saber que lo sientes.

    Ahora bien, no tener que usar la inteligencia para ser feliz tampoco implica que la ignorancia sea automáticamente felicidad. En realidad, yo creo que el problema es la palabra que has elegido. Yo quizá la cambiaría por una mezcla de "sensibilidad", "talento", "instinto" y tal vez alguna más. O Inteligencia Emocional, como la llaman ahora. Si lo piensas, estas palabras pegan mucho en tu símil con la música, y casi todas han salido en los comentarios... ¿Puede un ignorante ser feliz? Sí. ¿Puede una persona insensible, fría y sin ningún tipo de empatía serlo? Difícilmente.

    Y oye, que me encanta tu blog ;)

    Fran

    ResponElimina
  7. Hola Joey (m'ha encantat la resposta)! Bienvenido Fran, qué gran fichaje, espero leerte a menudo!

    Pel que estic llegint, reconec que hauria d'haver buscat un altre paraula, que potser, pensant't-hi hauria de ser algo com AFANY DE CONÈIXER, GANES DE SABER. Realment és absurd utilitzar un concepte generalista en un bloc on el que pretenc és que parlem dels matíssos... demano disculpes.

    Jo penso que la intel·ligència és la capacitat de comprendre processos i/o informacions complexes quant més profundament millor, dotant al subjecte "intel·ligent" d'un coneixement més extens, acurat i precís (per tant, divers, heterogeni i ple de matisos) alhora de prendre (o comprendre) decisions.

    Per tant, per a mi sí que hi ha una relació entre intel·ligència i sentiments/emoció ja que crec que s'influeixen mútuament. Crec que l'intel·ligència emocional (l'empatia, per exemple) és una forma d'intel·ligència perquè les relacions humanes són extremadament complexes. Crec que ser capaç de comprendre altres individus sense que visquem ni coneguem la totalitat de la seva realitat és algo complex.

    Fran, m'ha encantat el teu escrit i crec que tens raó en el que dius, però crec que la intel·ligència si que pot modular el que expliques.
    Em mola el símil de fer regals en parella, però jo et poso per contraexemple el comportament d'un nen: Estima als seus pares moltíssim però, per exemple, quan està cansat o té gana es posa de mala llet o quan neix el germà petit no sap perquè però es torna a pixar al llit i el renyen més a classe.
    Jo crec que la intel·ligència (que adquirim també amb l'edat) en aquest cas ens faria entendre que estem de mala llet no per culpa dels papes sinó perquè estem cansats o tenim gana i, per tant, no és just ni lògic enfadar-se amb ells (i conèixer és el primer pas per canviar l'actitud), o que ens pixem al llit perquè tenim enveja del petit i tenim necessitat de reclamar l'atenció absoluta que tenien abans per a mi els meus pares.

    ResponElimina
  8. TEST D'INTEL·LIGÈNCIA

    Oro parece
    plata no es
    quien no lo adivine
    muy tonto es :)

    ResponElimina