10 de novembre del 2010

Temps perdut i reconciliacions tardanes

Ja fa temps que cada cop que algú parla de la mort, dels moments finals a aquesta; que cada cop que en una pel·lícula veig un final de reconciliació entre dues persones quan una d’aquestes està a punt de palmar, penso en un aspecte de totes aquestes coses que a vegades no és té molt en compte (o això em sembla).

És ben cert i important que una bona despedida, una reconciliació abans de morir, pot ser molt important. Jo crec, no obstant, que sovint la idea d’una reconciliació futura o final ens fa perdre la perspectiva del condicionant temps a l’equació.

M’explico: Imaginem-nos un pare i un fill que fa vint anys que no es dirigeixen la paraula. Es van enfadar fa molt temps i des d’ençà que no hi ha hagut relació. El pare, de cop, té un accident i a l’hospital i, abans de palmar, s’acaba reconciliant amb el fill.


La reconciliació és un moment important. L’home morirà més tranquil (serà més feliç) i el fill podrà viure el dol i la seva vida posterior molt millor.

No obstant, dos dies de bon rotllo i reconciliació compensen vint anys de merda només perquè aquest temps ha estat posterior al temps de malrollos, baralles i silencis?

Està clar que (o al menys jo tinc clar que), un cop arribes a la situació en que es troben, cal fer el possible per a la reconciliació. L’accident et fa entendre el que realment és important a la vida i t’ajuda a baixar del burro.

Però, estem parlant de dos dies contra vint anys?! Vint anys de malrollo, de piques, de retrets, de silencis, de problemes. Vint anys de mala relació contra dos dies de felicitat?!

A on vull arribar és que sovint el fet de que en un futur (present quan hi arribem) puguem arreglar algun problema, sobretot relacionat amb les relacions humanes, pot fer que ens hi esforcem menys per a solucionar-lo el més aviat possible. I crec que estem caient en un gran error! Si tu et discuteixes amb la teva parella i estàs una setmana sense parlar-t’hi, possiblement al cap d’aquest temps quedeu, us reconcilieu, i tot torni a ser bonic i a estar bé. I com que està bé, us sembla que tardar una setmana en demanar perdó (o simplement fer l’esforç d’entendre l’altra punt de vista) no està malament. Però objectivament, estem malgastant una setmana (una hora, un dia, vint anys) de la nostra vida per no solucionar el problema el més aviat possible! És un greu error tapat pel fet de que al final, com que normalment hi ha un “final feliç”, ens oblidem del temps perdut i malgastat amb rencor, tristesa, incomoditat... ja que com que el moment d’arreglar-ho és el present i la mala època ja és passat, aquest sembla menys important!

Però sincerament, objectivament, matemàticament... creieu que dos dies de bones relacions compensen, en una visió pràctica i/o resultadista, vint anys de mala relació?

Jo crec que no.

Crec que el present és el present. I és el més important. I crec que reconciliar-te, arreglar situacions amb persones importants a la teva vida, demanar i donar perdó, encara que sigui a l’últim segon de la vida d’algú, és una de les coses que més sentit donen a la vida.

I malgrat això, penso encara més que aquest pensament no ha d’evitar, enterbolir o despistar la veritable comprensió d’aquesta veritat: Cada dia, cada hora, cada minut que perdem enfadats o rencorosos amb algú, cada moment de la teva vida gastat esperant que l’altre mogui fitxa; són dies, hores i minuts que perdem i que, per molt que més endavant ens reconciliem, per molt feliços que siguem i per molta bona relació que tinguem, haurem cremat, gastat, perdut inútilment i mai més els podrem recuperar.

Jo utilitzo molt sovint aquesta reflexió i me’n adono que, estar bé amb una persona, disfrutar de les persones que t’envolten, sabent que aquest temps el podries haver perdut si no haguessis baixat del burro, si no t’haguessis forçat a no esperar que el temps difuminés el problema; és una sensació molt més meravellosa (i pràctica!) que qualsevol reconciliació forçada.


Diuen que el temps ho cura tot. Jo dic que no l’espereu.


Oriol Talló Parra (26-10-2010; 00:46)

7 comentaris:

  1. Totalmente de acuerdo. El problema es que a veces es muy difícil desenfadarse y, obviamente, no hablo de estar 20 años enfadado pero, ¿una semana? ¿tres días? Sí, son pérdidas absurdas de tiempo, pero a veces es también un tiempo necesario para que la cosa se enfríe y poder ver las cosas con más claridad... (se nota mucho que soy siempre yo la que tardo en desenfadarme... jo...)
    eres un reflexionador genial (e incansable optimista!)
    t'E

    ResponElimina
  2. Dios, la frase final és brutal!

    Jo també penso que "encallar-se" (així és com li dic al concepte que expliques) és generalment negatiu.
    De totes maneres, perquè tothom "perd temps"? O millor, perquè és una actitud generalitzada esperar a actuar davant una situació emocionalment complexa?
    Crec que una de les claus és el contrast dels sentiments.
    Utilitzat fins la sacietat en el cine (anti-climax previ a climax), el contrast d'una emoció a una posterior del sentit oposat, dona moltíssima més força a la segona que per ella mateixa.
    El que vull dir, és que per estar content de forma més evident, si abans has estat enfadat és molt més fàcil donar força a la felicitat posterior.
    Això vol dir que inconscientment o que la tendència humana tendeix a viatjar pels pols oposats dels sentiments per generar contrast i així fer més "verídic" o intens el sentiment posterior contrari?
    Passem temps enfadats/passius perquè així quan ens activem la recompensa emocional serà més potent? Sense dubte el contrast existeix. El que no sé és si realment és positiu, o bé si les emocions nascudes d'aquest procés poden ser considerades reals.

    A mí tampoc m'agrada encallar-me. Però potser és necessari i volem que sigui així.
    Si sempre estàs a baix del burru, si aboleixes estar sobre el burru; no significarà res estar a baix.

    Are bé, estic d'acord en que la tendència ha de ser voler baixar-ne i ser conscient que el temps pot ser utilitzat per avançar, emocionalment parlant, és molt important.

    Bé bé, escrits cada cop més sovint!! ^^

    ResponElimina
  3. En general, i en la pràctica, penso com tu Oriol, però la nostra educació emocional crec que deixa molt que desitjar, i tots els actes que impliquen emocions pròpies sempre ens costen molt de realitzar. No tothom és emocionalment equilibrat, i pel general ningú ens ensenya a prendre decisions emocionals. Per això jo crec que és normal que per aquestes coses es tardi un cert temps en assimilar-les com deia l'Alhei. Vint anys potser és massa, però suposo que depèn del problema que hi hagi hagut entre el pare i el fill. I si el pare maltractava el fill de petit? Val, és una mica exagerat i suposo que estem parlant de coses perdonables, però és per què se m'entengui.

    El que dius tu Joel també és cert, bueno això que diuen que de vegades les crisis (en parella sobre tot) son bones perquè després les reconciliacions són millors, jeje. Sí, trobo que el contrast entre emocions és el que fa que sentim coses... però no crec que en la pràctica (o al menys jo no ho faig) esperem sense baixar del burro pel sol fet de que després serà més intensa la reconciliació.

    En definitiva, que estic d'acord, però penso que si al final hi ha reconciliació, el temps no s'ha perdut, i en qualsevol cas, si penses a reconciliar-te abans dels 20 anys millor, però si passen els 20 anys, després lamentar-se pel temps perdut no porta a res! Millor quedar-se amb lo bo.

    Per cert, gràcies per rebre'm tan bé per aquí. A mi també em semblen molt enriquidores les vostres reflexions, teniu per segur que mentre pugui m'hi passaré, per aquí.

    Bona nit!

    ResponElimina
  4. loiro loirooo... estic d'acord amb tot el que dius PE-RÒ :

    hem de pensar que a vegades no es pot perdonar al moment, encara que sàpigues que més endavant ho faràs, però tot té el seu curs natural. Si ens han fet mal, o no podem suportar una situació, o una persona, o un fet, no podem fer les paus "perquè sí", ja que sobreeixiria una mica d'hipocresia. M'explicaré. A vegades decidim allunyar-nos d'una persona perquè la seva presència ens fa mal, ens dol, ho sentim profundament i no ho podem suportar. I no sempre és per rencor que decidim la distància, sinó per supervivència. No es pot confondre la rencúnia amb la resiliència, són coses totalment diferents encara que a vegades tinguin conseqüències similars.
    Pel que fa a perdonar al "lecho de muerte", a mi em sembla, vist des de fora i sense coneixement de causa, un acte força egoïsta. Egoïsta en el sentit que si no has sigut capaç de reconciliar-te fins ara serà per alguna cosa. Perquè no ho vols, ho perquè no ets prou considerat, empàtic, valent o el que sigui. Si arriba aquest perdó quan un ha de morir, no és perquè surti la millor part d'un, la més bondadosa, sinó per netejar la consciència i viure tranquil, cosa que em sembla un acte poc sincer. Sí que és veritat que segur que hi ha casos en que la mort et fa adonar de la bestiesa que has viscut durant els 20 anys, i mai no és tard per corregir els errors.

    I el temps ho cura tot?? buff, no sé... La voluntat d'un mateix ho cura tot. Si fos pel temps, Freud no hagués tingut feina.

    M'agrada el teu blog, uri! segueix així!

    ResponElimina
  5. La voluntat d'un mateix ho cura tot, això sí que m'ha agradat.

    ResponElimina
  6. Totalment d'accord amb el que dieu.

    Però on vull arribar amb l'escrit és a que reflexionem quant de temps ens costa acceptar, valorar, comprendre, i quant de temps li afegim de rencor, orgull, tossudesa, ganes de que l'altre faci el pas...

    ResponElimina
  7. Siempre merece la pena. Da igual dos días que unos minutos. Sí que lo compensa.
    Es mi opinión.

    Mi granito de arena.

    ResponElimina